«L’autèntic valor d’un cotxe clàssic és el sentimental»

El turisme, de dues places, cobria algunes de les necessitats de finals dels cinquanta i principis dels seixanta del segle passat. Durant cinc anys van fabricar aquests microcotxes, però l’arribada de la Seat va obligar AUSA a fer un gir i especialitzar-se en vehicles per a la construcció, la indústria i els serveis. La febre pels cotxes la va heretar Antoni Tachó Figuerola (Manresa, 1962), fill i nebot dels creadors del Balena i el Coca. Ell és el president del Clàssic Motor Club del Bages, entitat referent a l’Estat en la conservació i promoció dels clàssics. És dels que no dubten que tenir un PTV és un tresor que traspassa el valor econòmic que pot tenir el cotxe. Ben conegut per ser una de les persones que, des de la presidència, han fet gran el Clàssic Motor Club. A AUSA exerceix de conseller i directiu. És pare de quatre filles i un fill.

A un aficionat com vostè als vehicles clàssics, el nom de Balena li deu dir alguna cosa especial.

El Balena és l’origen de tot. Va ser el primer cotxe que es va fer al garatge familiar per part dels germans Antoni i Guillem Tachó. Va ser un pas decisiu perquè el projecte engresqués l’autèntic emprenedor, Maurici Perramon, i Josep Vila. Tots quatre es van unir per crear AUSA i fabricar el conegut PTV. I sense el PTV tampoc no hagués tingut sentit que el 1989 ens aventuréssim a crear el Clàssic Motor Club del Bages.

Sense títols universitaris, els promotors del PTV van ser grans enginyers i empresaris.

El meu tiet, Guillem Tachó, tenia una ment privilegiada per tot allò relacionat amb la mecànica. Al principi que a Manresa es fabricaven els dúmpers havien vingut doctors en enginyeria alemanys. Ells debatien amb el tiet sobre solucions mecàniques. En més d’una vegada van haver de reconèixer que la proposta bona era la d’un home que no havia acabat la primària. Eren altres temps. Els quatre amics i socis creadors d’AUSA eren tots molt bons en els seus àmbits de treball.

El Clàssic Motor Club ha tingut més de 7.200 socis en 34 anys, dels quals més de 3.400 són actius.

Sí, són persones que estan al dia en les quotes i molts prenen part en les moltes activitats que s’organitzen al llarg de l’any. El gruix dels associats els trobem al Barcelonès i als dos Vallesos. Després ja ve el Bages, l’Anoia i altres comarques, però tenim socis a gairebé totes les províncies de l’Estat i a diferents països d’Europa i Estats Units.

Què us va portar a empènyer la creació d’una entitat com el Clàssic?

Va néixer de forma ben simple. El 1989 es va restaurar el PTV 400, un prototipus únic, amb l’ajuda del tiet Guillem, amb gairebé 80 anys. Un cop acabat ens va semblar que havíem de fer alguna cosa per ensenyar-lo a tothom, com feien a finals dels 80 amb el Biscúter, al Moll de la Fusta a Barcelona. Per organitzar exposicions i trobades era necessari l’aixopluc d’una entitat. Xavier Perramon i jo vam decidir crear el club. Amb una moneda vam sortejar qui seria el primer president, el primer secretari i els dos primers números de socis. La resta de socis fundadors van ser familiars, amics i companys de feina. Semblava que havíem començat en broma, però al cap de poc temps ja vam haver de buscar una seu social.

De Manresa a Sant Joan, i de Sant Joan a Manresa

Superada la fase de la primera etapa, a Sant Joan de Vilatorrada hi hem tingut dues seus socials. Ara acabem de tornar a Manresa, a l’espai que havia ocupat la gasolinera del polígon de Bufalvent, al carrer de Josep Comas i Solà, 29. Tenim una junta directiva activa i uns bons professionals que porten el dia a dia. Editem amb periodicitat trimestral l’InfoClàssic, una revista de qualitat, i organitzem més de quaranta activitats cada any. Som el club de vehicles clàssics més gran de l’Estat espanyol.

