L’atenció a la disfuncionalitat física de Manresa fuig d'estigmes i vol més autonomia per als residents

Aconseguir que puguin viure amb la màxima autonomia i capacitat d’autogestió possibles, amb un tracte igualitari, sense barreres arquitectòniques, i fugint de l’etiqueta de «disminuïts». És el camí cap a on s’ha de dirigir l’atenció a les persones amb diversitat funcional física si es vol millorar la qualitat de vida d’aquest col·lectiu, que encara no està prou visibilitzat. Així ho van posar de manifest ahir professionals del sector en l’acte de canvi de nom del Centre de Disminuïts Físics del Bages, gestionat per Althaia i amb seu a Manresa, i que des d’ara passa a ser el Centre Residencial La Llum.

L’acte, que va consistir en el descobriment d’una placa amb la nova denominació i uns breus parlaments previs a una actuació de màgia, va comptar amb la presència de la regidora de Ciutat Saludable de l’Ajuntament de Manresa, Maria Mercè Tarragó; del director del centre (i de la Clínica Sant Josep), Albert Estiarte; i de la seva coordinadora, Rosa Zamora. Tots tres van coincidir en la necessitat de canviar el nom del centre com a senyal d’igualtat i inclusió d’aquest col·lectiu «sense etiquetes i per no perdre la seva identitat», apuntava Zamora, «perquè no són menys que res ni que ningú». La nova denominació l’han escollida els mateixos residents amb un procés participatiu, i incorpora la paraula Llum pels vincles del centre amb Manresa, mentre que el concepte de Centre Residencial pretén fer sentir els residents «com a casa seva».

La nova nomenclatura és el reflex d’una evolució que encara està en marxa i que afecta el tracte i l’atenció que els professionals del centre proporcionen als residents per adaptar-se als temps actuals i a les necessitats que tenen com a col·lectiu, que cada cop demana «més autonomia», sempre dins les possibilitats de cadascú, apunta Zamora. Des que es va inaugurar el juliol del 2002, el centre s’ha anat adaptant als nous canvis, amb esforços per «allunyar-nos de la visió que això és una simple residència», i amb la voluntat de «personalitzar el màxim els espais i els tractaments», mirant que els mateixos residents (actualment n’hi ha 30) s’impliquin cada vegada més en la presa de decisions de les qüestions que els afecten. Més enllà de la problemàtica física o mental que puguin tenir els residents «nosaltres treballem amb persones, i com a professionals, hem de facilitar que puguin fer allò que volen fer», sosté Zamora.

La línia de treball s’encarrila cada cop més en aquesta direcció, insisteix la coordinadora del centre. «S’han d’empoderar i fer visibles», i fer-los cada cop més partícips del seu propi projecte de vida. «Hem de donar resposta a allò que els agrada i, per exemple, adaptar els horaris a les preferències dels residents». Si temps enrere aquest centre funcionava més pròpiament com una residència, s’ha anat obrint cap a les necessitats reals que demanen els propis residents. Ara ja no és una institució «que dirigeix, sinó que es busca l’autonomia. Els residents han de poder decidir què volen i nosaltres ens hi hem d’adaptar», apunta Zamora. Explica que cada mes es fan reunions amb els residents, en què es planteja un ordre del dia «on ells també intervenen», i si hi ha conflictes de convivència, «ells també hi diuen la seva».

Amb tot plegat, de les activitats «pautades» s’ha anat passant a un funcionament més adaptat, en què «la terapeuta avalua les activitats que més els agraden» i són les que s’acaben imposant. «Va arribar un punt que vam proposar-los que ells mateixos organitzessin festes, i ho van fer», diu Zamora, «i ara fan barbacoes, graellades o calçotades». Zamora assegura que a partir d’aquesta major autonomia i participació en la presa de decisions, els residents experimenten «millores emocionals» i això «incentiva la seva motivació per fer coses».

