Judit Baraldés viu a Fonollosa. No s’ho va pensar dues vegades quan un ciclista va caure a plom al mig de la plaça del poble. Va atinar que a l’edifici de l’Ajuntament, allà mateix, hi havia un desfibril·lador i se n’hi va anar buscar-lo. «Vaig pensar que s’havia de fer alguna cosa». O potser sense pensar-va creure que s’havia de fer alguna cosa.
Era el 18 de juny passat. Baraldés estava comprant a la botiga quan va entrar una persona i va dir que truquessin al 112 que hi havia un home que havia caigut om un sac i que no respirava. «Vaig sortir i el vaig veure a terra envoltat de gent que se’l mirava. En lloc de mirar-se’l com feia tothom va córrer a buscar el DEA. «Estava nerviosa. L’aparell va començar a parlar sol. M’hi vaig posar i vaig enganxar els pegats. Ens va avisar que en tres segons faria una descàrrega i que ens apartéssim». Baraldés recorda que després de la descàrrega «l’home va fer un crit».Va continuar fent massatge cardíac i en aquestes va arribar el 112. El ciclista en qüestió va ser evacuat finalment amb helicòpter.
«Jo vaig anar cap a casa sense saber com estava» i, assegura, amb cert neguit per si ho havia fet tot bé o per si al pacient li podia quedar alguna seqüela. «Encara hi penso ara». Al cap d’uns dies la va trucar la companya del ciclista. «Em va dir que havia sigut una aturada fulminant i que si no hi arriba a haver un desfibril·lador no se n’hagués ensortit. Em va dur un ram de flors».
Baraldés explica que l’aparell del DEA, el desfibril·lador, el pot fer servir qualsevol persona perquè en el moment que s’obre ja «et va dient què has de fer, on has de posar les ventoses i si detecta alguna cosa fa la descàrrega». Jo vaig pensar: «que sigui el que Déu vulgui, i quan va començar a respirar em vaig animar. Bé. Va acabar bé. És una experiència que et queda i pel que em va dir un del SEM, tampoc no hi ha tanta gent que ho hagi fet i que acabi bé».
