En ser una construcció tan antiga, els materials principals són la fusta i la pedra. És un edifici de tres pisos i un semisoterrani, però actualment només es pot accedir de forma segura a la planta principal i al semisoterrani pel mal estat de l’estructura.
Les bigues no podien ser de ferro colat perquè la tecnologia de l’època encara no ho permetia. Per tant, les van fer de fusta, així com també són de fusta les columnes del segon pis. A mesura que anem pujant de planta, les columnes són més estretes perquè han d’aguantar cada vegada menys pes.
Així doncs, les columnes en les quals reposa tot el pes de l’edifici de fa 200 anys són ben amples i construïdes de fusta a la planta més baixa. A part d’aquestes immenses columnes, l’arquitecte de l’època, que avui dia és encara desconegut, va fer arcs rebaixats per tal de repartir millor les tones de materials, màquines i treballadors que hi havien d’anar a sobre.
En un principi, aquest espai sota de la planta principal servia com a magatzem i, sobretot, com a desguàs per si hi havia algun accident amb la turbina i s’havia de buidar l’aigua de seguida. Un dels elements que deixa constància d’això, encara avui, és una comporta situada a la part alta, al costat d’una finestra i d’una escala feta perquè els treballadors poguessin fugir ràpidament en cas d’inundació.
Anys després, aquest espai va tenir màquines i va passar a ser un espai productiu més dins el complex fabril. Un dels elements que dona pistes que això va ser efectivament així són els forats que es troben a la part superior de les columnes i els arcs rebaixats, que servien perquè passessin les barres dels embarrats, que servien per portar l’energia hidromecànica del canal de la Séquia fins a cadascuna de les màquines i telers que treballaven entre aquelles parets de forma incansable, al ritme de l’aigua que rajava pel canal.
L’entrada a la fàbrica s’ha de fer per una porta de fusta, que té aspecte de ser molt antiga. Tanmateix, cada vegada que s’hi fa una visita pública, com la que hi va haver diumenge passat en el marc de la setmana industrial, s’han de tapiar totes les entrades i assegurar les tanques de la part exterior per tal d’evitar que es cometin actes de vandalisme i també per seguretat, ja que hi ha molt pocs espais que siguin accessibles.
La planta situada a peu de carrer té unes finestres més grans que les del pis inferior, tot i que totes les de la façana oest estan tapiades. Aquest pis de la Fàbrica dels Panyos es caracteritza per espais oberts i amplis, hi ha muntanyetes de runa que s’apilen a banda i banda de la nau, elements que combinen a la perfecció amb les tanques de protecció i les bigues de reforç.
De tant en tant, a la vora de les runes acumulades, apareix una caixa abandonada amb el segell de l’empresa Hilados y Estándares del Alto Llobregat, la darrera empresa que va ocupar la fàbrica. Quan va marxar l’any 1976 va deixar enrere més de cent cinquanta anys d’activitat industrial frenètica que ha passat per totes les fases de l’evolució econòmica de Catalunya.
El nexe entre les columnes i les bigues de la planta principal de la factoria és el que llavors es va anomenar «volta catalana» o «revoltó». Es tracta de dues o tres fileres de maons plans que agafen la forma d’un motlle perquè tot quedi ben subjecte. I les voltes catalanes que hi ha a la Fàbrica dels Panyos han aguantat gairebé intactes durant pràcticament dos segles.
Amb el projecte municipal, el consistori manresà vol tornar la brillantor a la Fàbrica dels Panyos, el mateix edifici que devia fascinar tots els manresans que van veure la construcció d’una de les primeres grans fàbriques fluvials de l’Estat, ara fa dos segles.
Francesc Comas Closas
Historiador i geògraf
Un símbol i fita de la industrialització
El 2009 es va declarar Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) la Fàbrica dels Panyos de Manresa, situada a l’extrem de ponent de la partida de l’Irla a tocar del riu Cardener. Considerat el primer gran edifici fabril de Catalunya amb força hidràulica, ha marcat una fita en la industrialització del país per les seves grans dimensions i tipologia constructiva.
La decadència de la indústria manufacturera de la seda a principis del segle XIX –que havia esta la principal activitat econòmica industrial de la ciutat– va fer que alguns hisendats busquessin nous negocis. A Pau Miralda li va semblar que el negoci de la llana podia ser una sortida i va començar a construir el 1820 –ara fa dos-cents anys– un canal i un edifici on treballar el cicle de la llana complet (batanar, filatura, tissatge i acabats). Després de superar diferents obstacles, la fàbrica va començar a funcionar a ple rendiment el 1826, aproximadament.
El complex fabril el formaven una resclosa amb una entrada d’aigua de 2.700 l/s a l’altura de la Roda del Calderer, a la Plana del pont Nou, amb un canal de 1.170 metres de longitud que entrava a la fàbrica, un edifici amb semisoterrani, planta baixa, dos pisos, coberta i tancament de 10 metres d’amplada per 110 m de llarg, amb 5.800 m2, un vuitanta dos per cent dels quals útils.
La tipologia de les naus són dues fileres separades per una línia de pilars centrals que sustenten dues filades de bigues de fusta de 5,5 metres sobre uns suports també de fusta a les plantes, mentre que el soterrani el formen pilars amb volta de pedra per aguantar el pes de l’edifici.
Totes les plantes presenten grans finestrals rectangulars fins a un total de 336, fet que va motivar que la tradició popular digués que «a la Fàbrica dels Panyos hi ha tantes finestres com dies té l’any».
El negoci de la llana no va anar gaire bé i la fàbrica va ser comprada el 1868 per Manuel Portabella Cantarell, que la va reconvertir en una fàbrica de filats i teixits de cotó, on treballaven aquells anys uns 193 treballadors, 48 homes, 132 dones i 13 nens.
Més endavant també treballaran fils de cosir i brodar. El canvi d’activitat i el progrés de la fàbrica va fer que s’ampliés el canal per aconseguir més energia hidràulica, que es posés en funcionament una màquina de vapor i les calderes en un edifici annex a la fàbrica i al costat una xemeneia octogonal de 21,87 m d’altura (ara en fa 20,17). El vapor funcionava amb carbó que arribava amb el tren de Manresa a Berga i passava per davant de la fàbrica. Així mateix, el fet de trobar-se els Panyos al costat de la fàbrica de gas va fer que els Portabella també invertissin en aquesta activitat i molt aviat disposessin d’una dinamo que generava corrent continu per a les bombetes incandescents i comencés el treball nocturn.
També als primers anys es va construir un edifici de tres plantes perpendicular a l’original i, a principis del segle XX, successives ampliacions amb noves naus que ocupaven el pati central entre l’entrada del complex fabril i els Panyos i altres edificis auxiliars. Actualment, només en queda l’edifici primigeni, amb algunes modificacions.
Els anys trenta la fàbrica va ser embargada per l’Estat. El 1940 va ser comprada per la raó social Hilados de Estambre Alto Llobregat, que va retornar a l’activitat inicial ja que es va dedicar a l’estam, fil de llana de qualitat, fins que l’any 1976 el negoci va tancar definitivament.
Els Panyos van entrar en un procés d’abandonament i decadència fins que, a principis d’aquest segle, van començar algunes intervencions que esperem que tinguin ben aviat continuïtat a fi de posar en valor i de recuperar l’element material més antic, símbol de la industrialització catalana.
