Josep Maria Riba, vicari del bisbat de Vic: «El futur del convent de les Caputxines de Manresa l’han de decidir elles»

En aquesta entrevista analitza la relació entre Manresa, Vic i Igualada, i defensa l'Església diocesana amb el bisbe al capdavant 

Josep Maria Riba durant l'entrevista

Josep Maria Riba durant l'entrevista / Eduard Vega

Francesc Galindo

Francesc Galindo

Josep Maria Riba, Vicari general de la diòcesi de Vic, analitza en aquesta entrevista la relació entre Manresa, Vic i Igualada, i defensa la tasca de la diòcesi amb el bisbe al capdavant.

Nascut a Vilanova del Camí, comarca d'Igualada, el dia 13 d’agost de 1954, va ser nomenat mà dreta del bisbe Romà Casanova el 2021 i va deixar la direcció del Museu Episcopal per centrar-se en aquesta tasca.

Què sent quan veu les esglésies buides. Què creu que cal fer?

El món ha canviat molt i dimensions que formen part de les persones han pres ritmes molt diversos. Davant d’això cal ressituar qui som, clarificar la missió. Cal situar la missió, la finalitat, en el temps que vivim. Per això hi ha un moment que el bisbat de Vic fa una aturada i organitza un sínode que marca línies a seguir.

El futur del convent del carrer Talamanca de les Caputxines l’ha de decidir el bisbe o les germanes, que han demanat al Vaticà que deixi de ser convent i tingui un ús assistencial, cultural o sanitari?

L’han de decidir les monges del convent. L’Església és una família extensa i elles formen part d’una federació i han de decidir conjuntament amb la seva federació. Són elles les que han de fer el seu camí.

En el seu moment el bisbat va impedir un acord amb Sant Andreu Salut perquè el convent fos una residència per a gent gran en situació de dependència.

En aquest temps jo era director del Museu Episcopal de Vic i no conec en profunditat els fets. El que sí puc dir és que la realitat d’ara és aquesta. Jo assumeixo els fets de tots els meus antecessors, però formen part del passat.

Com va viure el cas de l’exrector de Sant Vicenç de Castellet i també excapellà David Vargas per casar un mort, les divisions que va crear a la parròquia i les maniobres per estafar feligreses mentre anava interposant demandes contra Regió7 - totes desestimades- per informar dels fets?

Li respondré de la mateixa forma que l’anterior, però li afegiré que hi ha situacions amb les quals jo no hi puc estar d’acord, així que ho vivia malament. ¿Com pot ser que algú ‘dels nostres’ vagi d’aquesta manera?  

Però és que la policia li va trobar 3,5 milions d’euros a casa, lingots d’or, joies, obres d’art... 

Per això està on està. Està totalment fora de l’Església. No és capellà i no forma part de l’Església.

Com s’afronta l’envelliment dels capellans i la incorporació de capellans nous que venen de cultures diferents amb tarannàs diferents?

Un dels reptes que el bisbe em va presentar va ser com afrontar tota aquesta realitat. Els darrers 3 anys he estat fent una inculturació amb ells per saber què pensen, com viuen, què fan. Ara els conec i també els seus tarannàs diferents segons de quina part del món vinguin. En un moment de la història nosaltres anàvem als seus països d’origen i ara ells venen i ens ajuden.

Des d’aquí es va anar a Àfrica i a Sud-amèrica a fer evangelització amb les missions. 

Sí, i jo no sé com ho vivien ells, perquè des d’aquí es marxava amb una visió diferent de la seva. Ara ens ajuden ells amb el tema ministerial de dir missa, però també aporten idees noves. Son una església jove i nosaltres que som una església mil·lenària aportem una riquesa històrica. Inculturar no vol dir només que ja parlo català sinó moltes més coses. Cal aprendre què vol dir un aplec, quina és la situació local, la càrrega cultural...

El vicari general del bisbat de Vic a les instal·lacions de Regió7

El vicari general del bisbat de Vic a les instal·lacions de Regió7 / Eduard Vega

I a més la mateixa comunitat cristiana es troba en un moment de canvi.

