A l’època que vaig fer l’entrevista dominical d’aquest diari, la dècada passada, solia començar la conversa amb el personatge preguntant-li si quan era petit ja volia ser allò que havia acabat convertint-lo en algú rellevant. Era un truc vagament freudià per fer-los retrocedir d’una manera divertida cap a la infantesa i començar a estirar el fil de la seva vida. A l’actor, per exemple, li demanava si de petit ja jugava a fer representacions per als seus pares o si era el comediant de la classe. Al literat, si escrivia rimes als quaderns escolars. A l’arquitecte, si dibuixava cases o es passava les hores amb un joc de construccions. Moltes vegades em deien que no, que ni pensaments d’acabar investigant vacunes o administrant empreses, però llavors afegien: «el que m’apassionava era...» o bé «m’imaginava que seria...». 

Que recordi, en cap de les desenes d’entrevistes que vaig realitzar ningú no va dir-me que de petit volia ser polític. I encara menys, que aspirava a alcalde del seu municipi. La política és allò que els gastrònoms anomenen un gust adquirit, que d’entrada no atrau i fins i tot pot semblar repugnant, però que acaba agradant, fins i tot molt. A la mainada no els agraden els gustos amargants, com les verdures, i si fos per ells menjarien tot el dia macarrons amb tomàquet i formatge, i grans bols de gelat. 

La política és la verdura de les vocacions infantils. De fet, tampoc és plat de gust per a molts adults. Però aquí els teniu: els candidats que es presenten a les eleccions de la setmana que ve han estat nens fa més o menys anys, i ho demostren amb aquestes fotografies. Vostès què opinen? S’hi assemblen? 

En una de les primeres eleccions generals després del franquisme, aquest diari va entrevistar diversos candidats manresans a les respectives llistes provincials. En la presentació d’un d’ells, d’extrema dreta, va aparèixer la frase «va ser un nen normal». L’home, i el seu partit, s’ho van agafar molt malament. «Què vol dir, que ara no ho és?», bramaven. El cert, però, és que la frase responia a la conversa mantinguda. El candidat havia descrit la seva infantesa com a normal i corrent, com la de qualsevol infant. 

Ben mirat, però, què és la normalitat en un infant? N’hi ha d’extravertits i d’introvertits, de sociables i de retrets, de passar-se el dia al carrer i de no sortir de casa, d’apassionats per la pràctica de l’esport i de lectors reconcentrats infatigables, de transparents com l’aigua i de tancats com una closca, d’ingenus i de manipuladors, de líders naturals i de gregaris... Res tant normal com les diferències extremes. Altrament seria molt avorrit.

És molt fàcil deixar anar un «apuntava maneres» quant saps quina ha estat l’estació d’arribada d’una persona que has conegut quan gatejava amb bolquers. «Ja era un murri», «se li veia la vena de comediant», «abans de saber parlar ja xerrava pels descosits», «no te’n podies refiar», «era un bonifaci»... són coses que no costen de dir quan saps que l’interfecte s’ha convertit en un especulador, en un director teatral, en un brillant parlamentari, en un estafador o en el proveïdor de totes les beneficències. 

Del nadó a l’alcalde hi ha un llarg trajecte que passa per la família, el barri, l’escola, la colla, les lectures i les experiències viscudes

Les imatges de la infància esborren unes diferències i en canvi en posen altres de relleu. El candidat de l’extrema dreta i el de l’extrema esquerra són indistingibles amb la bata del parvulari o amb la galleda i la pala a la sorra de la platja. En canvi, els que han esdevinguts semblants poden constatar distàncies en les instantànies dels pocs anys: companys de projecte nacional, de model de societat, de partits i de candidatura lluïen la separació en el fet de tenir o no tenir determinades joguines que marcaven posicions familiars en l’escala social. 

Tots els candidats han estat nens. Se suposa que comprovar-ho els humanitza. Nosaltres també hem estat nens: vet aquí que compartim amb ells aquesta característica. Que també és comuna a tota la resta de la humanitat. Vuit mil milions de persones, totes les quals han passat per la infància excepte les que encara hi són. Tots els caps de llista han estat infants. Com vostè, lector. Com jo. Com sor Lucia i com Donald Trump. Hitler va ser un infant, i també Teresa de Calcuta. Al més pacífic pacifista potser li van posar un uniforme en una desfilada escolar i el més bel·licista dels generals potser no va veure un arma fins l’adolescència.

Permetin-me en aquest punt aportar la traducció d’una coneguda peça de Joan Manuel Serrat: «Probablement al seu poble se’l recordarà com a cadells de bones persones, que furtaven flors per regalar a la seva mare i donaven menjar als coloms. Probablement que tot això deu ser veritat, però és més tèrbol com i de quina manera van arribar aquests individus a ser el que són, ni a qui serveixen quan alcen les banderes. Homes de palla que usen la colònia i l’honor per amagar fosques intencions. Tenen doble vida, són sicaris del mal. Entre aquests tipus i jo la cosa és personal». 

No cal que ens posem en la pitjor de les perspectives. A una infància normal li pot seguir la vida normal d’una persona sense dosis especials de maldat. Algú capaç de cantar com feia el menorquí Enric Barbat, un dels membres dels Setze Jutges, a finals dels anys seixanta del segle passat: «No fa gaires anys jo era un infant de bona fe, corria i saltava sense perdre mai l’alè. La meva petjada volia fer-la important, vosaltres amb mi i jo amb vosaltres endavant. Ara sols vull que visqueu tres minuts d’il·lusions quan escolteu alguna de les meves cançons».

En un infant hi ha totes les promeses possibles. Ho va escriure amb un deix d’humor pessimista el gran Pere Quart al poema «Una vaca amb un vedelló en braços»: «Non non, vine, son! Dorm, petit, la mare et bressa, cal que creixis ben de pressa; fes-te fort per a la mort! Seràs brau o de pau? Seràs carn d’escorxador o màrtir nacional? Tant se val! Per a un bou tot és prou. Ara els somnis, vedelló». Què serà, serà? (cantava Doris Day). 

Del nadó a l’alcalde hi ha un llarg trajecte que passa per la família –la nuclear i l’extensa–, el barri, l’escola, la colla, l’esplai o el cau, l’institut i els seus professors, els amics dels pares, les lectures recomanades i les descobertes, les coneixences i les experiències. La dita mil vegades repetida és que per educar un infant cal tota una tribu, però és més exacte dir que tota la tribu –tota la societat– educa, volent o sense voler. La mare que aquest dissabte dona a llum està portant al món una argila pendent de modelar. Potser en sortirà un alcalde, d’aquí a uns anys.