L’associació de veïns del Xup, mig segle de lluita
Si hi ha un barri a Manresa que sigui sinònim de lluita veïnal és el Xup. Situat a la perifèria de la ciutat, a l’antiga carretera cap a Igualada, d’ençà que va néixer, els seus veïns mai no s’han quedat de braços plegats a l’hora de reivindicar les millores que han considerat imprescindibles ni de criticar les situacions que han vist injustes. Sempre han lluitat per la millora del barri i, en definitiva, per garantir-hi una vida digna. Actualment, segons dades del padró del juny passat, hi viuen 1.069 persones, el 27% de les quals nou vingudes.
L’any 1973, va néixer l’Associació de Veïns del Xup amb l’objectiu de lluitar perquè fos un barri digne. L’any passat, l’entitat veïnal va fer cinquanta anys i, per commemorar aquest mig segle de vida, va publicar el llibre La història es fa lluitant. 50 anys de l’Associació de Veïns i Veïnes. Barri del Xup, 1973-2023, que fa un recorregut històric dels cinquanta anys de l’associació. La presentació del llibre va ser l’1 de desembre passat a la sala polivalent del Xup.
Aquest reportatge agafa com a fil conductor el llibre per reflectir la lluita veïnal i com, gràcies a ella, els veïns del barri han vist millorada la seva qualitat de vida i la del barri, que han acompanyat en la seva transformació.
Els anys cinquanta i seixanta del segle passat, a l’estat Espanyol es va produir un gran moviment migratori a causa de les exigències del sistema econòmic que va fer que molts treballadors de les regions agrícoles més pobres de l’estat es desplacessin cap a ciutats industrials a la recerca d’una vida més digna. Manresa va ser una d’aquestes destinacions, ja que era una de les capitals catalanes més potents pel que fa a indústria tèxtil i a més tenia línies de la Renfe i dels FGC, que feien que l’accés fos relativament fàcil.
Els orígens del barri i de l’ens veïnal
En aquest context, Manresa es va trobar que no tenia suficients habitatges per acollir la nova població que hi arribava. Davant d’aquesta problemàtica, el Ministerio de la Vivienda, per mitjà de l’Obra Sindical del Hogar (OSH), va començar a buscar terrenys a la ciutat per edificar-hi un grup d’habitatges socials que facilités un pis als obrers. Finalment, a finals dels anys 50, l’Ajuntament va adquirir els terrenys del Xup, unes terres de secà dedicades al conreu de la vinya situades a dos quilòmetres de la trama urbana. Allà, l’OSH va edificar gairebé mig miler d’habitatges.
El juliol de 1965 es va inaugurar el polígon d’habitatges del Xup. 480 famílies amb un total de 2.200 veïns hi van anar a viure, i als anys 70 la població ja es va enfilar a més de tres mil persones. El mateix any, les autoritats locals van decidir batejar el barri com Pare Ignasi Puig, un jesuïta manresà, químic i astrònom que va dirigir l’observatori de l’Ebre, i que, quan es va inaugurar el barri, feia poc que havia mort. Tot i que avui en dia continuï sent el nom oficial, popularment tothom el coneix com el barri del Xup, que prové dels terrenys on es va construir, propietat de la masia del Xup, una finca situada molt a la vora.
Si bé, en un inici, els habitants van notar una millora respecte als habitatges on vivien anteriorment, les deficiències dels nous edificis i del barri en general no van tardar a aflorar. A banda, dels pisos, en un inici no s’hi va construir res més; no hi havia cap comerç, ni metge, ni farmàcia, ni col·legi. Els carrers no estaven asfaltats i el sistema de clavegueram no estava en condicions. Les instal·lacions elèctriques i de conduccions de l’aigua, així com les façanes dels edificis, estaven mal fetes. Les teulades tenien degoters i humitats, les canonades estaven trencades, i els soterranis s’inundaven. A més a més, entre el barri i el centre urbà no hi havia cap camí transitable que no fos la carretera.
Per solucionar aquestes deficiències, un grup de veïns que pertanyien al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) van constatar que necessitaven l’aprovació i la legalització d’una associació de veïns que orientés i liderés la lluita per solucionar aquestes problemàtiques. Per crear l’entitat calia presentar una instància i uns estatuts, que el govern civil de Barcelona havia d’acceptar. Malgrat les complicacions amb el capellà del barri, poc partidari de l’autoorganització veïnal, i d’una part dels veïns, partidaris del règim franquista, es va tirar endavant.
L’any 1972, es van dur a terme les primeres assemblees de veïns, en les quals es va decidir crear la Comissió Gestora, que va aplegar dotze homes i quatre dones. Aquesta comissió va elaborar la proposta d’estatut de la futura entitat i una enumeració de les deficiències presents al barri. Entre altres, s’hi reivindicaven millores en el sistema de clavegueram, les teulades dels edificis i la desembocadura de les aigües residuals, així com la construcció d’una escola i d’una llar de jubilats.
