«Jutjar els assassins de Flors Sirera seria jutjar per primer cop els vencedors d’una guerra»

La història l’escriuen els vencedors, però hi ha qui no se sotmet al relat oficial. Una d’aquestes persones és la periodista Rosa Moro, que va ser a Manresa per participar en el darrer acte en memòria de la infermera Flors Sirera, assassinada a Ruanda el 1997. Es tracta del Memorial pels Conflictes Oblidats. Per desgràcia per als botxins, encara no estan pas oblidats per tothom.

Li sorprenen els 26 anys d’impunitat de l’assassinat de Flors Sirera i altres cooperants i religiosos de l’Estat espanyol a Ruanda?

No em sorprèn, més aviat em fa pena i frustració veure com funciona en realitat la justícia internacional, sempre del costat dels vencedors i els agressors. Com va dir l’advocat Jordi Palou-Loverdos a l’últim memorial, si aquesta causa contra els presumptes assassins de Flors i la resta de cooperants tirés endavant per fi, seria la primera vegada en la història en què es jutjaria els vencedors d’una guerra. Tant de bo ho puguem veure.

Què l’ha impulsat a publicar «El genocidi que no cessa al cor d’Àfrica. Una història de desinformació»?

Doncs precisament aquesta frustració davant la impunitat, davant la invisibilitat d’aquesta mateixa guerra en què van ser assassinats els 9 espanyols. Aquesta guerra continua avui dia a la República Democràtica del Congo i ha costat la vida a més de deu milions de persones, però als occidentals sembla que això ens és igual. És clar que els morts negres importen menys a Europa. Hi ha hagut un patiment atroç per culpa dels recursos naturals que forneixen els mercats internacionals.

Coneixia el cas de Flors Sirera abans de venir al memorial?

Sí, sí, el coneixia molt bé. Soc membre del Comitè de Madrid de la Federació de Comitès de Solidaritat amb l’Àfrica Negra, més conegut com a UMOYA. Ens vam presentar, juntament amb les famílies i altres organitzacions i persones rellevants, com a acusació particular a la causa de l’Audiència Nacional espanyola contra 40 alts càrrecs del Front Patriòtic Ruandès (FPR), l’actual grup al poder de Ruanda. Des que vaig entrar en contacte amb els comitès d’UMOYA, cap al 2008-2010, vaig conèixer aquest assumpte i no he pogut deixar de parar-hi atenció en tots aquests anys. Com dic, és una història terrible i, a més, invisibilitzada.

Què creu que va passar?

Una elit de la minoria tutsi ruandesa, exiliada a Uganda, on formaven part de l’exèrcit regular, va llançar una guerra d’agressió oberta contra Ruanda, el seu país d’origen. Aquest primer atac va tenir lloc l’octubre del 1990. La guerra va durar fins al que es coneix com el genocidi de Ruanda, el 1994. Durant aquests 4 anys, aquesta elit agrupada en el FPR cometia atacs terroristes d’una crueltat esgarrifosa, per infondre terror a la població. Les víctimes d’aquests 4 anys ja es comptaven per centenars de milers i el mateix volum en desplaçats i refugiats. Era un grup letal molt ben finançat i entrenat, amb tot el suport dels Estats Units, el Regne Unit i l’estat sionista d’Israel. Aquest finançament dels seus padrins occidentals els va permetre controlar la informació que se li va donar al món sobre la seva guerra, i aquesta informació era falsa. Es van presentar com els salvadors del genocidi, quan en realitat en van ser els principals responsables. El nombre de víctimes d’aquest grup sanguinari abans i durant el genocidi és immensament superior al de les víctimes tutsis del genocidi contra els tutsis. Ells van cometre un altre genocidi que segueix en marxa avui dia contra els hutus. El seu objectiu final era controlar la immensa riquesa en matèries primeres de la regió, principalment a la República Democràtica del Congo, per als interessos dels Estats Units i els seus aliats, a més dels seus propis.

Per què el procediment judicial no ha fructificat?

Com va revelar Wikileaks el 2011, els Estats Units van pressionar Espanya perquè la causa judicial no tirés endavant. El PP i el PSOE van accedir a desmantellar la jurisdicció universal gràcies a la qual Espanya podia jutjar aquests crims. Els Estats Units sempre protegeixen la impunitat dels seus socis, fins que deixen de ser útils.

Com a periodista especialitzada en l’Àfrica, què és el que més la sorprèn de la percepció generalitzada que hi ha a Europa sobre el continent veí?

Amb l’abundant informació de tot tipus a què tenim accés avui dia, com és possible que seguim pensant que els pobles africans són pobres? Com és possible que no vegem la connexió del seu empobriment amb el sistema econòmic en què vivim que necessita de la seva espoliació i de la seva deshumanització per mantenir-se? Com podem estar tan cecs malgrat la informació instantània des de qualsevol racó del món? I per informació em refereixo a ‘qualsevol cosa’, és igual que siguin el que anomenem notícies, vídeos de TikTok, qualsevol cosa a les xarxes socials, literatura, pel·lícules, música i, sobretot, testimonis dels mateixos africans que viuen a Europa.

Digui’m una cosa que li resulti obvi, però que, quan l’explica al seu auditori, generalment desconeix.

A Àfrica hi ha 55 països, no 54! El 1984 l’Organització de la Unitat Africana (avui Unió Africana, UA), va reconèixer la República Àrab Sahrauí Democràtica com a estat membre de ple dret. El 2011 es va independitzar Sudan del Sud del Sudan, el número 55. El Sàhara és un país, encara que estigui ocupat. Tot Àfrica els ho reconeix. El sionisme, aliat amb el Marroc, està fent una forta campanya en contra de la causa sahrauí per tot Àfrica. Pot ser que Pedro Sánchez sigui tan lacai que traeixi els nostres germans sahrauís per interessos externs, però a l’Àfrica no, per aquí no passen. Els governs africans es posicionen del costat de la República Sahrauí i del costat de Palestina sense indici de dubte. Som els desclassats i desconcienciats dels europeus, crec que tots els occidentals, els que no ens assabentem de res.

Es parla de postcolonialisme però l’Àfrica continua sent el vedat de caça econòmica de les superpotències?

Sí, el postcolonialisme és colonialisme amb un prefix que no varia el significat.

Digui’m una certesa que tingui sobre l’emigració africana.

L’emigració africana està composta de persones fortes i valuosíssimes en molts sentits. Són la joventut del futur. El món del futur és seu per dret propi, vulguem o no els europeus. N’estic convençuda, no sé si ho veuran els meus ulls, però m’alegra aquesta perspectiva, em reconforta. Crec que faran d’aquest món un lloc millor.

Subscriu-te per seguir llegint