Fa un temps «era el professional qui ho decidia tot», assenyala Cristina Garrachón, que fa 13 anys que treballa al Centre Residencial La Llum com a infermera i responsable d’higiene cosanitària. «Però poc a poc vam anar veient que això no funcionava, i cada cop més són ells qui ens orienten sobre què hem de fer nosaltres» segons les necessitats que tenen. Defensa aquesta major capacitat d’autogestió que se’ls dona, i que «sovint són petites coses però ja en tenen prou». Sempre depèn del grau d'autonomia que puguin tenir, «però a vegades és tan senzill com que ens diguin que ells mateixos han trucat al metge, o que han aconseguit pentinar-se sols».

Necessitats de cara enfora

El futur de l’atenció al col·lectiu de persones amb diversitat funcional física passa per reforçar encara més aquesta línia d’autonomia i la participació activa dels residents en les activitats i el funcionament del centre, sense descuidar en cap cas la dependència que tenen dels seus cuidadors. «Sovint encara ens costa això de deixar-los fer», sosté Garrachón, però diu que és la línia a seguir juntament amb una atenció cada cop més personalitzada, que no és gens incompatible amb aquesta major llibertat. L’atenció personalitzada «és temps de qualitat que els podem dedicar», per exemple amb horaris personalitzats en cas que es vulguin llevar més d'hora o més tard. I també hi ajuda l’avenç a nivell tecnològic i de serveis, ja sigui amb l’ús que poden fer de l’espai de gimnàs, dels ordinadors, dels videojocs, o del visionat de pel·lícules. «Amb el temps, hem aconseguit que ells mateixos ja tinguin la seva pròpia iniciativa» en l’ús d’aquests aparells, afegeix. També s’han millorat els equipaments a nivell de grues, o s'ha experimentat com a banc de proves en la utilització d’un llit intel·ligent articulat amb la veu, «i ara estem en projectes de nutrició i alimentació 3D», explica Garrachón.

Amb les necessitats internes cobertes, ara es mira cap a l’exterior, on hi ha bona part dels reptes pendents per solucionar de cara a la millora de la qualitat de vida d’aquest col·lectiu. «Aquí no tenim problemes d’accessibilitat, però al carrer si», explica Rosa Zamora, i diu que en aquesta qüestió també és bo «que siguin ells mateixos qui reivindiquin els seus drets per promoure canvis reals». A banda de les barreres arquitectòniques que encara hi ha en diversos carrers tant de Manresa com d’arreu, «també hi ha necessitats de transport adaptat», diu Zamora, i recorda que sovint els residents diuen que «troben a faltar taxis adaptats a un preu mòdic». Això els facilitaria, per exemple, fer activitats en altres poblacions, «com anar a un concert», o participar en propostes d’esport adaptat en què s’hagin de desplaçar.

En companyia de la família

Al costat d’aquesta major autonomia dels residents, el centre també ha anat reforçant la presència de les famílies, que es va veure estroncada en els moments més restrictius de la pandèmia, però s’ha pogut recuperar l’hàbit de visites i amb la possibilitat de sortir a l’exterior.

Toni Pérez viu a Cal Gravat de Manresa, i fa 8 anys que la seva dona, Ana María Villa, que en té 63, va ingressar al Centre Residencial La Llum per una afectació d’esclerosi múltiple que li van diagnosticar ja fa 30 anys. «Això ja és casa seva», explica emocionat Toni Pérez, que la va a veure diàriament, fins al punt que des que hi va ingressar «no ha volgut tornar a casa nostra ni de visita».

Pérez elogia el servei i el tracte que la seva dona rep del centre assistencial manresà, que en certa manera també s’ha fet seu. «En aquesta casa hi vivim tots, entrem i sortim quan volem (dins l’horari establert), i els familiars tenim tota la llibertat». A fora, ja és una altra cosa, perquè «sovint els accessos o els aparcamets són complicats» per a les persones amb problemes de mobilitat i que van en cadira de rodes, apunta.

Subscriu-te per seguir llegint