El museu del barroc, un edifici amb pedigrí històric
El Museu del Barroc de Catalunya, inaugurat per les Festes de la Llum d’aquest any, s’ubica a l’antic edifici del col·legi de sant Ignasi.
L’edifici és un gran casal amb estructura de planta quadrangular i amb un ampli claustre central d’aire neoclàssic que es va començar a construir a mitjans del segle XVIII i que formava part de tot un complex arquitectònic jesuític.
Adjacent a la paret nord del col·legi s’hi va edificar l’església barroca de sant Ignasi a meitats del XVIII i enderrocada durant la guerra civil i al seu solar s’hi va construir el 1960 el teatre Sala Loiola (després Sala Ciutat) enderrocada a primers d’aquest segle i avui transformada en plaça i porta d’entrada al Museu del Barroc.
Al terra de la plaça s’ha marcat l’espai que ocupava la cúpula central de l’església a la vegada que la façana mostra les empremtes de la paret mitgera de l’antic temple barroc.
A prop hi havia l’antiga capella de Santa Llúcia on, posteriorment, s’hi va edificar el Rapte, considerat un espai fundant per la Companyia de Jesús. Aquesta construcció també va ser enderrocada durant la guerra i fou reconstruïda de nou a primers dels cinquanta.
El 1620 es va fundar en aquest espai aprofitant una part de l’antic hospital de santa Llúcia un col·legi gràcies a l’aportació del noble aragonès Lupercio de Arbizu que va donar molts diners per fer-lo. El 1751, el conjunt fundat pels jesuïtes es va ampliar i va començar la construcció de l’actual edifici a l’est de l’antic.
Aquest nou edifici es va articular al voltant d’un claustre, amb quatre ales, de diverses plantes, amb una entrada principal pel carrer de Viladordis i d’esquena al torrent de Sant Ignasi que era un lloc insalubre per la presència d’aigües brutes i obradors contaminants.
El projecte de l’obra va ser de l’arquitecte i jesuïta aragonès José Galvan i les obres van començar el 1737 però cal suposar amb un ritme de construcció mol lent i devien començar per les ales de ponent i nord i únicament pel que fa a la planta baixa i entresol així com la portalada del començament del carrer Viladordis amb la data, avui esborrada, de 1751. Es a dir, la paral·lela a l’església i la que donava al torrent de Sant Ignasi
L’expulsió dels jesuïtes el 1767 van fer que quedessin aturades les obres del col·legi i de la nova església que s’estava construint al seu costat des de 1749.
La tornada dels jesuïtes el 1816 va permetre tornar a continuar la construcció de l’església i el col·legi amb una nova escala al costat del portal del carrer Viladordis i l’aixecament de les plantes superiors de les dues úniques ales del claustre que hi havia.
Una nova expulsió dels jesuïtes als anys trenta durant la primera guerra carlina i la desamortització eclesiàstica de 1835 va fer que l’edifici passes a mans de l’Ajuntament i aquest el reconvertís en un col·legi de segona ensenyança i continuessin les obres a càrrec de l’arquitecte Modest Fosas quan es va construir el segon i tercer pis de les ales nord i oest i seguidament les dues ales que faltaven per tancar el claustre, la del sud a tocar el carrer Viladordis i l’ala est que donava als horts del col·legi , actualment carrer Vidal i Barraquer -que va ser ex alumne del col·legi- i les piscines municipals.
Les obres es devien paralitzar durant la revolució de la Gloriosa (1868) amb una nova expulsió dels jesuïtes. Aquest varen tornar al col·legi per darrera vegada el 1877. L’ajuntament els hi va arrendar per quinze anys i en finalitzar el contracte amb desavinences entre les dues parts la Companyia va decidir marxar de Manresa i traslladar-se a Sarrià (1892),
Malgrat els forts canvis polítics i socials del segle XIX com desamortitzacions, expulsions dels jesuïtes, municipalització del col·legi, reconversió amb estudis municipals el col·legi de Sant Ignasi va tenir fama arreu del país i això va fer que una bona part de la petita noblesa i grans propietaris rurals d’arreu hi enviessin -en règim d’internat- als seus fills. L’escriptor Josep Maria Segarra recorda en les seves memòries que el seu pare i oncle van ser enviats «al pensionat dels jesuïtes de Manresa on hi passaren freds siberians i no s’adormien sobre coixins de roses perquè, l’any 1865, l’educació ignasiana encara es ressentia de l’austeritat del temps de la Contrareforma».
A partir d’aquest moment l’edifici va acollir diferents escoles com un col·legi de segona ensenyança a finals del segle XIX; l’arrendament d’un nou col·legi regentat pels Germans Maristes els deu primers anys del segle XX, posteriorment un col·legi municipal de segona ensenyança, la primera seu de l’Escola d’Arts i Oficis des de 1902 fins a1937 i l’escola de primària Sant Ignasi que hi va estar fins el 1970 quan es va traslladar a un nou edifici a la barriada plaça Catalunya-Saldes.
Però l’edifici ha tingut usos molt diversos al llarg de la seva història, així doncs, ha servit de casa als pares jesuïtes i de noviciat als germans maristes, també ha fet les funcions de caserna, presó, hospital i alberg de refugiats -durant la guerra-, laboratori municipal, observatori meteorològic, gimnàs, sala de ball, palestra esportiva (s’hi van jugar els primers partits de futbol de Manresa), biblioteca pública, residència de músics, menjador de beneficència, centre catequètic, dipòsit de gossos, tallers i magatzems municipals i actualment seu de l’Arxiu Comarcal del Bages, del Museu de Manresa i del Museu del Barroc de Catalunya.
