Quiosc Regió7

Regió7

ENTREVISTA Ramon Riu Martínez Una vida darrere els visors i micros

«M’hauria agradat fotografiar el Papa a Manresa»

«M’hauria agradat fotografiar el Papa a Manresa» | MIREIA GAMISANS

Fa més de cinquanta anys que va començar en el món de la fotografia i més de trenta que enregistra en vídeo una part important de les festes populars. Moltes entitats saben que Ramon Riu Martínez, nascut a la capital del Bages el 1951, en serà el notari. Aquest mateix any, imatges seves han estat incloses en la sèrie Històries gegants, de TV3. A la dècada dels 70, ja feia fotos per a l’antic diari de Manresa. Ja fos per encàrrec de mitjans o pel seu compte, va cobrir esdeveniments com la visita del Sant Pare a Montserrat, el rei Joan Carles i els presidents Tarradellas i Pujol. I va ser fidel a les arribades de grans curses ciclistes. Sempre, abans i ara, ha exercit d’amateur, perquè la seva vida professional, fins a la jubilació, sempre va ser a l’oficina del Registre de la Propietat. Una altra de les seves grans dèries són els viatges. Ha tingut l’oportunitat de conèixer molts països quan encara eren poc explorats turísticament. La passió per captar imatges el va portar l’any passat a desplaçar-se a l’illa de La Palma, en plena erupció volcànica (vegeu la pantalla de la fotografia que il·lustra aquesta entrevista). Ramon Riu també va ser veu de retransmissions del Bàsquet Manresa per Ràdio Manresa.

Com es veu la ciutat, el país, el món a través del visor d’una càmera de fotografia o de vídeo?

D’una manera molt diferent que a ull nu. Quan fas una foto, penses en aquell clic que ja la intueixes i que no pots deixar escapar. En el cas del vídeo, és diferent, perquè hi ha continuïtat de la imatge, unes seqüències que després has d’editar. Associo fotografia a clic, i vídeo a seqüències.

Primer fotografia, però des de fa anys prioritza el vídeo. Per què?

No he deixat la càmera fotogràfica perquè és molt atractiva segons el lloc, el moment i els elements que tens al davant. El vídeo és un gran testimoni per a aquelles activitats que tenen molta acció, amb música i diàlegs, com és el cas de les festes populars.

Per què aquesta debilitat per enregistrar festes?

Exactament, no ho sé, però m’agraden els actes de carrer. Són vius i són el reflex de la vitalitat associativa de la ciutat. Les entitats i l’Ajuntament sempre m’ho han posat fàcil i mai m’hi han posat entrebancs. Em satisfà haver pogut posar el meu gra de sorra en els DVD del patrimoni festiu de Manresa, en l’audiovisual dels 25 anys del Correfoc i els diferents documents relacionats amb les processons de Setmana Santa.

Molts potser no saben el seu nom, però l’identifiquen com el càmera de festes...

Soc el dels cabells blancs que, normalment, m’ubico al davant d’aquestes manifestacions de cultura popular.

Com s’ho fa per ser a tots els actes populars?

Procuro reservar les dates i sempre faig tot el possible per ser-hi. Diria que els organitzadors ja hi compten que hi seré. Fins i tot, quan hi ha actes a la plaça Major, l’Ajuntament em permet captar imatges des d’algun dels balcons d’algun dels edificis municipals.

És un viatger consumat. Actualment deu ser difícil trobar fotos singulars.

La globalització ha fet perdre molts dels senyals d’identitat dels països. Unes dècades enrere es podien fer fotos més autèntiques que reflectien les persones i les seves maneres de fer. Ara tot ha canviat molt. Un dels llocs que em va impressionar més va ser Hong Kong, abans de fer la transformació, amb la gent en una situació molt precària. A la primera part dels vuitanta, el centre de Pequín tot era ple de bicicletes i només hi havia un hotel de categoria. Ara, els cotxes són els que han assumit el protagonisme.

La seva vida viatgera continua?

He anat al pol Nord i hi vaig veure l’os polar. Era una de les meves grans il·lusions. Vaig estar de sort perquè, en apropar-nos-hi amb el vaixell, no van marxar.

Diuen que estar molt pendent de les càmeres fa perdre l’essència del viatge.

Abans d’agafar cap màquina, miro i retinc. Després em faig una composició de la imatge i decideixo com ho reflecteixo.

En la seva trajectòria, també hi consten tres exposicions.

La primera era una selecció de 41 imatges en color, amb molts retrats, fetes a Kenya, l’Índia, el Japó, Tailàndia, Hong Kong, Israel... El retrat m’agrada perquè em permet reflectir valors relacionats amb la manera de ser i de viure.

Passar fronteres carregat de màquines que capten imatges deu comportar problemes.