La primera assemblea de l’associació de veïns es va celebrar el 19 de març de 1973, abans de la legalització, i va comptar amb més de dos-cents participants. Allà es va decidir per unanimitat formar l’ens veïnal. Com que la junta gestora va considerar que l’OSH no atenia les seves demandes, després d’una nova assemblea on van participar més de tres-centes persones, es va acordar per unanimitat no pagar el lloguer fins que solucionés les deficiències presents al barri. Gràcies a aquesta decisió veïnal, el director de l’OSH va rebre una delegació de l’associació i es va comprometre a elaborar un projecte de millora per al barri.
Un segle XX amb molts fronts
El 9 de desembre de 1973 es va celebrar la primera assemblea general ordinària de l’entitat. En aquesta assemblea, presidida per Joaquín Vizacaíno Grima, van assistir un total de cent setze socis. És on es va escollir la primera junta directiva de l’entitat formada per Vizcaíno com a president; Manuel Ramos, com a vicepresident; Maria Teresa Vilajeliu, com a secretària; Lucas Soler, com a tresorer, i vuit vocals. En el transcurs d’aquesta assemblea es va establir la primera quota de soci de l’entitat, que es va fixar en quinze pessetes que es cobrarien mensualment, anualment o setmanalment, segons conveniència. Per altra banda, es va aprovar publicar un butlletí periòdic per explicar als socis els acords i gestions portades a terme per a la junta directiva.
Entre els anys 1974 i 1979 l’associació de veïns va iniciar les seves reivindicacions i lluites per millorar el barri. La vaga de lloguers, seguia en peu, però, tot i les protestes, els veïns veien que la situació del Xup no millorava, i que les obres promeses no es posaven en marxa. Tenint en compte això, es va acordar intensificar la lluita i fer acte de presència a la seu de la Delegació del Sindicat a Manresa. El 23 d’abril de 1974, uns dos-cents veïns s’hi van concentrar i van ocupar la sala d’actes en senyal de protesta. Hi van romandre fins que el delegat del sindicat va rebre una comissió amb uns quants membres. Al cap d’uns dies d’aquesta acció es va començar a treballar en les millores que l’OSH havia promès, i el novembre d’aquell any les obres es van iniciar. Després d’aquests fets, el president Vizcaíno va dir: «No imploràvem, defensàvem els nostres drets i, quan els problemes són greus, s’ha de posar una mica de mala llet. Amb pressió popular no hi ha res impossible».
L’any 1975, es va exposar un avantprojecte del Centre Social i Cultural de l’associació de veïns. Al cap d’un any, van aconseguir el centre, on es van acabar fent quatre locals: un com a sala de reunions, un per als joves, un per a la llar de jubilats, i un per a la biblioteca municipal. Aquell mateix any, va estrenar curs escolar a la nova escola pública, si bé les obres encara no estaven acabades del tot. El nou centre va fer sorgir la voluntat de crear una associació de pares d’alumnes (APA), amb l’objectiu d’eliminar les permanències, ja que les consideraven molt cares. L’associació va proposar limitar-les a 150 de les antigues pessetes per nen i a un màxim de 300 per família, però els mestres i el director de l’escola s’hi van oposar. Es va obrir un conflicte i algunes famílies es van negar a pagar-les.
Mentrestant, tot i que les obres de millora al barri, entre les quals hi havia la reparació dels degoters de les teulades dels edificis, havien començat, l’associació veïnal va mostrar la seva disconformitat sobre com s’estaven realitzant. Finalment, l’any 1979, van aconseguir que la reparació fos com havien desitjat, amb teules a la catalana i supervisades per tècnics de la confiança de l’ens veïnal.
Amb la fi del franquisme i l’inici de la democràcia, el barri del Xup va notar millores. Segons explica al llibre Ignasi Perramon, exregidor de l’Ajuntament de Manresa, «una de les primeres coses que va fer el primer Ajuntament democràtic va ser construir la vorera d’accés del Xup a Manresa, una forma de connectar el barri amb la ciutat i de transmetre que el Xup també és Manresa». El llibre inclou un article seu en les primeres pàgines.
El 1985, quan la Generalitat de Catalunya va rebre el traspàs de competències de l’Estat en matèria d’habitatge públic, va crear l’empresa pública Administració, Promoció i Gestió, SA (ADIGSA), que va començar a administrar i gestionar els habitatges socials públics, entre ells, els pisos del Xup. En aquell moment, malgrat les obres fetes amb anterioritat, el barri continuava necessitant una gran remodelació que implicava un seguit d’inversions i actuacions per arreglar les façanes, aïllar filtracions d’aigua, instal·lar gas natural i millorar les condicions sanitàries i les de l’equipament cívic.
