«Les mans d’un noi pel meu cos em van arruïnar la Festa Major»
CINTIA HARILLO. Publicista
Tocaments a parts íntimes, empentes, mirades penetrants i somriures vacil·lants és el que vaig rebre sense cap tolerància una nit de Festa Major de Manresa aquest agost. La Festa Major de la teva ciutat, una celebració que esperes durant tot l’any amb emoció, però que pot anar-se’n en orris per culpa de l’actitud d’un grup de joves increpants.
Era una nit d’alegria i celebració, els primers actes de Festa Major postcovid que tornaven a la normalitat a Manresa. Dues amigues i jo tornàvem de mirar l’espectacle piromusical del Parc de l’Agulla i vam decidir baixar al centre a gaudir d’alguns dels concerts. Era la una de la nit i ens trobàvem a la Plaça Puigmercadal, teníem son i estàvem cansades, però la música ens va convèncer per quedar-nos a gaudir d’un parell de cançons més.
Ballàvem i ens cantàvem les unes a les altres totes les cançons que sonaven, mentre ens trobàvem envoltades de gent que també vivien amb emoció aquell moment.
No interactuàvem amb la resta de persones que es trobaven allà, tan sols rèiem i ballàvem entre la nostra petita rotllana de tres, fins que un noi va decidir interposar-hi. Aquell moment d’alegria es va trencar quan de sobte, vaig notar una empenta suau que venia de la part del meu darrere, no li vaig donar importància, al cap i a la fi, hi havia molta gent, així que vaig seguir amb la meva. De sobte, aquella empenta es va convertir en una pressió, algú s’estava enganxant per complet a mi, robant-me tota la mobilitat, i no sabia el perquè.
Vaig girar-me, i malauradament, no em va sorprendre del tot el que vaig veure, un noi, castany, d’uns trenta anys aproximadament, estava envaint tota la meva intimitat mentre dos amics seus reien i li seguien el joc, «com de costum, era d’esperar» vaig pensar. Em vaig limitar a allunyar-me una mica i a deixar de banda aquella incomoditat que m’havien creat, però allò va ser impossible.
Les empentes que rebia eren contínues, com també els riures i trepitjades de peu, la cara de la meva amiga, que podia veure’ls, anava canviant per moments, no li estava agradant gens aquella situació. De sobte, vaig comprendre-la, quan la mà d’aquell noi va començar a passejar-se per les meves parts íntimes sense control, i sense cap mena de permís.
Vaig intentar allunyar-me d’ell com vaig poder, i amb el cor a la boca vaig explicar a les meves amigues el que m’estava passant. Quan vaig girar-me, vaig veure la cara d’aquell noi amb una mirada penetrant fixada en mi, i un somriure que tardaré temps a oblidar, cridava males intencions.
L’angoixa ja havia envaït el meu cos, però el calvari encara va anar en augment quan vaig veure que havien decidit jugar a fet i amagar, ja que cada vegada que jo decidia allunyar-me, ells em seguien.
En aquell moment, no sé ni el com ni el per què, la meva part valenta va voler manifestar-se, vaig girar-me, i amb paraules carregades de nervis vaig demanar als joves que paressin. Ells, no em van fer cas, van limitar-se a mirar-me i a riure.
Després d’allò, la tensió s’havia apoderat de mi i immediatament vaig decidir abandonar la plaça i tornar a casa. Quan vam veure que marxàvem, el noi inconformista, va clavar-me una mirada penetrant, però sense perdre el temps, va començar a repetir els mateixos actes amb el grup de noies del meu costat. Per aquesta raó, vaig advertir-les, «tingueu compte, aquests nois tenen massa ganes d’arruïnar-vos la festa».
Vaig marxar a casa amb un record que perdurarà durant un llarg temps dins al meu cap, i que sens dubte crea ja influencia en situacions diàries. Malauradament, aquesta vivència es suma a una extensa llista de fets similars viscuts durant els meus 23 anys, com ara ser fotografiada sense permís a la platja en diverses ocasions, rebre increpàncies per part de diversos homes, i un llarg etcètera de fets que no hauria d’estar patint cap dona, noia, o nena. Desafortunadament, però, la realitat, no concorda amb aquesta situació idíl·lica que desitgem.
«Se’m va acostar per demanar foc i em va acabar assetjant»
ALBA DÍAZ. Periodista
«Ei, guapa, tens foc?» és una pregunta d’aparença innocent, però, si ets dona, et trobes sola al carrer i surt de la boca d’un home d’uns quaranta anys, comences a sospitar. La por t’envaeix quan després d’assegurar que no tens cap encenedor, el desconegut se t’acosta i ara pregunta com et dius i on vas. «Però no volia fumar?», et preguntes mentalment, i quan veus que l’home alça la mà buida on suposadament hauria de tenir una cigarreta i t’agafa el braç, totes les alarmes salten de cop.