Curiosament, a països del segon i tercer món no m’han posat entrebancs. El principal problema va ser a París. Els gendarmes es van pensar que era un professional de la imatge i que jo era un treballador il·legal. Hi va haver feina a aclarir-ho. A Montecarlo, posteriorment, em va passar una cosa semblant, però aquí, pel material que portava, van creure que era enviat d’algun mitjà de comunicació i no tenia permís per enregistrar. Molta gent considera que tenir una bona càmera és sinònim de ser professional.

Han passat els anys i el sector de la imatge ha canviat molt des del vessant tecnològic.

Sempre he estat un autodidacte. I en els anys 1978 i 1979 vaig anar a Barcelona a fer un curs per actualitzar coneixements de fotografia.

Fins ara només hem parlat del sector de la imatge, però també va fer ràdio.

Gairebé vaig arribar a la ràdio per accident. Era l’època que el cap d’esports de Ràdio Manresa era Vicenç Comas. A partir de referències meves que li havien arribat em va demanar si volia col·laborar en un programa d’esports del diumenge al migdia i en les retransmissions del primer equip de bàsquet, al Vell Congost; del futbol del Centre d’Esports Manresa o d’altres equips de la comarca. Les connexions eren complicades perquè, en aquella època, no hi havia telèfons mòbils.

Vaja, que es va convertir en un dels referents de les retransmissions del bàsquet.

Sí, perquè Comas em va demanar si volia fer els desplaçaments de l’equip. Una vegada parlat amb la feina, vam veure que era factible combinar-ho. A més a més, viatjar sempre m’ha agradat. Ho feia amb tota l’expedició de l’equip. Va ser un cicle que es va acabar per poder estar més amb la família.

Devia ser interessant treballar amb Vicenç Comas?

Era un gran professional i ens donava un gran marge de confiança als col·laboradors. En tinc un gran record.

Encara segueix el bàsquet?

Soc soci, però no vaig als partits perquè normalment és un no viure, excepte la temporada passada. No vull patir.

Es va plantejar, en algun moment, fer el pas per ser professional del periodisme?

La feina al Registre m’agradava i m’hi trobava bé. Només m’ho hauria plantejat seriosament si algú m’hagués ofert anar pel món com a reporter gràfic. També el fet de tenir família condiciona fer algun pas aventurat.

Li dol no haver pogut captar alguna imatge?

M’hauria agradat fotografiar el Papa a Manresa en aquest Any Ignasià. Era una ocasió única i ja la tenia al cap. M’he quedat amb les ganes.

Amb la pandèmia es va paralitzar l’activitat. Per tant, també va haver de fer un parèntesi.

En bona part sí, però, per exemple, l’any passat l’Ajuntament va organitzar una Festa de l’Aixada virtual, a partir de diferents persones, com jo, que vam aportar imatges per poder fer realitat aquest projecte.

En la seva dilatada trajectòria només es troba a faltar la faceta de redactor o creador de continguts escrits.

La redacció no és el meu camp, m’hi trobo enfangat. Ho intento compensar amb les imatges i fer complir aquella dita que una imatge val més que mil paraules. I, en el cas del vídeo, es poden gravar i editar seqüències que no necessiten textos. Només en l’edició d’un vídeo m’hi puc passar dos o tres dies. Procuro ser curós en tot aquest procés, i encara més si cal afegir-hi banda sonora.

Un home com vostè que enregistra hores i hores de vídeo, què pensa quan veu TikTok, on tot s’ha de fer en pocs segons?

No m’agrada. La vida no es pot veure d’una forma tan simplificada com a TikTok. La gent jove va molt ràpid i li costa aguantar documentals més o menys llargs que sobrepassin els trenta minuts.

Tothom té el que es mereix?

No. Uns tenen massa i altres poc.


Millor qualitat i pitjor defecte.

Això deixem que ho diguin els altres.


Quina part del seu cos li agrada menys?

No acostumo a mirar-me al mirall.


Quant és un bon sou?

El que permet viure dignament.


Quin llibre li hauria agradat escriure?

Un manual per posar fi als conflictes i injustícies.


Una obra d’art.

Art és un concepte molt ampli i seria injust dir-ne una.


En què és expert?

Tinc coneixements, però no soc expert.


Què s’hauria d’inventar?

Alguna cosa per eliminar la maldat.


Déu existeix?

Depèn de la creença de cadascú.


Quin personatge històric o de ficció convidaria a sopar?

Els Reis d’Orient.


Un mite eròtic.

No he idealitzat ningú.


Acabi la frase. La vida és...

Per viure-la i gaudir-la.


La gent, de natural, és bona, dolenta o regular?

En principi, bona.


Tres ingredients d’un paradís.

Salut, companyia i una càmera.


Un lema per a la seva vida.

Viu la vida al moment.

Compartir l'article

stats