Entre els socis, predominen els nostàlgics?

Hi ha diferents perfils i és cert que hi ha persones nostàlgiques, però se n’han incorporat molts que valoren els nostres serveis, que són útils i que permeten estalviar diners. Assessorem per obtenir les bonificacions de l’impost de circulació, la del CO2 . O avantatges a l’ITV i també en contractació d’assegurances. També hi ha un bon gruix d’associats que són propietaris de vehicles clàssics que els agrada gaudir amb família de les sortides que organitzem els caps de setmana. Les xarxes socials ens ajuden a promoure i organitzar les trobades per marques.

En general, hi ha poc interès dels joves pels cotxes. Quin futur tindrà el Clàssic?

Per a la meva generació, un cotxe era sinònim de llibertat, et permetia sortir. Actualment, els que viuen a les ciutats grans no necessiten cotxe. Un cotxe comporta despeses, per això el comparteixen o van amb transport públic. Per contra, es dona el factor contrari, els d’aquells que s’apassionen per la competició de motos o de cotxes que omplen el Circuit de Catalunya. Al Clàssic constatem que hi ha nous propietaris de vehicles, que els compren ara perquè, de joves, no ho podien fer. Un exemple és el boom de Porsche 911, dels primers que es van comercialitzar.

Expliqui’ns què és aquesta moda dels ‘youngtimers’.

Són cotxes amb personalitat que no arriben als 30 anys per ser considerats clàssics. Un exemple seria un Ford Focus RX2 de l’any 2000.

Els microcotxes, però, són els que donen més personalitat al Clàssic.

Tenim catorze seccions agrupades per marques. La de microcotxes, amb l’Escuderia PTV i els Amics dels Biscúter, és de les que organitza més trobades, però totes les seccions són extraordinàries.

Quina és la bogeria més gran que ha fet vostè amb un microcotxe?

Amb un PTV he anat de Manresa a Andorra per carreteres de muntanya, passant per Sant Llorenç de Morunys, Tuixén i la Seu. Era a l’hivern, plovia, boira... Un altre PTV que venia va haver de fer una pujada marxa enrere.

Parlem de preus. Què pot valer un vehicle clàssic?

No és retòrica, però l’autèntic valor d’un cotxe clàssic és sentimental. El preu és molt relatiu, segons el cotxe, l’estat de conservació i molt altres paràmetres. El que no té preu és veure aficionats que dediquen moltes hores a mantenir el vehicle en condicions per exposar-lo i fer sortides.

Encara hi ha garatges particulars amb cotxes vells, tapats o plens de pols.

Jo recomanaria que ens truquin o vinguin al Clàssic. Nosaltres els orientarem per determinar què es pot fer amb un turisme que pot haver estat temps sense funcionar. Qui tingui un clàssic els informarem de com restaurar-lo, on hi ha les peces de recanvi, a fer els tràmits administratius perquè torni a circular. També és cert que hi ha marques i models que es van vendre molt i tenen menys valor, sobretot si estan rovellats i no se’ls ha cuidat.

Vostè que sempre s’ha mogut entre cotxes, va estudiar graduat social.

De petit havia viscut el món dels cotxes al Garatge Tachó. D’adolescència vaig treballar d’aprenent a AUSA. Em vaig adonar que si estudiava, em podia obrir altres camins laborals. Vaig anar a estudiar delineació i enginyeria, però on realment encaixava era amb els de graduat social. M’agraden molt els cotxes, però també la gent. Per això, amb el temps, una de les meves responsabilitats són les persones d’AUSA.

El perfil dels professionals deu haver canviat molt.

Radicalment, i en moltes coses, per bé. El concepte de treball és diferent. S’ha de pensar en la conciliació laboral, en la flexibilitat horària i en el teletreball. Abans era tot més rígid i les feines podien ser per a tota la vida.