L'ENTREVISTA DE DIUMENGE | Conxita Parcerisas Estruch Historiadora, impulsora de memoria.cat i extreballadora de la banca

«A Manresa hi ha hagut fets històrics rellevants protagonitzats per dones»

Fa més de dues dècades que la recerca històrica és la seva principal ocupació, És una de les ànimes del col·lectiu memoria.cat, entitat que incideix en el període que va de la República al franquisme. Moltes persones de Manresa i el Bages la recorden per la seva feina al Banc Mercantil, Banca Catalana i BBVA.

Conxita Parcerisas

Conxita Parcerisas / Oscar Bayona

Pere Gassó Ollé

Pere Gassó Ollé

No hi ha una història amb majúscula i una amb minúscula. Si la recerca es fa amb mètode i rigor, tot allò que queda escrit o enregistrat passa a ser una documentació d’un gran valor. Conxita Parcerisas Estruch (Aguilar de Segarra, 1953) va ser una de les cofundadores de l’Associació Memòria i Història de Manresa l’any 2006, actualment més coneguda com a memoria.cat. L’entitat, que 18 anys després és plena de vitalitat, ha estat capaç de recuperar moltes històries personals o col·lectives desconegudes o invisibilitzades de l’etapa de la República, la guerra civil i el franquisme al Bages. El perfil personal de Conxita Parcerisas es conegut com a investigadora, però amb anterioritat va ser professional del Banc Mercantil de Manresa, entitat que va esdevenir Banca Catalana i, per últim, BBVA. Tot i haver nascut a Aguilar de Segarra a finals del 1953, quan només tenia 1 any, els seus pares es van traslladar al Barri Antic de Manresa. De jove, aquesta activa historiadora, que treballa des del voluntariat, es va implicar en grups de lleure i també polítics. Està casada amb Ignasi Perramon, durant anys regidor de l’Ajuntament de Manresa, amb qui tenen dos fills. El cinema és una altra de les seves aficions i està implicada en l’activitat de Cine Club Manresa. Ha estat reconeguda amb els premis: Séquia 2023; Maria Casajuana 2022 i, conjuntament amb Lluïsa Font, Lacetània 2017.

Com era el Barri Antic de petita, a la dècada dels 50 i 60?

Era un barri molt viu, amb la plaça Major que exercia de nucli comercial. A tot el sector hi confluíem persones d’orígens i cultures diverses, però on regnava l’harmonia. Hi havia manresans de tota la vida, immigrants arribats de molts llocs de la península i altres que veníem de pobles de la comarca. Les coses han canviat molt. En aquella època, per exemple, anàvem a buscar la llet directament a Cal Beia, una casa que tenien vaques al carrer de la Codinella, on vivíem la família.

A les acaballes del batxillerat entra a treballar al Banc Mercantil.

Va ser ben curiós perquè abans d’acabar el curs, a les portes de l’estiu, gent del banc van venir a l’Institut Lluís de Peguera per demanar personal que hi volgués anar a treballar a les tardes o a l’estiu. Jo m’hi vaig incorporar a l’estiu, però en acabar aquest període ens van proposar de quedar-nos. Tant jo com altres companys vam acceptar pensant que, més endavant, podríem continuar els estudis. El Banc Mercantil era petit, que es nodria de gent jove.

Era un banc ple de cares manresanes.

Al cap dels anys encara ens trobem aquelles persones que érem al Mercantil. Es va forjar una amistat que perdura. Era una plantilla jove d’on en van sortir parelles. Alguns ens vam posar a estudiar carreres i recordo que ens deixaven fer l’horari de 7 a 2 per anar a l’Autònoma a les tardes.

Què va aprendre en 34 anys a la banca?

Sempre hi vaig ser de cara el públic, on s’aprenia molt de la vida. Et relaciones amb moltes persones. Parlaves de diners, però també de tot. Ens coneixíem amb els clients i sabíem que necessitava tothom. En tinc molts més bons records que de dolents.

Del Mercantil a la Catalana i, finalment, el BBVA. Uns salts importants.

El que es va notar més va ser la integració al BBVA pel sistema de funcionament, menys familiar, i per la implantació de nous sistemes informàtics.

El sector de la banca deu ser dels que hi ha hagut menys bretxa de gènere.

Segurament per interessos de les mateixes empreses els va interessar promocionar a les dones a càrrecs intermedis de responsabilitat, no a alta direcció. Les propostes interessants a les dones es feien una vegada s’havia superat el període de maternitat. De bretxa salarial mai no n’hi havia hagut.

