Amb furgoneta per Japó, un any de xarxes i de televisió
Enamorar-se és fàcil, però també ho és tant si t’enamores de l’altra punta del món. Aquest és el cas del jove manresà Gerard Martínez, que acaba de tornar del Japó després de viure-hi un any recorrent el país en furgoneta. Martínez, de vint-i-quatre anys, ha tornat amb més de 17.000 seguidors al seu compte d’Instagram. Va marxar el gener de 2023 i ha tornat ara, després que el visat hagi caducat. Durant aquest any, ha viatjat en furgoneta per tot el país nipó juntament amb un noi valencià, Manuel Grimaldos, que es dedica a les xarxes socials. Conviure amb un fanàtic de les xarxes com Grimaldos, pot fer-te augmentar els seguidors tal, com li ha passat al manresà.
Ambdós joves han tingut la sort que el seu pas pel Japó ha estat gravat per la televisió de Tòquio, concretament pel programa «Per què has vingut al Japó?». Aquest programa s’emet des de l’any 2013 en prime time i ha esdevingut un èxit, convertint-se en un dels programes més populars del país. El presenten els japonesos Osamu Shitara i Yüki Himura, que tenen un equip d’entrevistadors que recorre diversos aeroports del Japó, especialment l’aeroport internacional Narita, i pregunta als estrangers que hi acaben d’aterrar: «Per què heu vingut al Japó?». Aleshores intenten seguir els entrevistats en el seu viatge pel Japó.
El programa es caracteritza per un toc d’humor i diferents moments emotius. Així que molts japonesos han conegut el manresà i el valencià a través de la televisió. «Hem aparegut en tres episodis, on ens han gravat el viatge des de Tòquio fins al sud, a Kyushu, i fins al nord, a Fukushima», comenta el jove manresà. Per cada episodi, eren entre tres i quatre dies de rodatge. El director del programa, una intèrpret, el càmera i el conductor, els seguien darrere la furgoneta amb el seu propi vehicle. La idea era aturar-se a pobles poc coneguts i parlar amb gent, menjar els plats típics i fer el dia a dia a la furgoneta. «Amb la televisió vam anar a llocs increïbles com la ciutat de Kumamoto on va néixer Eiichiro Oda, l’autor de One Piece. També vam visitar les estàtues dels personatges de la sèrie escampades pel llarg de la prefectura de la ciutat. Van ser construïdes en honor del creador», apunta el jove. «One Piece sempre m’ha agradat molt. Els japonesos són una gent que no es pot comparar amb cap altra cultura. Sincerament, crec que hem d’aprendre moltíssim d’ells. Sobretot en la manera de comportar-nos, l’educació, la netedat i el respecte als altres».
El manresà comenta que es va establir molt bona relació amb l’equip del programa, per això la intenció és gravar més episodis. «La veritat és que hem rebut molt afecte i estima. Tant, que quan torni al Japó, gravarem més episodis a les prefectures del Nord que encara no hem arribat». Cada dia quan es despertaven trobaven bosses amb missatges de valentia, menjar i beguda penjant de la porta o del retrovisor de la furgoneta. Eren regals de la gent que havien vist el viatge per la televisió i volien donar suport a l’aventura. Molts japonesos també se li acostaven perquè tenien curiositat per veure la furgoneta, ja que era d’un groc molt cridaner. Altres fans el paraven pel carrer ja fos per saludar-lo, fer-se una foto o donar-li suport per l’aventura. «Molta gent em va acollir a casa seva, ja fos per passar la nit, posar una rentadora, dutxar-me o aparcar la furgoneta al garatge. Tots aquests actes de bondat no crec que sigui mai capaç d’agrair-los com es mereixen». El jove considera que l’ha ajudat tantíssima gent que no sap com tornar-los el favor. Tinc un sentiment de gratitud immens cap als japonesos, m’han guanyat el cor».
