«Tens la sensació que durant el confinament vam fer un bé per a la gent i això et satisfà molt»

Fa tres anys i el record de Montse Jiménez és ben intens. Va viure l’esclat de la pandèmia des de primera fila al capdavant d’una botiga Llobet: «Va ser una cosa fora del normal. De cop i volta, se’t col·loca una cosa que no te l’esperaves i és un munt de feina, moltes hores». El supermercat sota la responsabilitat de Jiménez va centralitzar les comandes i el repartiment a domicili a punts de tota la comarca del Bages i van arribar a fer entre 100 i 150 serveis diaris. L’establiment, amb 4 treballadores habitualment, en va arribar a tenir 18. «Tothom va estar al peu del canó. Em van trucar a la tarda i em van dir farem això, i tu estaràs al capdavant. I cada dia arribava a les 7 del matí i marxava a les 9 del vespre, i perquè deia prou. Vam quedar esgotats, fèiem de tot, atendre l’arribada dels camions, reposar producte, agafar comandes i donar-los sortida en 24 o 48 hores, miràvem les furgonetes que estiguessin netes, desinfectades... Era per acabar boja». 

Van habilitar 6 caixes ben separades i amb protecció, també havien d’atendre la venda directa. Moltes vegades «era l’excusa per sortir de casa en algun moment». I va passar por per haver de tractar amb tanta gent? «No, la gent es comportava bé, respectava la limitació d’aforament, feia cua a fora, sempre amb mascaretes, distància, gel... La veritat és que a sobre la gent ens donava ànims per continuar. Vam tenir una experiència que penses que no tornaràs a viure més. Esperem no tornar-la a viure, però l’experiència marca».

«Em vaig quedar aquí ficada, no sabies què passava a l’exterior», arribava a casa a les 9 de la nit, posava dos minuts de notícies, sopava, preparava el dinar de l’endemà, em llevava i tornava a marxar. Explica que havia d’anar molt amb compte quan arribava a casa perquè el seu home és una persona de risc i a més la seva filla treballa a l’hospital, «a la porta, em despullava». Comenta que van tenir la sort que en el moment més dur de la pandèmia ningú de casa va agafar la covid, «jo la vaig agafar l’any passat». Això sí, va aplicar les mesures de manera estricta i alguna més «aquí les vaig ampliar, no vaig deixar que la gent es posés màniga curta, encara que tingués calor. Vam passar l’estiu amb màniga llarga». Assegura que al primer moment va ser de desconcert absolut, fins que no van posar alguna norma, i llavors calia adaptar-s’hi.

«La gent, de fet, es va portar molt bé, inclús hi havia alguna veïna que et baixava un cafè. Va ser una experiència única. Tens la sensació que has fet un bé per a la gent i tu t’enriqueixes. Jo m’he enriquit amb aquesta experiència, en molts sentits, amb la feina, amb els companys, n’hi havia que ni els coneixia i has fet una bona relació, fas estones de broma, has d’anar traient ferro a les coses, perquè, si no, t’amargues».  

I quin productes van ser el que van tenir més sortida? El paper de vàter, la farina, els llegums, llevat per fer pa i massa de pizza, i hi va haver gent que demanava llet en grans quantitats. Vn sortir molt productes com patates fregides, fruits secs, brioixeria industrial... coses d’entreteniment, de picar, però també compraven verdures, compraven de tot». Diu que en té un bon record, que se sent satisfeta de la feina d’aquells dies.