ENTREVISTA | Núria Falla Hosta Exwaterpolista, osteòpata i fisioterapeuta de la selecció espanyola de waterpolo

Núria Falla Hosta: «L’osteopatia i la fisioteràpia es complementen»

S’ha passat hores i hores a l’aigua de les piscines. Nedadora, waterpolista i, des del 2018, integrant de l’equip de fisioterapeutes de la Federació Espanyola. Cada vegada exerceix més d’osteòpata

«L’osteopatia i
la fisioteràpia
es complementen» | MIREIA ARSO

«L’osteopatia i la fisioteràpia es complementen» | MIREIA ARSO / Pere Gassó Ollé

Pere Gassó Ollé

Pere Gassó Ollé

Va formar part del primer equip de waterpolo femení que va tenir Manresa, després de superar el cicle com a nedadora. La seva vinculació amb els esports d’aigua s’ha allargat amb el pas del temps. Amb l’aval del Dr. Albert Estiarte i del fisioterapeuta Òscar Muncunill, s’ha convertit en una de les mans privilegiades que tracten els integrants de les seleccions estatals de waterpolo, sobretot les femenines. La trajectòria professional de Núria Falla (Manresa, 1983) l’ha convertida en una osteòpata i fisioterapeuta amb alta projecció. Manresa és el gran planter d’especialistes de la federació estatal des de principis d’aquest segle, a partir d’un conveni amb el CIMETIR de la Clínica de Sant Josep que es manté vigent. Núria Falla té consulta privada al carrer d’Abat Oliba de Manresa, on tracta diferents patologies, especialment les relacionades amb la ginecologia. Per això, el centre es diu Agba, que és la contracció de dues paraules del sànscrit que vol dir cos de dona. Professionalment, va exercir durant deu anys la fisioteràpia al complex de les piscines municipals. Actualment també col·labora amb el centre ginecològic Pere Carreras.

Va ser de les pioneres del waterpolo femení a Manresa. Per què aquest esport?

Ja era nedadora de l’entitat i, conjuntament amb altres companyes, ens vam engrescar a fer un equip de waterpolo. Era molt al principi d’aquest segle. L’equip masculí havia estat molt reconegut, amb jugadors d’elit, però mai s’havia fet una formació femenina. Durant gairebé un any ens vam estar entrenant però sense competir. Havíem de tenir clar que el nostre nivell era competitiu. Ens va ajudar molt Jordi Serracanta i altres persones que tenien responsabilitats al club. Ells van veure que hi havia una seriositat i compromís. En aquest context, la temporada següent ja vam jugar federades.

El pas de la natació al waterpolo deu ser relativament fàcil.

La part d’aigua ja la tens feta i t’has de concentrar en la tècnica i la tàctica de l’esport. A mi, em va anar millor l’etapa de waterpolista que la de nedadora.

En aquella època es van construir les noves piscines.

El 2007, coincidint que teníem les piscines noves, es va jugar a Manresa el Campionat d’Espanya. Nosaltres, en aquella època, vam aconseguir pujar a Primera Nacional, la qual cosa comportava desplaçaments per tot l’Estat. Ja només teníem per sobre la Divisió d’Honor. El nostre equip es va reforçar amb l’arribada de les Ventura, la Gaspar, la Fontcoberta...

Es diu que el waterpolo masculí és menys net del que sembla. Passa el mateix amb el femení?

En noies hi ha molt més contacte perquè el banyador ho afavoreix. Hi ha més superfície per agafar-se. En general, és força brut.

Quan era jugadora, un dels moments més durs devia ser quan va morir d’accident de trànsit la companya Núria Cifuentes.

Va ser l’any 2010, el 30 de novembre. Érem un grup molt ben avingut i era una gran amiga. L’accident de la Núria va ser un cop molt fort. Jo aquell any ja dubtava de continuar perquè estava fent tercer d’osteopatia i em comportava molta dedicació, però el bon ambient em va empènyer a tirar endavant. Estava molt afectada, però vaig acabar la temporada i ho vaig deixar. M’ha costat anys tornar a l’aigua, tornar a nedar.

Com a waterpolista va ser capitana de l’equip. Algun maldecap especial?

Hi havia pocs conflictes. Calia estar al cas de mantenir la bona harmonia de l’equip perquè, com és normal, tothom vol jugar. A vegades s’havia de fer alguna reclamació als àrbitres, però imperava la cordialitat.

Vostè és fisioterapeuta i osteòpata de formacions de la selecció espanyola. Quines són les lesions més habituals?

A les espatlles i als malucs. També les àlgies de la columna, sigui a la zona lumbar o a la cervical. A molta gent els sorprèn aquestes afectacions al maluc, però realment hi ha molta incidència. Els problemes a l’espatlla són més lògics perquè tenen a veure amb el moviment que es fa quan es xuta a porteria.

Formar part de l’equip de la selecció és una bona fita.

