Regió7

Quan el riu també existia

Manresa va viure el cardener intensament fins que s’hi va girar d’esquena, fa mig segle

«No es pot explicar la història de Manresa sense el Cardener», tot i que la ciutat s’ha passat mig segle ignorant-lo. No així, històricament. L’historiador Francesc Comas ofereix en el llibre «Manresa mira el riu» un recorregut històric i geogràfic en què destaca el patrimoni industrial de la ciutat relacionat amb el Cardener, el que en queda i el que ja no existeix. Uns itineraris que esbossem en el reportatge i que Comas explicarà sobre el terreny avui en la Festa del Riu.

Text: Susana Paz


MANRESA MIRA EL RIU

AUTOR: Francesc Comas

Zenobita edicions. 104 Pàgines. 20€


Quan vivíem de cara al riu

Al riu s’hi rentava la roba, s’hi pescava, la gent s’hi banyava, les dones anaven en corrua cap avall al riu a treballar a les fàbriques... Vivíem de cara al riu i del riu. Però a partir dels anys 60 del segle passat, amb el successiu tancament de l’activitat fabril i el canvi de mobilitat, del tren als vehicles, Manresa comença a viure d’esquena al Cardener». El geògraf i historiador manresà Francesc Comas (1952), president del Centre d’Estudis del Bages des del 2016, és l’autor d’un dels llibres més venuts a casa del darrer Sant Jordi, Manresa mira el riu, editat per Zenobita Edicions, un volum que destaca, especialment, el patrimoni industrial de la ciutat relacionat amb el riu Cardener, el que ja no existeix i el que en queda, i la importància que el riu ha tingut per a l’oci dels manresans. Un llibre de consulta però també una guia que ofereix un atractiu recorregut històric i geogràfic del Cardener pel seu pas pel terme municipal de la ciutat a través de nombroses fotografies històriques (fetes entre 1900-1930 ,aproximadament) i actuals –perfectament contextualitzades– i tres itineraris per recórrer els cinc quilòmetres que van de la fàbrica Pirelli fins als Comtals: «Es pot fer tot el trajecte seguint la llera del riu», subratlla. 

Per a Comas, el llibre, un encàrrec de l’editorial manresana, vol «tornar a reivindicar el valor del riu» perquè, en definitiva, «Manresa es defineix a partir del riu, el creixement de la ciutat es va fer a partir del puig Cardener i, sense ell, no és possible explicar la seva història». En el volum, els lectors recuperaran o descobriran un paisatge industrial desaparegut (al terme municipal s’hi van aplegar fins a 17 fàbriques, sobretot tèxtils, però també farineres o de pneumàtics), l’aiguat del 1907, que es va emportar el pont que connectava les dues xarxes ferroviàries de la ciutat, o esdeveniments ciutadans com la Festa del Peix, que, com la de l’Arbre, ambdues instaurades al principi del segle passat, són una mostra, com explica Comas al llibre, «de l’interès que per la natura demostrava la societat industrial de la primeria del segle XX». De fet, apunta l’autor, el fet que demostra que Manresa vivia de cara al riu és que «el primer passeig que hi va haver a la ciutat va ser el passeig del Riu, el 1858-59». El de Pere III no s’inauguraria fins al 1891. «La gent –diu Comas– anava al riu a veure arribar els trens». El llibre es divideix en tres grans capítols que equivalen a tres trams del riu: Del Pont Petit de Sant Joan de Vilatorrada al pont del Congost, «on hi havia, tradicionalment, nombrosos horts de regadiu que aprofitaven l’aigua per regar els camps», majoritàriament il·legals que s’han anat erradicant; Del pont del Congost al Pont Vell, «el tram més urbanitzat de tots al seu pas per la ciutat»; i Del Pont Vell als Comtals, el «més desconegut perquè és el més allunyat de la ciutat», explica Comas, i alhora, «un tram històricament molt ben aprofitat». Des de l’època medieval, amb l’establiment dels molins fariners i, posteriorment, molins paperers, de pólvora, i ja al XIX, l’única colònia tèxtil que hi havia a Manresa, els Comtals. Cada tram del llibre és introduït per un plànol de la zona i incorpora un decàleg d’edificis d’interès (fàbriques, molins, ponts, cases...) i una síntesi de fets històrics relacionats amb el riu a través de fotografies d’ara i abans, recopilades sobretot de l’Arxiu Comarcal del Bages. 

