...I els regidors de la CUP van aplaudir el de Ciudadanos

Els cupaires de Fem Manresa aplaudint el regidor de Ciudadanos. No està gens malament com a imatge per a la posteritat del darrer ple municipal abans de les eleccions. I no només els de Fem. També els d’Esquerra, els de Junts, els socialistes, l’alcalde, el secretari i la interventora van aplaudir-lo. Olé!

Potser Andrés Rojo acabava de sorprendre el consistori amb una ària de sarsuela o una bella poesia? No. Estava rebent aquests aplaudiments perquè havia rectificat. I com que rectificar és de savis, va rebre la corona de llorer. Es noten les arrels catòliques del país: diu el Llibre que «hi ha més alegria al cel per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se».

Rojo va entrar a la cleda dels redimits amb un somriure als llavis i va sumar el seu vot afirmatiu al dictamen que dona el nom de «plaça de Neus Català i Pallejà» a l’«indret innominat» on s’encreuen el passeig de Pere III i el carrer de Guimerà. O sigui, a Crist Rei, antigament «la Farola». Gràcies a aquesta conversió s’assolia la unanimitat consistorial. Que repiquin les campanes!

N’hi havia per a tant? Hauria estat un desastre aprovar la proposta amb vint-i-tres vots en lloc de vint-i-quatre? Semblaria que no. Però es veu que la qüestió era bàsicament estètica. A l’alcalde arquitecte l’interessa la part estètica de les coses. «Seria molt bonic que aquest dictamen el poguéssim aprovar per unanimitat», havia dit Marc Aloy després que, en la primera ronda d’intervencions, Rojo anunciés la seva abstenció perquè estava plenament d’acord amb homenatjar Neus Català però tenia dubtes sobre l’indret escollit. Ara bé: la seva, va dir, era una abstenció susceptible de ser reconsiderada.

A aconseguir la reconsideració es van aplicar els portaveus i també els intervinents en nom de la Fundació Neus Català, Ricard Ribera, i del Consell Municipal de la Dona, Montse Mestres. Se’n van sortir. La biografia de l’homenatjada «es mereix unanimitat en aquest ple, per tant el meu vot serà favorable», va concedir finament Rojo. I unànimes van ser els aplaudiments al seu gest, acompanyats i fins i tot d’algun crit de joia. Un malpensat podria sospitar que ho havia fet expressament.

(Més tard va arribar un veritable festival d’ovacions als discursos de comiat de sis regidors que no es tornen a presentar, curulls d’emocions de l’hora dels adeus el darrer dia de les colònies).

La unanimitat és bonica, va dir l’alcalde. La regidora de Cultura i encarregada de defensar la proposta, Anna Crespo, va recordar que la mateixa Neus Català afirmava haver après als camps nazis la importància de tolerar a qui pensa diferent. La unanimitat té bona o mala premsa segons el moment, l’ocasió i el color del cristall. En democràcia sovint es presenta com a sospitosa. No és infreqüent que generi sentiments de contestació. Però a l’alcalde Aloy li agrada molt i presumeix de freqüència. Dijous tothom estava content d’haver-la aconseguit per fixar al nomenclàtor la figura i la vida incansable d’una lluitadora comunista, antifeixista, exiliada, supervivent dels camps d’extermini i activista per la memòria de la infàmia que no ha de ser mai oblidada.

Es va esmentar el fet que no s’originaran problemes a cap veí, perquè no afecta l’adreça de cap portal, i sobre les possibles dificultats perquè el nom arreli en una ciutadania acostumada a la referència de Crist Rei, o fins i tot de «la Farola», la recomanació és la paciència: «Amb els anys es revertirà», va dir Roser Alegre. «De mica en mica anirà entrant», va afirmar Montse Mestres. «Qui vulgui podrà continuar quedant a les escales de Crist Rei situades a la plaça Neus Català; no desapareixeran pas», va afegir.

De mica en mica s’omple la pica, segons el refranyer, però el canvi serà menys lent si a la plaça hi passen coses interessants, i aquestes coses s’anuncien amb el nom oficial i s’hi vinculen. Si tan sols és allà, en un rètol, tot plegat serà més lent. Tothom parlava del carrer Nou quan es deia oficialment Juan Jorba Rius, i això que el gran edifici de Can Jorba en un extrem eren un bon recordatori del perquè. I al barri vell, de la Plana quasi ningú no en deia «plaza del General Mola», excepte per escriure-ho als papers. El que no hi afegíem era «de l’Om». Massa llarg i a més a més innecessari, perquè a la ciutat no hi havia cap altra Plana. Quan s’acabin de publicar les entrevistes comprovarem quants alcaldables manresans saben el nom actual del carrer abans dedicat a Lluís Argemí i de Martí, prohom carlista.