«El teatre Kursaal és la meva vida, és casa meva»

Què és el Kursaal per a vostè?

Ostressss.... El teatre Kursaal és la meva vida, és casa meva. Passo més hores aquí que a la meva llar. Hi faig una feina que no em genera la sensació d’anar a treballar, tot i que ja fa anys que hi soc. Avui, per exemple, és diumenge, i feliç de no haver fet migdiada per anar a la feina.

Va aconseguir el que molta gent aspira; treballar en el que més li agrada.

Vaig transformar el meu oci en la feina. Moltes setmanes laborals poden ser de dilluns a diumenge, però es fa de gust. Soc mestra de formació i vaig exercir-ne a l’Espill i a la Joviat. Als 17 anys havia començat a col·laborar amb El Galliner com a voluntària. Era quan es venien unes entrades simbòliques, prèvies a la rehabilitació, a uns deu anys vista.

Va constatar la força que té la ciutadania quan es va proposar i va fer fer realitat la reconstrucció del Kursaal.

El procés que es va viure de mobilització popular per fer realitat el Kursaal encara és un model. Quan ens trobem amb altres gestors culturals s’interessen per la forma que va renéixer aquest teatre. Jo sempre dic que la gent se’l sent seu. Si mai s’hagués de tancar el Kursaal, moltes persones ho viurien com una pèrdua, també personal. A altres ciutats s’ha aixecat un gran equipament sense haver-hi una necessitat. Tot el contrari que a Manresa. A banda de la bona programació, la molt bona resposta que tenim ve donada pel sentiment de pertinença.

A Manresa es poden comptar fàcilment els àmbits en què exerceix de capitalitat. El Kursaal és, segur, dels que fan capital.

Ho notem molt. Tenim públic d’arreu del Bages, però també de comarques properes i d’altres que no ho són. Fins i tot ens ve gent de Barcelona a veure teatre o actuacions musicals que no han pogut anar-hi. A vegades, abans de començar una obra, demanem als espectadors que ens diguin d’on venen, i és sorprenent la gent que ve de fora.

Si ara s’hagués de tornar a construir el Kursaal, hi faria algun canvi?

Els espectadors i tothom ho ha certificat. Des de qualsevol lloc de la Sala Gran es veu bé l’espectacle. Ara és clar, si ets al darrere, com és lògic es veurà més petit. La Sala Petita fa servei per a espectacles de petit format i, a més a més, disposem del Conservatori, que és ideal per a actes d’unes 400 persones.

El fet que a més poblacions hi ha oferta teatral estable us perjudica o, a l’inrevés, fa més afició?

Genera més ambient teatral. No som competència. Entre tots fem que hi hagi més públic a les representacions de teatre. Hi ha gent que potser comença anant al seu poble, li agrada i s’acaba convertint en una aficionada que també segueix la nostra programació.

Toca moltes tecles dins un equipament com el Kursaal. Alguna preferència?

No, no. Alguna vegada he pensat que si no pogués assumir totes les competències que tinc i n’hagués d’escollir una, em costaria molt. M’agrada la relació amb el públic, amb la venda d’entrades; i també, com a mestra, m’agrada molt les produccions relacionades amb els serveis educatius.

Les taquilles poden ser font de conflicte. Sempre hi ha gent susceptible d’estar descontenta.

Hi ha molt poques queixes i molt pocs problemes. El cert és que, per part nostra, procurem tractar mot bé el públic. Són mínims els casos de persones que s’enfaden i, si es dona el cas, procurem gestionar-ho de la millor manera. Tenim la sort de treballar en un lloc que la gent ve predisposada a passar-s’ho bé i que tot flueixi.

Potser algun dia per algun preu...

La gent és entesa i sap que hi ha espectacles que tenen un cost, com ha estat aquests darrers dies amb La Jaula de las Locas.

Internet ja juga un paper molt important en la venda d’entrades.

La venda per Internet supera el 75%. El sistema és àgil i fàcil. També tenim un gruix important d’abonaments de teatre, que es mou entre els 600 i els 700 per temporada.

Quines són les butaques més sol·licitades?

Les del centre de la fila 9. També es demana molt de la fila 3 a la 8 del passadís central.

La seva devoció pel teatre li ve de família?

No, jo mateixa, de molt petita, feia anar la meva imaginació. Retallava trossos de paper i jugava a vendre entrades. Era com una premonició. Una cosa semblant em passava amb les nines, on jo assumia el rol de mestra, una feina que he fet. Amb els pares, la relació amb el teatre era anar a les representacions d’Els Pastorets d’Els Carlins.

Amb quin tipus d’obres s’identificava en la infantesa?

Sempre, abans i ara, he estat molt de Disney, però directament vinculat amb el teatre em va apassionar Mar i cel, la tenia gravada i l’he vista moltes vegades.

La faceta de guionista quan ha arribat?

Ha vingut donat pel dia a dia del Kursaal i per la meva experiència com a mestra. Després de veure un espectacle infantil al Palau de la Música, amb l’aleshores gerent, Valentí Oviedo, vam acordar donar vida al Jan i la Júlia, dos germans protagonistes del servei educatiu, i m’he encarregat dels guions.

Quan va exercir de mestra, amb quines franges d’edat treballava?

M’havia centrat en la primària i en l’educació infantil. No havia treballat amb adolescents i admiro els professors que ho fan.

Expliqui’ns, en el cas del Kursaal, què implica el Servei Educatiu?

Som dels pocs teatres que tenim projectes propis per a les escoles. La majoria el que fan és programació escolar o preparen una guia didàctica. Per a mi, fer que els alumnes adolescents vagin obligatòriament al teatre és contraproduent. Per això vam crear la Platea Jove. I amb els projectes del Servei Educatiu fem que els joves coneguin les arts escèniques de manera participativa, des de dins.

El projecte Cantània esdevé un exemple.

Va ser el primer projecte del Servei Educatiu, ja fa quinze anys i hi participen cinquanta escoles de la comarca. A partir d’aquí, vam anar pensant en iniciatives per a altres cicles escolars, com Rexics, per a nens de llars d’infants; el Cantaxics, per a primer i segon de primària; el Fem Òpera, per a instituts, amb música que s’hi senten identificats, i el Fem Dansa, per a tercer i quart d’ESO. Més enllà de l’àmbit escolar, tenim un projecte, igualment emocionant, que és el Cantagran. El primer any que el vam fer, en arribar a casa, em vaig fer un tip de plorar en recordar l’actitud positiva dels avis.

El Kursaal, amb un bon equip professional, té fama de funcionar com una família.

Tots els que hi treballem ens el sentim molt nostre. És un model que funciona. En la majoria el procés d’inserció laboral ha estat semblant al meu, que de la passió n’hem fet la professió. D’alguna manera encara mantenim l’esperit d’El Galliner.

Vostè no és actriu, però puja a l’escenari a presentar. Com van els nervis?

Amb la pràctica, agafes seguretat i es redueixen els nervis. La primera vegada que ho vaig fer va ser en un Cantània i em pensava que no podria acabar. Els nervis se’m menjaven.

I en la pandèmia, com va anar?

Hi va haver molta feina a gestionar les devolucions i trobava a faltar la vida del Kursaal. Per a mi el teatre és un refugi, un lloc amb gent que m’ho passo bé.