Per sort és migdia, hora punta, i a l’exterior de l’estació de Renfe de Manresa hi ha gent. Tanmateix, tothom mira però ningú actua. Potser pensen que és algú conegut perquè jo no faig res. Estic absolutament paralitzada i desenes de preguntes se’m beuen l’enteniment: «Per què m’està tocant? Per què ara m’estreny amb més força el braç? Per què s’enganxa al meu cos a cada segon que passa?». Tot d’una reacciono i m’excuso dient que he de marxar corrents perquè se m’escapa el tren.
En realitat no hi ha cap tren i jo no he de marxar enlloc. Així i tot em refugio a l’interior de les instal·lacions fins que m’apareix al mòbil un missatge de la mare preguntant on soc. Surto de l’estació i la trobo esperant dins del cotxe. Sempre quedem aquí quan m’ha de venir a buscar, però ara estic temptada a proposar-li un canvi d’ubicació. La mare, però, s’enfada perquè l’he fet esperar i em torna a preguntar on era. M’envaeix la vergonya. No vull confessar-li que m’han assetjat, així que callo.
Vaig viure aquesta situació quan tenia 16 anys i va ser la primera que vaig callar. La primera de moltes. Ara ja en tinc 25 i en el transcurs d’aquest període de temps m’han tocat sense consentiment en múltiples parts del cos mans desconegudes i d’altres que no ho han estat tant. També m’han assetjat verbalment, principalment al carrer i en locals d’oci nocturn, tantes vegades que ja n’he perdut el compte.
Arriba un punt on comences a pensar que el problema és teu. Sobretot quan la família et demana que no vagis tan escotada, les amigues t’aconsellen que et cohibeixis a l’hora de ballar i la societat et fica la por al cos dient que no hauries d’anar sola pel carrer de nit.
Però ho fas. És febrer del 2022. Camines pel carrer Llibertat per anar a buscar el cotxe. Acabes de sortir de la feina i has aparcat lluny. Toca caminar i t’estàs congelant. Per sort vas ben abrigada però t’has deixat els guants. Tens les mans sota les aixelles per intentar mantenir l’escalfor. El mòbil, a la butxaca. Què podria passar? I tot d’una sents les rodes d’un cotxe que s’aproximen per darrere. Se’t posa pell gallina. No pel fred, sinó perquè el vehicle redueix la marxa quan passa pel teu costat. Un home que supera la trentena d’edat és al volant. La seva mirada connecta la teva durant més segons dels que s’hauria de permetre algú que està conduint. Els seus ulls encara t’observen a través del retrovisor quan ja t’ha avançat. Fins i tot veus com remuga quelcom indesxifrable. «Ja hi tornem a ser», penso. Estic temptada de cridar que fixi la mirada a la carretera, que acabarà tenint un ensurt. Però l’ensurt l’acabo tenint jo. El cotxe frena enmig d’una intersecció uns metres més endavant. No hi ha cap estop, cotxe o vianant que l’obligui a parar. I tanmateix es planta al mig del carrer com si fos un ornament més del mobiliari urbà.
El cor se m’accelera per cada pas que m’acosta al vehicle que continua aturat. No conec les seves intencions i, per tant, no em vull arriscar. Decideixo agafar el primer trencall que em permet evitar tornar a creuar el camí amb el conductor. De nou, el trajecte fins al meu cotxe serà una mica més llarg de l’habitual. Una acció a la qual he recorregut més d’una vegada quan una presència assetjadora m’ha fet sentir incòmoda. Quan l’home es fora del meu camp de visió sento com el motor del vehicle es posa en marxa. Seguidament surt disparat, continuant el seu camí com si no hagués passat res. Deixo anar una exhalació alleugerida i penso: una altra anècdota angoixant que he d’afegir a la llista. Quantes en porto ja?
«No vaig enfrontar-me a ells perquè em va fer por»
HELENA CARBONELL. Periodista
«Perdona, que no portes calces?», així m’ho va dir un noi més o menys de la meva edat amb un català perfecte des de la finestra del seu cotxe. Seguidament, va riure amb el copilot i van marxar abans que pogués contestar. En aquell moment vaig tenir la sensació que tothom ho havia escoltat i ningú havia fet res. Jo tampoc vaig fer res. Em vaig quedar allà plantada i vaig continuar amb el meu trajecte, cap a l’estació de Renfe de Manresa.
