«Estima i perdona perquè tindràs pau»

Deu víctimes de la guerra civil i el franquisme trenquen el seu silenci en públic per explicar la seva experiència del conflicte

L'acte es va celebrar a la Plana de l'Om, que es va omplir a vessar

L'acte es va celebrar a la Plana de l'Om, que es va omplir a vessar / OSCAR BAYONA

Jordi Morros

Jordi Morros

En silenci i respecte. Amb moments colpidors i d’intensa d’emoció. Així és com es va viure a Manresa el testimoni sobre la guerra civil que van oferir públicament deu persones, o els seus descendents, víctimes de la guerra civil i el franquisme.

L’acte es va celebrar a la Plana de l’Om. Es va omplir a vessar. És el que se n’ha dit Audiència Memorial, un acte senzill carregat de simbolisme que vol ser un reconeixement institucional i una reparació simbòlica dedicat a totes les víctimes i les generacions que les van seguir. Però que sobretot va servir, per alguns, per trencar el silenci que plana encara sobre les conseqüències i el patiment que va causar el conflicte bèl·lic i la repressió franquista.

Fer memòria

Trencar aquest silenci i fer memòria, perquè la «memòria és la vida» va citar una de les ideòlogues de l’acte, Mireia Vives, són alguns dels objectius d’aquest tipus d’actes. En aquest cas deu persones -en un principi havien de ser onze- es van asseure a l’escenari de la Plana de l’Om, acompanyats per Mireia Vives i Jordi Palou-Loverdos, l’altre impulsor de la iniciativa. Davant el públic van narrar les seves experiències personals i familiars vinculades amb la guerra.

Un dels assistents a l'acte segueix amb atenció els testimonis

Un dels assistents a l'acte segueix amb atenció els testimonis / OSCAR BAYONA

És el cas d’Àngel Vilarasau Soler. El seu avi, el manresà Bonaventura Vilarasau Torras va ser assassinat el setembre el 1936 a prop d’Avinyó per milicians revolucionaris. Tenia 32 anys. El van anar a buscar a casa seva «i l’avi els va convidar a dinar», va explicar Vilarasau. Llavors se’l van endur i executar. L’àvia, Margarita Serra, es va quedar vídua amb un nen de mesos. «No en volia parlar mai». El pare d’Àngel Vilarasau «no va pair que el matessin gent de casa, gent que el coneixia».

Milicians revolucionaris també van matar a la carretera del Pont de Vilomara de Manresa Jacint Vers Cornet, l’avi Cintu, va explicar la seva neta Montserrat Basiana Vers. Sastre establert a la Plana de l’Om primer, i després al carrer del Born, el van anar a buscar a casa un 31 de juliol del 1936 -molt poc després de l’inici de la guerra- i se’l van emportar. «L’endemà el pare ja era mort i molt maltractat. Li havien buidat els ulls». Va deixar cinc fills d’entre 14 anys i 3 mesos. «L’àvia va continuar veient pel carrer el cap dels milicians, que va acabar condemnat a mort. La seva mare era una altra víctima».

Dolors Ponsà,de 96 anys, va narrar els seus records de la guerra

Dolors Ponsà,de 96 anys, va narrar els seus records de la guerra / OSCAR BAYONA

La manresana Dolors Ponsà Jubells té 96 anys. No ho sembla. Era petita quan va començar la guerra. Va recordar que el seu pare, Joan Ponsà Cura, i el seu avi, Joan Ponsà Bach, els van detenir milicians i els volien dur al Casino de Manresa, «on tothom que hi anava era per torturar-lo o per matar-lo». A mig camí algú va intercedir per ells i els van deixar. Un tiet seu, Francesc Ponsà Cura, va morir al front de l’Ebre, no se sap on; i un nebot, José Luengo Polo, va caure a Cervera.

Mossèn Estanislau Corrons Graells, fins fa poc rector de Crist Rei, també era entre els testimonis. Cada dia al matí el seu avi se l’enduia a passejar, i a la tarda anava a escola. El 21 de desembre del 1938, però, Estanislau Corrons va voler anar a escola també al matí. I així ho va fer. L’avi va sortir a passejar com sempre. Va morir a causa del bombardeig franquista a la ciutat a l’alçada de la carretera del Pont. «Vèiem com queien les bombes», va narrar Corrons.

