Manresa és la ciutat catalana de més de 50.000 habitants amb pitjor ràtio d’habitatges buits. Segons l’Institut Nacional d’Estadística hi ha 5.495 pisos buits. Toca a un pis buit per cada 14 habitants. Tal i com es pot observar a la gràfica que il·lustra aquesta pàgina, la resta de ciutats grans catalanes tenen una ràtio superior. A Cerdanyola del Vallès hi ha 81 habitants per cada pis buit. Després de Manresa hi ha Tarragona, amb un pis buit per cada 16 habitants i en tercera posició, Reus, amb un habitatge desocupat per cada 18. A Girona hi ha un pis buit per cada 21 habitants, com a Barcelona. Després venen Terrassa (23,5) i Lleida (26).
A l’altre extrem, després del cas esmentat de Cerdanyola del Vallès hi ha Mataró amb un habitatge sense cap resident per cada 68 habitants, Mollet del Vallès (57), Sant Boi (55), Cornellà (51) i Viladecans (44). Pel que fa a la xifra sense ponderar en relació al nombre d’habitants, òbviament encapçala el rànquing Barcelona i la segueix Terrassa, amb 9.569 pisos en els quals no hi viu ningú. La relació continua amb l’Hospitalet de Llobregat, 8.195; Tarragona, 8.298; Badalona, 7.702, i Reus, 5.904.
Sabadell té un nombre similar d’habitatges buits que Manresa, 5.644, però cal recordar que la cocapital de la comarca del Vallès Occidental té 216.000 habitants, gairebé el triple que la capital del Bages. Manresa té més pisos buits que Lleida (5.346), que té 141.000 habitants.
Altres capitals i l’entorn
Si es compara la proporció amb altres capitals de comarca podem veure que a Vic hi ha un pis buit per cada 57 habitants. O sigui, que la capital de l’Osona té molta més ocupació del seu parc d’habitatges que no pas la del Bages.
La capital de l’Anoia, Igualada, no la té tan alta com la d’Osona, però sí força més que Manresa.
També presenten millors ràtios Moià, Berga, la Seu d’Urgell, Puigcerdà i Solsona. Cal comparar-se amb Prats de Lluçanès per sortir perdent.
Si el que es pren com a marc de referència és l’àmbit territorial de l’entorn de Manresa trobem que a Sant Joan de Vilatorrada hi ha un pis buit per cada 55 habitants, més o menys com a Vic, mentre que a Sant Fruitós són 32 habitants, similar a Igualada.
Presenten millor ràtio Sant Vicenç de Castellet i el Pont de Vilomara i pitjor, Sant Salvador de Guardiola, Castellgalí i Fonollosa, poblacions que per les seves característiques i la seva mida queden lluny d’un entorn urbà.
L’Institut Nacional d’Estadística (INE) explica amb els Censos de Població i Habitatges que a efectes del cens del 2021, el darrer publicat, s’ha optat per considerar com habitatge buit aquell que no disposa de contracte de subministrament elèctric o amb un consum total registrat l’any anterior menor del que una vivenda mitjana del mateix municipi tindria si s’ocupés durant 15 dies en tot un any.
Els habitatges buits es trobaven l’any 2021 en una proporció molt més gran en municipis petits que en grans. De forma global, els municipis de menys de 10.000 habitants, en els quals residia el 20,3% de la població total, hi havia el 45% del total d’habitatges buits.
D’altra banda, les ciutats de més de 250.000 habitants, on residia el 23,8% de la població, només contenien el 10,5% del total de llars en les quals no hi viu ningú. Tres de cada quatre llars, el 75,5%, tenien el seu habitatge en propietat el 2021, enfront del 78,9% observat 10 anys abans.
Contràriament, el percentatge d’habitatges a lloguer va créixer fins al 16,1% del total, continuant així la tendència a l’alça registrada les dues darreres dècades.
Va liderar el rànquing estatal el 2011
Una dada sorprenent que aporta l’INE sobre Manresa és que en el recompte realitzat l’any 2011 la capital del Bages encapçalava el rànquing de percentatge d’habitatge buits en ciutats del conjunt de l’Estat espanyol.
Segons l’Institut Nacional d’Estadística, Manresa tenia un 24% del seu parc d’habitatges buit i no hi havia cap altra ciutat que arribés a un percentatge similar. En segona posició hi havia Ourense, amb un 22%, i Lugo, amb un 23%.
Altres poblacions amb aquest problema eren Ferrol, Lleó i Granada, amb un percentatge a l’entorn del 20%.
La primera ciutat catalana que apareixia era Terrassa, amb un 15%, que ocupava la divuitena posició, com es pot apreciar al gràfic que il·lustra aquesta informació.
El Cens de Població i habitatges del 2011, de l’INE, es basava en el concepte de llars familiars, les quals es dividien en principals-convencionals, principals-no convencionals (en referència als allotjaments) i no-principals. Se subdividien en secundàries (ocupades només una part de l’any o sense ser llar habitual) i buides.
