Rafael Rosell, oncòleg manresà: «L’objectiu és curar el càncer, no cronificar-lo»

L’estiu passat, una gran imatge del Rafael Rosell es projectava a la icònica cantonada del Times Square, a Nova York. No era fruit de l’atzar. Li acabaven d’atorgar el premi GO2 Lung Cancer, un dels reconeixements internacionals més prestigiosos adreçat als més destacats investigadors que lluiten contra el càncer. Rosell, nascut a Manresa, el 1949, va començar la seva vida professional, molt jove, com a aprenent ala històrica Maquinària Industrial. Els seus pares pensaven que el millor era treballar a la fàbrica, però la perseverança i capacitat intel·lectual van fer que superés els exàmens, per lliure, del batxillerat. Després, ja al Lluís de Peguera, va fer el curs preuniversitari, per passar a estudiar Medicina a la Universitat de Saragossa. La seva trajectòria investigadora el va situar, l’any 2013, segons la prestigiosa revista The Lancet, com a referent europeu en càncer de pulmó. Ha estat vinculat a diferents centres de la sanitat pública, especialment a l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona i l’Institut Català d’Oncologia (ICO), Actualment presideix i dirigeix l’Institut Oncològic Rosell , amb seu a l’hospital universitari Dexeus de Barcelona i també és director del programa de Biologia del Càncer i de la Medicina Personalitzada a l’ICO.

Com va ser la seva infantesa a Manresa?

Vaig néixer al carrer de la Llum, en una època que era molt diferent a l’actual. Sense televisió, ni la majoria de les comoditats d’ara. A la primària, a l’actual Renaixença, ens feien cantar el Cara el sol. Eren uns anys grisos i ja no recordo massa detalls, però sí que un mestre, que es deia Ferrer, em va rescatar perquè fes un examen d’accés a la secundària. Van venir uns anys durs com aprenent de mecànica, però allò no em motivava. Afortunadament, vaig poder passar els exàmens que es feien a final de curs, sense estar adscrit a cap centre. Després de parlar amb els pares, vam convenir que el PREU (Preparació Universitària) el faria presencialment al Lluís de Peguera.

Per què es va decantar per la medicina?

Llegia molts llibres, i un era ‘Cuerpos y almas’ em va fer despertar l’instint de curiositat per la medicina i la investigació. Amb el pas dels anys, he vist que no em vaig equivocar.

Vist el seu currículum com a estudiant, li devia ser fàcil superar els estudis de medicina.

Tenia, i encara la conservo, una memòria ultraràpida de captació. Recordo que una vegada em van suspendre un examen i, en anar a reclamar, el mestre va dir que estava calcat del llibre. Vaig demostrar que no havia estat així. Als 17 anys, encara molt jove, vaig començar la carrera a Saragossa. Els dos primers cursos els vaig fer allà. Hi anava força gent de diferents comunitats i de ciutats de fora de Barcelona ciutat. Hi vaig fer un molt bon amic de Vilanova i la Geltrú, amb el qual, posteriorment, vàrem continuar els estudis a Barcelona.

L’oncologia es va convertir en la seva especialitat.

En aquella època no existia l’especialitat d’oncologia. Ser metge era sinònim d’internista, de tractar la patologia general. Durant tres anys, doncs, vaig fer medicina interna. En les oposicions d’estudiants vaig treure el número 1. Vull destacar el nivell de dos grans catedràtics que hi havia al Clínic, primer, el Dr. Alfons Balcells Gorina i, posteriorment, el Dr. Ciril Rozman. Amb aquest darrer em vaig incorporar a la càtedra de medicina interna i feia una activitat semblant a la que ara en diuen metge resident. Fèiem de tot, fins i tot, accions pròpies de les unitats de cures intensives que, aleshores no existien, tal com ara les coneixem. Tot ha canviat molt. A Rozman li va agafar el relleu un destacat metge manresà, Emili Montserrat Costa.

Així, doncs, com assoleix vostè l’expertesa en oncologia?