Baixant, un home gran assegut en un dels bancs de la plana de l’Om que feia molta pudor em va dir que a on anava amb tanta pressa i tan guapa. Tampoc el vaig contestar. No vaig voler enfrontar-m’hi perquè em va fer por la seva reacció i, a més, no volia fer tard.
Aquestes dues situacions em van passar el mateix dia aquest estiu al centre de Manresa, a plena llum del dia. Però no és la primera vegada. Mai oblidaré el primer cop que em van assetjar quan tenia vuit anys. En aquell moment jo no sabia que estava passant, però sabia que alguna cosa no rutllava bé. Vaig anar amb una amiga a comprar llaminadures i el dependent, que era un ancià, em va dir: «tu estás para que te den un beso en el ombligo en mitad de la noche». Ho tinc gravat a foc al cervell des de llavors. Des del moment en què vaig entendre que havia passat, em venen ganes de vomitar cada vegada que ho penso.
En els primers anys de carrera vaig treballar els caps de setmana com a cambrera en un restaurant al centre de Manresa, en aquella època jo encara no tenia cotxe i m’havia de venir a buscar el meu pare o algú altre. Quan acabava el meu torn era tard, no va haver-hi un sol dia que esperant que em vinguessin a buscar un divendres o dissabte a la nit que no sentís por. L’últim dia de feina se’m van acostar un grup de nois en cercle preguntant-me que què feia tan sola i com em deia, com era l’últim dia i veia el cotxe del meu pare de lluny, vaig començar a insultar-los fins que el cotxe va arribar. Quina sensació més alliberadora, tu.
Però no vull haver d’insultar a ningú, la veritat, per molt alliberador que fos. Vull anar tranquil·la i no tenir el sistema de defensa activat cada vegada que surto sola de casa pensant que qualsevol persona podria ser un possible atacant. Fins i tot les mateixes dones, com quan una vegada anava pel passeig i una senyora em va dir que la meva faldilla era molt provocadora i que si després passen coses no ens queixem. Doncs sí que em queixo, i molt.
«Em va dir ‘filla de puta’ per ignorar-lo quan m’increpava»
ANDREA IZQUIERDO. Periodista
«Filla de puta» i «ta puta mare». Aquestes són les paraules amb què un home va dirigir-se cap a mi quan vaig ignorar-lo després d’intentar cridar la meva atenció insistentment. Fa un mes, quan sortia del gimnàs, vaig parar a comprar. Vaig aparcar el meu cotxe al carrer Sant Cristòfol de Manresa. Era fosc i una zona poc il·luminada. Quan vaig baixar del cotxe, vaig notar com entraven en el meu camp de visió dos homes d’uns 30 anys. Ambdós s’apropaven cap a la zona on havia aparcat, però no vaig notar en cap moment que tinguessin cap intenció de canviar la trajectòria, per la qual cosa vaig començar a caminar cap al semàfor per canviar de vorera.
Quan ens vam creuar, un d’ells va mirar-me. No era una mirada simpàtica, sinó una mirada aclaparadora. Dos segons després, va obrir la boca. «Hola, guapa!». «Ja hi tornem, vaig pensar». No va dir-ho d’una forma afectiva, com la que podria fer servir qualsevol quan es troba a un conegut que fa temps que no el veu. «Ei, guapa!», va dir amb més insistència. No soc gens antipàtica, però ja em conec el context. Van ser dues frases que buscaven la meva atenció per, probablement, demanar-me el número de telèfon o el nom. Així que vaig fer com que no els escoltava i vaig continuar caminant. Sembla que el fet que l’ignorès els va molestar. Va ser llavors quan va vomitar les dues frases amb què he començat aquest relat. Encara que no van gosar acostar-se a mi a més d’un metre, vaig sentir-me totalment acorralada. Vaig fugir d’allà, travessant el carrer per on no tocava i enmig de la foscor de la nit. El temor i la fúria m’envaïen a parts iguals. M’havia insultat per ignorar-lo quan m’increpava. No són només els fets, sinó les conseqüències que comporten. Et sents vulnerable quan vas sola.
No és el primer cop que em sento assetjada quan vaig pel carrer. Tot va començar amb l’adolescència. El fet més impactant el vaig viure fa tres anys. Venia de buscar menjar a domicili per sopar i anava sola. Vaig aparcar el cotxe a prop de casa i, a pocs metres d’arribar-hi, vaig notar la presència d’una furgoneta blanca. Ja havia vist el vehicle al matí. El seu propietari m’havia increpat quan sortia de casa. A la nit, l’home seguia allà i quan em va veure va abaixar la finestreta. Va demanar-me reiteradament que m’hi acostes. Vaig haver de trucar a la meva mare, que m’esperava a casa, perquè m’ajudés a sortir-ne. Tres anys després, encara el veig pel barri.