La cultura japonesa a flor de pell
Una anècdota que recorda el jove va ser a un festival Matsuri (festival d’estiu), concretament al Kishiwada Danjiri, un dels més coneguts del Japó. Un senyor se li va apropar per haver-lo reconegut de la televisió. Després d’intercanviar-se algunes paraules, el senyor el va convidar a formar part del festival. Fins i tot li va donar roba tradicional per a l’ocasió i el van acollir com un més del grup. «Vaig acabar formant part d’aquell festival sent l’únic ‘guiri’ de tot el poble». El jove explica que va ser una de les experiències més especials del viatge. El senyor japonès va reconèixer que notava com si fos un fill seu. El manresà li va preguntar si tenia fills, i el senyor va assentir amb el cap. Tenia una noia de 38 anys i un noi de 18. «Més tard, vaig preguntar-li si en aquell festival, vistes les dimensions de les carrosses, hi havia hagut accidents i l’home va tornar assentir amb el cap. Em va mirar els ulls i em va dir que en quinze anys només hi havia hagut dos accidents i que un havia estat el seu fill». El jove manresà lamenta el fet i se sorprèn que el senyor ho pogués explicar amb tanta serenitat. El japonès li va explicar que malgrat el fet i uns records molt durs, ha seguit assistint al festival cada any. És una manera de recordar i honorar el seu fill. «Vaig sentir-me molt afortunat de formar part d’aquell grup i que aquell bon home m’acollís sense conèixer-me gairebé de res. Mai oblidaré la bondat d’aquesta família, va ser un dels moments més emotius del viatge».
Des de petit, enamorat del món nipó
L’atracció que Martínez sent pel Japó va començar quan era petit. Va començar mirant dibuixos animats a la televisió com el Shin Chan, el Doraemon o One Piece, i a poc a poc, es va endinsar per complet en la seva cultura, història, tradicions ancestrals i disciplines. Tenia clar que el seu somni seria poder trepitjar aquest país algun dia. Així que amb setze anys va començar a treballar a una fàbrica per guanyar diners i poder fer realitat el seu somni. Als divuit, i amb un coixí de diners sota el braç, va emprendre el seu primer viatge en solitari cap al Japó. «Només arribar al país, vaig notar una sensació molt estranya. Tot i estar tan lluny dels meus, vaig sentir que havia arribat a casa», comenta el jove. El manresà va continuar explorant altres països amb la motxilla a l’esquena, però amb cap altre va sentir la connexió que havia experimentat amb el Japó. A partir d’aleshores, la seva vida ha estat treballar, estalviar i viatjar. «Amb dinou anys vaig tornar-hi i vaig travessar el país fent autoestop durant tres mesos. Acampava, dormia on podia, i és clar, m’havia de buscar la vida», apunta el jove.
El jove explica que sempre que ha viatjat a aquest país, s’ha sentit segur en tot moment. «Sé que és un país on es treballa molt, moltíssim, i no tot és de color rosa, té moltes coses dolentes com qualsevol altre país, d’això en soc conscient, però crec realment que és un país en el qual de veritat podria viure-hi feliç». El manresà explica que intenta seguir sent la mateixa persona que quan està allà, amb els mateixos valors, educació i respecte. Tot i intentar-ho li costa comportar-se igual perquè aquí creu que no tenim el mateix respecte ni empatia que tenen els japonesos. «Per exemple, els nens petits et fan reverències quan t’atures i els deixes creuar al pas de vianants», apunta el jove. Són aspectes que ara que ha tornat a casa troba a faltar. «Japó és un país molt net, els banys públics estan tan nets que fan goig. No hi ha perill de robatoris ni d’agressions. Pel que fa a la conducció viària és tranquil·la, si el senyal és de 50 km/h, la gent circula a 50 km/h», apunta el jove.
Un somni que s’ha fet esperar
La idea de tornar-hi va sorgir a principis del 2020, però a causa de la pandèmia i els confinaments, es va allargar fins a principi del 2023. El jove comenta que va tenir molt de temps per preparar-se el viatge, i sobretot, estalviar. «Aquest últim any l’he viscut tot dalt d’una furgoneta. La vaig llogar abans de marxar de Manresa a un noi japonès que se n’anava a passar un any a Austràlia», comenta el manresà. Segons explica, Japó és un dels millors països per viatjar en furgoneta, ja que no hi ha cap llei en contra aquest estil de vida. «No hi ha delinqüència ni hi ha el risc que et robin res. He dormit a tot arreu, des dels carrers més transitats de Tòquio a peu de carrer, fins a la muntanya més tranquil·la i solitària del país». El jove explica que per dutxar-se es banyava als Onsen, són unes aigües termals que hi ha per tot arreu. En canvi, quan estava a les grans ciutats, es dutxava als Cibercafès que estan oberts les 24 hores i les dutxes no arriben als dos euros.