Havia d’anar als Estats Units, després de superar un examen d’accés, però per motius familiars, no ho vaig fer. Al Clínic havia après molt d’hematologia, gràcies al Dr. Ciril Rozman i la Dra. Soledad Woessner Casas, una gran citòloga. En aquella època, va ser el Dr. Jordi Sans, que havia creat el primer servei d’hematologia i oncologia de l’estat a l’Hospital de la Creu Roja, qui em va proposar de fer, conjuntament un llibre d’oncologia. Això em va obligar a estudiar més, de forma autodidacta, passant moltes hores a la biblioteca de la Clínica Puigvert. Abans que el 1983, m’incorporés a l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona (Can Ruti), vaig ser a l’Hospital de la Vall d’Hebron i a l’Hospital de l’Esperança. Fins i tot, hi va haver un període, que podia combinar la feina de Barcelona amb la de l’Hospital de Sant Andreu de Manresa, on vam poder oferir el servei d’oncologia.

Què en recorda de l’època que Sant Andreu, que aleshores feia d’hospital general?

Entre els grans mentors que recordo el Dr. Isern, pare, i el seu fill, Jordi. Em van ajudar molt, com el Dr. Domènech o el Dr. Trujillo. A Manresa hi havia molts prohoms de la medicina. El meu pediatre, per exemple, va ser el Dr. Selga.

A Can Ruti es va poder abocar a la recerca oncològica.

Era un hospital nou i les comunicacions per arribar-hi no eren bones. Hi va haver companys que no els atreia. La realitat és que jo, a Can Ruti, hi vaig poder fer un creixement exponencial.

Vostè és conegut internacionalment per la seva recerca en càncer de pulmó.

La majoria d’oncòlegs preferien tractar limfomes o càncer de mama perquè tenien més bon tractament. L’especialitat de càncer de pulmó no la volia ningú perquè els resultats eren pobres. Vaig agafar les maletes, amb diners de casa, per anar al Memorial Hospital de Nova York i millorar la formació. Allà vaig constatar que, en aquests càncers, també hi havia recorregut per obtenir resultats.

Si, actualment, algú amb càncer es vol tractar als Estats Units, què li diria?

Totes les opcions són respectables. Des de fa anys, tenim accés als fàrmacs d’assajos clínics que es poden administrar als malalts abans de comercialitzar-se. I això no és fer servir els pacients de cobaia perquè prèviament s’han superat diferents fases.

La immunoteràpia ja és el present. Quina és la seva aportació?

Treballem amb unes vacunes per a subcàncers de pulmó. Volem que el mateix malalt generi vacunes. Es tracta d’extraure el material genètic identificable del malalt per crear una vacuna personalitzada. És un projecte molt important pel qual hem demanat suport econòmic. Amb la immunoteràpia, els resultats són positius entre un 20 i un 3% dels casos, però s’avança ràpid. Som al principi del principi. També estem immersos en un altre assaig ambiciós que ha dissenyat la col·laboradora Dra. Maria González Cao.

La prestigiosa The Lancet, el va considerar referent europeu en oncologia.

Va ser una sorpresa. Segurament van valorar tota la trajectòria en recerca. Que les grans revistes em convidin a escriure editorials i comentaris, no deixa de ser una fita somiada. Aquest darrer any he rebut dos guardons més, un dels quals de la Societat Internacional de Càncer de Pulmó.

En general, sembla que el càncer fa menys por.

Hi ha tumors que, per la seva biologia, són més fàcils de tractar, com el de mama o còlon. El càncer de pulmó fa molt respecte perquè la majoria es troben en estadis avançats. Hem aconseguit, però, que hi hagi pacients amb metàstasi que fa més de deu anys sobreviuen amb tractaments orals. Estem abocats en una tècnica per treure una part del tumor i crear un organoide, que permet experimentar al laboratori qualsevol de tipus de medicament.

La majoria de casos de càncer de pulmó correspon a fumadors?

El 90% han fumat, el 10% restant podria haver patit qualsevol altre tipus de càncer. Aquest grup és el que sol respondre millor als tractaments.

Entenc que volen cronificar el càncer.

L’objectiu és curar el càncer, no cronificar-lo. El concepte cronificar el vàrem utilitzar durant anys, però ha quedat desfasat.

Davant d’un càncer tothom es mou i, hi ha qui recorre a les psudoteràpies.

La fe mou muntanyes i s’entén que la gent s’agafi a qualsevol cosa, però crec que els tractaments estranys, en paral·lel, han anat de baixa.

Subscriu-te per seguir llegint