Sí, estem en un moment en què la comunitat cristiana s’ha de replantejar què fa com a tal. El bisbe de Vic va reunir el consell del presbiteri, que és l’òrgan dels capellans que l’aconsella, i els va dir que al llarg dels anys havia visitat tres vegades totes les parròquies del bisbat. La primera va ser perfecta, la segona va pensar que ai, ai, ai! I la tercera va advertir que estàvem entrant en un desert. Cal fer una aturada i analitzar la situació sent conscients que ens trobem en un canvi de paradigma. I es va convocar el sínode.

Que s’estava entrant en un desert pel que fa a què?

En quant a que la primera vegada quan anava per les parròquies hi havia vida, al cap de 5 anys ai, ai, ai!I la tercera va voler transmetre que calia ser conscient que s’estava entrant en un desert. 

Que li sembla que Manresa, la ciutat més gran del bisbat, no tingui la catedral i no tingui el bisbat?

Que hi ha una història: La Reconquesta. En un moment determinat Guimerà era del bisbat de Vic i Mollerussa i Vallfogona de Riucorb. Després això s’ha anat ressituant. Vilanova del Camí, que era de Barcelona, va passar al bisbat de Vic en una ressituació de límits. Des de la perspectiva de distribució administrativa municipal Vic no lliga, com no lliga Solsona. Hi ha un problema dels hugonots que venen de França i decideixen fer un bisbat nou per aturar-los. Un fet de la història que marca una determinada línia. El problema de fons de tot això és que els cristians tenim molt poca consciència d’Església diocesana. L’Església té sentit quan aterra en un territori. Per això un bisbe mai pot ser bisbe si no té un territori. Som més conscients de ser de l’església de Crist Rei o la de Navarcles que de l’Església diocesana. Però, i això també s’ha tractat molt en el sínode, som perquè som Església diocesana sota un pastor. I quan ens reunim som una Església única, santa, catòlica i apostòlica, la de Vic en comunió. Prendre consciència d’això és cabdal per poder ser el que hem de ser.

I què hem de ser?

Testimonis d’un missatge concret que és el missatge de Crist.

Considera que les dues ciutats veïnes han desenvolupat una relació d’estar més d’esquena que de cara?

Es deixa una altra, que és Igualada. Són tres ciutats diferents perquè la història les ha marcat d’una manera diferent. Vic i Manresa han dialogat una mica més. La universitat les ha unit una mica més. Igualada és un altre món i quan he proposat acostaments et diuen: «Que no saps que tirem sempre avall?»

Cap a Barcelona. 

Sí. La connexió de Manresa cap a Barcelona no és tan bona com la d’Igualada i això marca.

El bisbat ha anat agafant una personalitat molt vigatana?

Les ciutats són diferents. Jo tinc l’avantatge que porto 40 anys a Vic, però no soc de Vic i, per tant, mai seré un vigatà de primera, sempre he d’estar a segona línia, perquè això és així. Però he de reconèixer que Vic és una ciutat que té un pòsit cultural que Manresa no el té i Igualada no té. Tenim algunes problemàtiques semblants. Tot el tema de la immigració no sé qui pateix més si Vic o Manresa, com la acollim, com la incorporem, com la integrem. Manresa, Vic, Manlleu, Ripoll. És una línia que ens uneix i que ens preocupa. Una altra és la rural. El Moianès, el Lluçanès, la Segarra, tot el Ripollès, les Guilleries són uns mons diferents de les ciutats.

Creu que el bisbat s’hauria hagut de preocupar històricament per tenir un major acostament a Manresa?

Jo diria que sempre ha estat al costat. El bisbe Guix passava cada mes uns dies a Manresa, a Vic i a Igualada. El bisbe Romà diu: «Jo tinc un eix, perquè m’he de quedar a dormir a Manresa?». En el fons el que pesa més és el que he comentat abans. Hem sigut més del moviment A o la parròquia B que no pas de l’Església diocesana.