I avui? Com convivim amb el riu? Per a Comas, després de pràcticament mig segle donant l’esquena al Cardener, la consolidació de l’Anella Verda en la darrera dècada («poques ciutats poden presumir de tenir-ne una que envolta el municipi); les diferents actuacions per potenciar la zona com a espai de lleure i el canvi de mentalitat respecte a la preservació de medi natural, a més d’una «pandèmia que ens ha fet redescobrir-lo», han provocat que avui Manresa torni a mirar cap al riu. La feina, però, no s’ha acabat.

PLAFONS DIVULGATIUS

Francesc Comas amb un dels dos plafons elaborats pel Centre d’Estudis del Bages i instal·lats aquesta primavera per l’Ajuntament per reivindicar la importància del riu a la ciutat, la seva història i els punts d’interès. Una proposta que la pandèmia havia ajornat. El segon plafó es troba al parc Josep Vidal, on hi havia la Carpa del Riu

EL BANY DE LA TROPA

La tropa de la caserna del Carme de Manresa s’acostumava a banyar a prop de Sant Joan de Vilatorrada. Segons les ordenances municipals, els manresans es podien banyar en diversos punts del riu en unes hores determinades del dia.

DE LA FÀBRICA DELS BARRETS A LA PIRELLI

A començament del segle XX la fàbrica dels Barrets va tancar i les naus van ser ocupades per una serradora. El 1917 s’iniciava un nou negoci amb la fabricació de pneumàtics amb el nom de Nacional. El 1923, la indústria la comprava la italiana Pirelli.

UN NOU PONT A L'ENTRADA DE MANRESA

El Comú de la ciutat el va construïr al segle XIII pel camí de ponent per travessar el riu. Originàriament presentava nou arcs però va ser parcialment mutilat pels dos costats en construir-se la carretera de Cardona i els accessos al cementiri

EL CANAL DELS PANYOS, UNA PISCINA PER A L’ESTIU

Fins que no es va construir la piscina municipal, les rieres properes i els canals de les fàbriques van ser els espais de bany dels manresans a l’estiu.

EL GAS, UN NOU SERVEI INDUSTRIAL 

La fàbrica de Gas (1); fàbrica dels Panyos (2); segon gasòmetre construït per l’augment de consum a meitat del segle XIX (3); el tren del Carrilet, als horts del Pla de l’Irla (4) que des de Manresa-Riu es dirigia al baixador del Guimerà; fàbrica de cal Carné (5)

ELS CINC PONTS SOBRE EL CARDENER

El tram fins al Pont Vell és el més icònic de la ciutat. En aquesta imatge es poden veure el pont Fumat, sobre la via del tren; el pont del Tramvia; el pont de Sant Francesc; la palanca de ferro de l’Estació i, al fons, el Pont Vell

LES FARINERES AL COSTAT DE L'ESTACIÓ I DEL RIU

A la dreta, la farinera industrial Albareda, actualment en actiu des de 1990. És un edifici modernista de tres plantes, obra de l'arquitecte Alexandre Soler i March, que va ser ampliat posteriorment pel costat dret

L’AIGUAT DEL 1907: UNA DE LES RIUADES MÉS IMPORTANTS

L’aiguat, el 12 d’octubre, es va emportar el pont que connectava les dues xarxes ferroviàries de la ciutat. L’antic pont va ser substituït per un de nou en cinc dies.

UN ROSARI DE FÀBRIQUES: DE LA FÀBRICA COTS A LA VIÑAS

Sota la muralla sud de la ciutat s’hi va construir el 1841 la tercera fàbrica que aprofitava l’aigua del canal, la fàbrica Cots (1). Era un edifici quadrangular amb balcons i galeries a la planta alta, diferent de les altres fàbriques tèxtils del riu. Ja com a fàbrica Viñas va tancar els anys 50 i poc després va ser enderrocada.