Entre 1986 i 1996, l’associació de veïns, segons remarca el llibre, va viure l’època més fosca. Explica que la presidència no es va exercir de forma democràtica i que es va produir un malbaratament de recursos públics. Durant aquest període, no es van celebrar assemblees ni es van presentar els comptes de l’associació. Des de l’1 de març de 1987 fins al 14 de juny de 1996, al llibre d’actes no hi consta que es fes cap assemblea ordinària. En paraules de Francisco Álvarez, que va presidir la junta directiva en quatre ocasions (el 1984, el 2000, el 2004 i el 2009), «l’associació va perdre tota credibilitat i va costar molt refer-se».
Durant aquest temps, el debat sobre la compra dels habitatges va estar molt present. Ja feia vint-i-cinc anys de la seva construcció i, tot i que ara els veïns tenien l’opció de comprar-los, el 95% s’hi oposava. «Vendre només és especular. I aquests pisos ja els van pagar en el seu dia els treballadors amb les cotitzacions al sindical vertical. De manera que el que ens interessa a tots és ser llogaters, no especuladors», va manifestar aleshores Vizcaíno. Tot i això, en els anys posteriors es va produir un procés de privatització del barri i, avui en dia, el parc públic d’habitatges al Xup representa poc més d’un 5% total.
Un cop passada aquesta etapa fosca, es va formar una nova junta directiva, la més nombrosa de la història de l’entitat, amb 16 veïns.
Les demandes del canvi de segle
Amb l’inici del nou segle, les lluites veïnals continuaven, així com les millores del barri. L’any 2001, l’entitat veïnal va presentar un projecte de coberta de la pista poliesportiva i de construcció d’una església, que es va inaugurar el 2006. El 2004, es va començar a reivindicar una residència per a la gent gran en uns terrenys de 6.000 m2 cedits al Xup, lluita que encara continua actualment. A banda de la residència, també es va considerar que era un espai idoni per acollir-hi una sala polivalent, una zona d’aparcament i un espai d’esbarjo.
L’abril de 2013, es va publicar el primer número de la revista El Xup al dia!, impulsada pel Pla de Desenvolupament Comunitari del Xup. El 2014, amb l’objectiu de promoure activitats culturals, d’ensenyament, d’alfabetització i de formació, es va constituir l’associació de dones marroquines del Xup, que també serviria per promoure la interculturalitat, la cohesió i la convivència al barri. I el setembre de 2017 l’Institut Manresa Sis va començar la seva activitat acadèmica amb dos grups de primer d’ESO, sent la primera vegada que es cursaven estudis secundaris al barri.
Les batalles dels darrers anys
Malgrat tot el que s’ha aconseguit gràcies a l’esperit de lluita, reivindicació i associacionisme del Xup, els veïns consideren que encara hi ha molt per fer. L’any 2020 l’associació de veïns va publicar el comunicat El Xup estem farts!, on els veïns van denunciar estar farts de ser tan maltractats, i de, tot i ser la zona més empobrida de Manresa, no rebre les ajudes necessàries. El mateix any, en un altre comunicat, va fer públiques algunes de les necessitats del barri, entre les quals la construcció d’una residència pública, la possibilitat de realitzar estudis de batxillerat a l’institut del barri, una sala polivalent oberta al barri, la reobertura del dispensari mèdic, un servei de bus urbà i la millora de la zona esportiva. «El nostre barri lluitarà sense descans fins a aconseguir aquestes justes reivindicacions», deia el comunicat. Algunes d’aquestes demandes, s’han anat assolint: el setembre de 2022 l’Institut Manresa Sis va iniciar el nou batxillerat general, i el març de 2023 es va aconseguir la reobertura del dispensari mèdic.
Els darrers cinquanta anys, gràcies al treball incansable dels veïns i, especialment, de la seva associació, el Xup s’ha anat transformant. Ha passat de ser un barri aïllat de Manresa, on només hi havia blocs de pisos en males condicions, a ser una barriada on les persones que hi viuen tenen un profund sentit de pertinença; on els infants poden anar a l’escola sense haver de desplaçar-se, i, en general, on les condicions de vida han millorat significativament. Tot i que encara queda camí per recórrer, mentre es mantinguin l’esperit de lluita i l’associació de veïns, el barri manresà continuarà anant cap endavant.