Jo m’hi vaig incorporar el 2018 i el meu referent és l’Òscar Muncunill, també de Manresa i del CIMETIR. Ell coordina l’atenció als equips femenins i volia incorporar una dona. A la selecció, els que integrem els serveis mèdics i de fisioteràpia anem ben sincronitzats, amb el Dr. Albert Estiarte com a cap. En el meu cas, habitualment estic amb la formació femenina júnior, encara que, puntualment, com fa poc, he anat amb l’equip sènior als Estats Units.

Per què hi ha poques fisioterapeutes a les seleccions esportives?

Com en tots els àmbits socials, és un tema que s’avança cap a la igualtat.

Amb les noies esteu assolint èxits internacionals. El seleccionador, Jordi Valls, esmenta el paper dels fisioterapeutes.

Amb les júniors, des del 2018 hem aconseguit dos campionats d’Europa i un mundial. Jordi Valls és una persona especial que sap implicar-nos i fer-nos molt partícips del rol que tenim tots a la selecció. Intenta que siguem una gran família.

És fàcil imaginar que una de les feines més importants que feu és la prevenció.

En aquesta faceta anem coordinats amb el Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat perquè la majoria de waterpolistes de les seleccions estan becats.

La pandèmia va posar en relleu el paper dels fisioterapeutes?

Sí, es va visibilitzar la feina dels companys que estan especialitzats en fisioteràpia respiratòria. La seva aportació va ser molt important. En el meu cas, vaig haver d’aturar l’activitat professional durant un mes. A mi la covid em va comportar una pneumònia bilateral.

El paper de l’osteopatia associat amb l’esport és poc conegut. Què et demanen més?

És molt variat, però les més habituals són les manipulacions del sacre, les espatlles i del maluc. Sovint també treballem les parts toves, un concepte que comprèn les zones que no són òssies, com músculs, articulacions, lligaments... Hi ha tècniques que permeten evitar immobilitzacions. De forma genèrica, vull remarcar que per als esportistes és rellevant treballar amb els preparadors físics.

Primer va fer fisioteràpia i després osteopatia. Uns estudis germans?

La fisioteràpia, actualment, és un grau, però l’osteopatia és un màster, perquè a Espanya encara no està del tot regulada, com sí que passa en altres països.

L’osteopatia sembla que ha anat agafant embranzida. Això va en detriment de la fisioteràpia?

Cada vegada es coneix més l’osteopatia, però crec que es complementen perfectament. L’osteopatia i la fisioteràpia es complementen. Les dues especialitats poden ajudar .

Vostè treballa molt en l’àmbit de la ginecologia. De quina forma ajuda les dones?

Davant de regles doloroses, infertilitats o temes hormonals, mals d’esquena durant l’embaràs i, fins i tot, en el moment del part. Se’n poden posar molts exemples.

A la sanitat pública no hi ha gaires professionals de la fisioteràpia

L’accessibilitat és limitada. Ho constato directament, sobretot pel que fa a ginecologia, que és una de les meves especialitats. Sí que davant de lesions importants hi ha un bon servei de fisioteràpia en l’àmbit públic.

Podem dir que l’osteopatia es troba en la part àlgida d’un boom?

No crec que l’osteopatia estigui immersa en un boom, ni en una moda. A l’Estat, molta gent l’està coneixent aquests darrers anys. Donat que hi ha bons resultats, els usuaris repeteixen i la gent s’ho diu. Segurament arribarà un dia que s’estabilitzarà la demanda.

Entre les opinions dels clients, quines són les habituals.

Solen agrair que, a partir del tractament d’osteopatia, es redueix o s’elimina el consum d’alguns fàrmacs. I si es pot estalviar la intervenció quirúrgica, l’alegria és doble.

És curiós que el grau universitari d’osteopatia no estigui reconegut.

No sé per quin motiu no volen fer aquest reconeixement quan Anglaterra, Bèlgica i França ho han fet. Ells són països pioners. Hi ha professionals que exerceixen aquí amb el títol universitari expedit a l’estranger.

Tothom té el que es mereix? Alguns, sí; alguns, no.

Millor qualitat i pitjor defecte. Pel bo i pel dolent, el perfeccionisme.

Quina part del seu cos li agrada menys? Moltes.

Quant és un bon sou? Depèn de l’estil de vida que vulguis tenir.

Quin llibre li hauria agradat escriure? Un que lligui osteopatia i ginecologia.

Una obra d’art. Alguna de Klimt, com El petó o Judith.

En què és experta? Intento ser-ho en osteopatia.

Què s’hauria d’inventar? Que s’escampi la humilitat.

Déu existeix? No, però cal tenir fe en alguna cosa.

Quin personatge històric o de ficció convidaria a sopar? A algun osteòpata famós.

Un mite eròtic. El món dels mites no és el meu.

Acabi la frase. La vida és... Bonica, encara que a vegades és complicada.

La gent, de natural, és bona, dolenta o regular? Hem de pensar que bona.

Tres ingredients d’un paradís. Salut, família i amics.

Un lema per a la seva vida. No perdem la constància.

Subscriu-te per seguir llegint