EL PONT DE SANT FRANCESC: UN PUNT DE PAS DES DE L’ÈPOCA MEDIEVAL

Des de l’època medieval, aquest era un dels punts per on es passava el riu. Després va arribar la palanca de fusta, les passeres de Sant Francesc, per la proximitat amb el convent, i el pont de pedra, començat a mitjan segle XIX.Es va acabar a final de segle i va permetre la comunicació de l’estació del nord amb la ciutat.

EL PASSEIG DEL RIU, UN ESPAI D'OCI

L'obertura d'aquest passeig, que va ser el primer de la ciutat, va permetre a molts manresans anar-hi a passejar i molt aviat s'hi van fer diversos actes: fira-mercat de pota partida, balls populars, concursos de sardanes, pintura ràpida...

LA PALANCA DE FERRO DE L'ESTACIÓ

Per creuar el riu i poder arribar a l'estació es va construir una palanca de ferro. Aquesta palanca va durar quasi cent anys i despareixia cada vegada que hi havia un aiguat fort. Va ser volada amb la retirada de l'exèrcit republicà durant la Guerra Civil

TOT I LES DIFICULTATS, FINALMENT EL PONT DE L'ESTACIÓ

Després de la guerra, l'any 1940, es va començar a construir. El projecte constava de tres ulls arrodonits amb arcades de ciment i una barana de pedra, dos metres i escaig més alt que la carretera que estava previst d'aixecar-la. Va tardar encara molts anys a realitzar-se aquesta remodelació, això va obligar a construir una escala de tretze graons per a les persones i una rampa per on passaven els carros

EL TORRENT DE SANT IGNASI, ACTUAL VIA DE SANT IGNASI

Durant la II República es va començar a urbanitzar una part del torrent, que es va convertir en una claveguera que recollia les aigües pluvials i residuals de tot el sector de llevant de la ciutat i les abocava al riu Cardener, amb el pas del temps es reconvertiria en l'actual via de Sant Ignasi

RENTAR LA ROBA MÉS AVALL DEL PONT VELL

La bugada l’estenien al marge esquerre, aprofitant les parets que portaven l’aigua a la fàbrica de les Roques de Sant Pau (1). Hi tocava el sol de migdia i el de la posta.

UN RIU BEN APROFITAT

En aquest tram del riu al pas per la ciutat, i en altres punts del seu recorregut com la zona dels Comtals, els pescadors de canya hi acostumaven a anar a pescar i a celebrar concursos de pesca

LA FESTA DEL PEIX: VINT ESPÈCIES DIFERENTS AL CARDENER

El diumenge 25 de maig del 1911 es va celebrar la Festa del Peix per repoblar el riu. Infants i membres de la Societat de Caça i Pesca hi van llançar cent mil peixos.

LA GUIA, UNA ERMITA I UN BARRI

Al marge esquerre del riu, passat el Pont Vell, hi havia una ermita del segle XVI (1) dedicada a la Mare de Déu de la Guia, enderrocada per la construcció de la línia ferroviària.

EL BARRI DE SANT PAU

L’ermita de Sant Pau (1), d’origen gòtic, va ser construïda al segle XIV. Priorat adscrit a Poblet, Sant Ignasi el va freqüentar. Al XVIII va passar a mans particulars.

LA PARTIDA DE LES OBAGUES

A mitjans del segle XX encara hi havia diversos establiments industrials en actiu: La Favorita i Polvorers. També s'hi va construir una estació de mercaderies de la línia del Nord

LES FÀBRIQUES VERMELLA I BLANCA

Al XIX eren les fàbriques de Sant Pau. No se sap quan es van començar a conèixer com a Vermella (1) i Blanca (2). Van estar actives fins a la crisi del tèxtil.

LA PASSERA DE CAN POC OLI

Al costat del viaducte que travessa el riu de la carretera de Manresa a Abrera hi ha aquesta passera per a vianants i ciclistes a fi de poder superar el riu. Inclosa dins l’Anella Verda, permet anar a la solana dels Comtals i al sector meridional de la riera de Rajadell.

stats