ELS PIONERS DE LA LLUITA VEÏNAL
Joaquín Vizcaíno Grima (1940–2022)
Joaquín Vizcaíno va ser el primer president de la junta de l’Associació de Veïns del Xup. Sempre va lluitar per les llibertats i els drets polítics, sindicals, veïnals, socials i nacionals de la classe treballadora. En definitiva, per aconseguir una societat més justa on els treballadors conquerissin els seus drets. Els seus orígens es troben a Guadix, Andalusia. Va néixer el 28 de novembre de 1940, en plena postguerra i sota el règim dictatorial franquista. La seva família era «desafecte al regim» i, per tant, va ser represaliada. Quan era petit va veure el seu pare empresonat per ser roig i comunista. Això va fer que des de la infantesa tingués inquietuds polítiques i socials. Després que el seu pare fos acomiadat, per motius polítics, dels ferrocarrils, on treballava, l’any 1952 la família va arribar a Catalunya a la recerca d’una vida més digna. Gràcies a les amistats que van fer, la família Vizcaíno es va instal·lar durant catorze mesos a la caseta de peons de la línia Barcelona-Manresa de la RENFE. El seu pare havia començat a treballar a l’empresa Casa de Vives SA, però quan va tancar, l’any 1962, la família es va quedar sense ingressos, fet que els complicava pagar el lloguer del pis. El seu desnonament va facilitar que els donessin un dels nous habitatges del Xup.
Vizcaíno va entrar en el món laboral pràcticament sent un infant; primer, com a ajudant de sabater i, després, fent d’electricista. Quan tenia vint anys va començar a fer de guixaire, ofici al qual es va dedicar dues dècades, fins que, fruit de la seva lluita sindical, va ser posat en una llista negre i ningú li donava feina. Degut a això, va administrar el bar La Española, al barri del Xup, on va treballar fins que es va jubilar, l’any 2005. Políticament, va ser militant del PSUC i, sindicalment, de Comissions Obreres (CCOO).
Durant una operació repressiva contra militants antifranquistes, Vizcaíno no va ser detingut ja que va poder amagar-se a Barcelona, on es va quedar fins a la mort del general Franco. Per aconseguir la legalització i l’aprovació de l’associació de veïns del barri, es va decidir que entrés a formar part de la junta parroquial. Quan, l’any 1973, l’ens veïnal va ser formalment legalitzat, Vizcaíno en va ser escollit el primer president. Va estar al capdavant vuit anys, i la seva etapa com a president va esdevenir un punt de referència per a l’entitat ja que, gràcies als esforços de la primera junta, es van aconseguir grans fites per al barri. El 2017, es va fundar la Comissió per a la Gent Gran del Xup. Vizcaíno en va ser un dels principals impulsors, contribuint decididament a promoure al barri la lluita per unes pensions públiques dignes i la construcció d’una residència pública, que va ser una de les darreres iniciatives en la qual es va implicar. Fins al final va seguir lluitant i treballant per aconseguir una societat més justa. Va morir el 23 de juliol de 2022.
Manuel Ramos (1945)
Manuel Ramos va ser el vicepresident de la primera junta de l’associació de veïns. Originari d’Osuna, Andalusia, quan tenia 13 anys va arribar a Catalunya amb la seva família, i el 1965 es van instal·lar al Xup. A principis dels anys 70 va començar a militar al PSUC i va ser un dels impulsors del primer grup de joves del barri. Va participar activament en la creació de l’ens veïnal.
El 1975 el van detenir en una operació policial contra militants antifranquista, li van aplicar la Llei Antiterrorista, va patir maltractaments i va estar empresonat dos mesos. Viu al Xup.
Maria Teresa Vilajeliu (1949)
Maria Teresa Vilajeliu va ser secretària de la primera junta de l’associació de veïns. Manresana de tota la vida, el 1965, conjuntament amb la seva família, va anar a viure al Xup i va començar a militar a la JOC (Joventut Obrera Catòlica). Sindicalment, va estar a la USO i a la UGT. Va participar activament en la creació de l’entitat veïnal i, quan es va legalitzar, el 1973, en va ser escollida la primera secretària. L’any 1975 va ser detinguda en l’operació contra militants antifranquistes, i igual que Manuel Ramos, va patir tortures. A principis dels anys 80 va marxar del Xup i va deixar de ser membre de la junta.
Juan González (1932-2019)
Juan González va ser un dels vocals de la primera junta veïnal. Era conegut com «Juan de los pájaros» perquè era molt aficionat als ocells. Nascut a Estepa, Andalusia, als 22 anys va decidir marxar a Catalunya per cercar unes condicions de vida millors. L’any 1965 va anar a viure al barri del Xup. Durant onze anys va treballar al sector de la construcció i, posteriorment, va treballar a la fàbrica del Gallifa, a Sant Joan de Vilatorrada, i, després, a la Fàbrica Nova de Manresa, fins que li van donar una invalidesa. Va ser militant del PSUC i va participar en la creació de l’associació de veïns del barri.