Durant l’estada al Japó, Martínez no contemplava l’opció de treballar, ja que l’objectiu era viatjar, passar-ho bé i aprendre durant aquest any d’aventura. Tot i això, ha acabat treballant-hi. Un dia estava a la platja i una noia el va reconèixer del programa de televisió. La noia va presentar-li l’amo d’un baret de la platja, un peruà que fa més de vint anys que treballa al Japó. Aquest li va oferir feina, menjar i dutxa cada dia, i així va passar mig juliol i tot l’agost treballant en aquella platja amb vistes al Mont Fuji. «Amb el que vaig guanyar, i amb l’estil de vida tan senzill que porto quan viatjo, vaig tenir-ne prou per a diversos mesos», assegura el jove. Més endavant, també va treballar remodelant un hotel a Shibuya, al centre de Tòquio, i construint una botiga a Odaiba.
Durant aquest any al Japó, Martínez també ha estat ambaixador en una empresa de furgonetes càmper del Japó. Per aquest motiu, el van convidar a un esdeveniment al Nord de la prefectura d’Ibaraki. «Allà vaig donar una xerrada sobre el meu viatge per tot el país, per tal d’encoratjar als mateixos japone sos. L’esdeveniment també va ser gravat per la TV». El jove comenta que va tenir l’oportunitat de conèixer l’alcalde i els consellers de la prefectura d’Ibaraki i mostrar-los la seva furgoneta.
Fer calaix per tornar al Japó
Tot i parlar una mica de japonès per mantenir unes converses bàsiques, el jove manresà n’està estudiant cada dia de forma autodidàctica per arribar a ser fluid i poder-se comunicar amb la seva gent. A finals de març tornarà quinze dies al Japó per treballar al circuit de Formula1 de Suzuka. «La idea és quedar-me un temps aquí Manresa per treballar, aprofundir en el japonès i estar amb els meus, però ara s’ha brindat aquesta oportunitat».
El manresà comenta que abans d’establir-se a un lloc definitiu, vol seguir descobrint altres països i cultures. Però té bastant clar, que el Japó és un dels candidats. «Vull continuar viatjant, el món és molt gran. Ara, però, em centro a estar amb la família, guanyar diners i acabar d’aprendre japonès. Després continuaran les aventures». Quan hagi fet una mica de calaix, la intenció és tornar al Japó per perfeccionar l’idioma, treballar-hi i explorar-lo. «Durant aquest any he après moltíssimes coses, però el més important és que he après a ser encara més agraït». El jove remarca que l’educació i l’honor són fonamentals pels japonesos.
«A qualsevol jove que vulgui viatjar amb aquest estil de vida, li diria que analitzi quina és la seva situació econòmica i familiar. A partir d’aquí, si creu adequat sacrificar-les que ho faci i lluiti pels seus somnis», apunta el jove. «No gastis en coses que no et condueixen al teu objectiu, i tingues disciplina fins al dia que vegis que aquest somni es pot acabar fent realitat». El manresà considera que no hi ha res com despertar-se cada matí i dedicar-lo a lluitar per un somni. Pensar i veure la vida amb aquesta perspectiva creu que és fruit de créixer al costat de la sèrie One Piece, ja que t’explica que una vida sense somnis ni aspiracions, no és tan significativa, o si més no, no tan divertida. «He tingut la sort de créixer tenint referents de carn i ossos, i també ficticis». Per altra banda, també comenta que els amics sempre li han donat suport, igual que la família. «Al final, saben que això em fa feliç». Ara per ara, el jove no té parella ni en busca. Creu que no és el moment ni compatible una relació estable amb el seu estil de vida. «M’agrada estar sol mentre viatjo, em dona l’oportunitat de conèixer gent nova cada dia. Si algun dia aturo els viatges, torno al Japó i decideixo començar una nova vida, llavors ja m’ho pensaré».