Pepita Pedra Plubins és filla de Miquel Pedra Estopa i Josefa Plubins Navarro. Els dos militaven al PSUC. Pares de quatre filles, el 1939 van ser detinguts i jutjats en un sumaríssim. Els van condemnar a 12 anys de presó. Per circumstàncies de la vida, les filles van ser acollides per famílies belgues fins que van poder tornar i llavors se’n van fer càrrec veïns i els padrins, va explicar.

El manresà Lluís Serra Giribert, va arribar a ser alcalde d’El Prat de Llobregat. El 1937 es va allistar voluntari al front, i al final de la guerra va ser condemnat a mort i executat al Camp de la Bota. El seu fill Lluís Serra Sancho, que és qui va explicar la història, es va quedar orfe amb un any.

Pere Parés Sans és un dels manresans morts als camps de concentració nazis. Soldat republicà,va fugir a França. Va ser capturat pels nazis i deportat a Mauthausen-Guse. Als 30 anys va morir al camp d’extermini del castell Hartheim. El seu nebot Joan Pallejà Parés en va explicar la història.

El testimoni més jove

La més jove dels testimonis va ser Anna Hernández Garriga, nascuda el 1999. Fa relativament poc va saber que el seu besavi, Fernando Hernández Álvaro, era un alt comandament de l’exèrcit nacional destinat a Melilla quan va esclatar la guerra i que va donar suport al cop militar. «Segurament va ordenar l’alçament i segurament va dictar condemnes a mort» de soldats que no es van afegir al cop d’estat. «Em va suposar un xoc» conèixer la història, va dir. A més a més era l’any 2017, «un any convuls». En va parlar sovint amb el seu avi, el fill de Hernández Álvaro, un home de profundes conviccions democràtiques.

Anna Hernández, el testimoni més jove que va participar a l'acte

Anna Hernández, el testimoni més jove que va participar a l'acte / OSCAR BAYONA

«Jo soc filla de presos polítics», va voler deixar clar Anna Maria Batalla Solà. Els seus pares, Anna Solà Sardans i Josep Batalla Salvat, membres del PSUC van ser detinguts al final de la guerra. Ella va ser condemnada a mort, pena que van commutar per 20 anys de presó. I ell a cadena perpètua. No es coneixien abans. Ho van fer mentre eren la presó. Es van intercanviar correspondència, fet que «va alleugerir les seves penes». Al sortir es van casar.

El darrer testimoni el va oferir Joan Sala Fainé. Va patir la repressió franquista perquè «la repressió no es va acabar amb la guerra». Militant del PSUC i Comissions Obreres, va ser detingut en diverses ocasions, i els anys 1975 i 1976 -ja amb Franco mort- va ser torturat a la Guàrdia Civil de Manresa i a la comissaria de Via Laietana de Barcelona. «El 1975 no vaig ser jo sol. Va caure tot el PSUC a Manresa i va passar molta gent per la caserna de la Guàrdia Civil».

Sala, que encara pateix seqüeles físiques i psíquiques, va explicar que quan el van dur a la Model «va ser com un alliberament» perquè es van acabar les tortures.

Les reflexions de cadascú

Més enllà de la narració que va fer cadascú, el més frapant van ser les reflexions dels testimonis. Vilarasau va opinar que no s’ha fet prou justícia a les dones que van tirar endavant el país. Basiana va comentar que «la meva mare em va inculcar el perdó. En una guerra es cometen barbaritats a tots els costats». Ponsà va recordar el que li deia la seva mare: «estima i perdona perquè tindràs pau, i si tens pau també en tindran els del teu voltant».

Corrons va explicar que 19 anys després de la mort del seu avi «em vaig fer capellà. Vaig renéixer, i cada any ho celebro». Serra també va recordar que el seu pare, abans de ser executat al Camp de la Bota, li va dir que estimés a la seva mare, que anés amb el cap ben alt i que no odiés ningú. Respecte això últim «fem el que poden», va confessar, «perquè a vegades obres els braços i no hi ha ningú al davant».

Hernández va ser molt aplaudida quan va reflexionar que tenir una determinada figura a la família, en aquest cas un besavi alt comandament de l’exèrcit nacional, no vol dir que això hagi de traspassar-se a les següents generacions. «Tu no esculls d’on vens, però sí on vas». Va alertar contra l’expansió de l’extrema dreta. Finalment, Sala va comentar que no estava d’acord amb la frase que a l’enemic ni aigua. «Aigua i si convé una llesca de pa amb tomàquet i pernil i potser no hi haurà guerres».

Subscriu-te per seguir llegint