La prejubilació li arriba als 51 anys i té l’oportunitat de dedicar-se a la història.

En el meu cas, deixar la feina de la banca no va ser cap trauma. Fins aquell moment no m’havia dedicat gaire a la història, però ja hi havia fet alguna col·laboració. Amb la meva nova situació personal, i amb els fills grans, vaig poder-m’hi dedicar més.

Ara ja fa 18 anys que, amb altres companys, vàreu fundar memoria.cat.

La vam fundar set persones en un moment que internet ha anat assolint un rol important per a la recerca històrica i la difusió. Els nostres treballs són públics i estan a l’abast de tot el món. Ens arriben correus de llocs insospitats de persones que descobreixen històries de familiars. Com més feina fem, més ens adonem de la que queda per fer. Han estat molts anys de silenci i cap interès polític en explicar la història completa. Actualment, amb la digitalització d’arxius accedim a noves informacions i podem ampliar la llista de manresans que van patir les conseqüències de la guerra civil. La dificultat de recerca, fa que tot just ara podem començar a treballar sobre els manresans a l’exili.

Un dels primers buits a omplir va ser recuperar el paper de moltes dones.

L’any 2008, amb la Lluïsa Font, que també havia estudiat història i coincidit al banc, vam creure que calia recuperar el nom i el perfil de manresanes que han destacat en molts àmbits (professionals, artístics, activisme, etc.). Per poder facilitar l’accés a la biografia d’una setantena de dones vàrem crear un bloc gratuït, a internet. Era un projecte que no encaixava amb el que en aquells moments fèiem, la Lluïsa al Centre d’Estudis del Bages, i jo a memoria.cat. Sempre caldrà fer biografies, però ara ja estem en el moment de visibilitzar els fets protagonitzats per dones i, més important, reescriure la història de tots els temps incorporant les dones perquè són la meitat de la població. La meva referent és la historiadora Mary Nash de la UB, que ho fa des dels anys 60. En la guerra civil les dones van ser claus, van mantenir els pobles i ciutats, els fills, els avis...

Expliqui’ns fets rellevants que hagin protagonitzat dones.

A Manresa hi ha hagut fets històrics rellevants protagonitzats per dones. La primera gran vaga del franquisme, l’any 1846, va ser a la Fàbrica Nova de Manresa i les dones organitzades col·lectivament en van ser les protagonistes. Quan es recuperi l’antiga fàbrica, caldrà que hi hagi algun espai que recordi aquest fet. Al cap d’un any, com a reacció a la vaga, el general Franco va venir a Manresa i va visitar la fàbrica. Un altre moviment destacable va ser l’Associació de Dones del Bages. Eren un grup cohesionat, clarament feminista, que va començar a treballar en la clandestinitat i va posar sobre la taula temes com la planificació familiar i d’altres que, en aquells moments es consideraven molt avançats.

Moltes entrevistes, moltes hores d’arxius, molts moments frapants.

Per desgràcia, hi ha molts fets impactants que et deixen amb la pell de gallina. Cada vegada que consulto arxius de sumaris judicials a l’arxiu Capitania de Barcelona de persones que van ser afusellades em fa un salt al cor i se’m remou tot en veure la signatura de Franco en les condemnes a mort. També em va emocionar llegir les memòries del meu pare quan van executar un company de Fals. Eren de la lleva del biberó, tenien 17 anys i una certa inconsciència de què era la guerra. Va ser un escarment per part dels comandaments republicans i els van fer passar, un per un, a veure’l mort. Recordo també, les emotives paraules de Lluís Serra a l’Audiència Memorial a Manresa quan va recordar que el seu pare, abans de ser afusellat al Camp de la Bota, li va dir que estimés la mare, que anés amb el cap ben alt i que no odiés a ningú.

La tecnologia digital us estalvia hores als arxius.

Una primera part de la recerca la podem fer a casa, sense necessitat de desplaçar-nos. També hi ha institucions que et remeten la documentació que els requereixes, sense haver-hi d’anar. Un dels webs que publicarem a memori.cat, conjuntament amb Carme Botifoll, serà sobre la Llei de Responsabilitats Polítiques que, després dels consells de guerra, encara va generar més por i va voler portar misèria econòmica a moltes famílies.

Queda algun tema sobre la guerra que sigui especialment sensible per a les famílies?

Sí, molts. Un dels més importants és el dels desapareguts a la guerra civil i el franquisme. Molts encara no saben on tenen l’avi o el tiet.

Algú us ha volgut limitar o impedir la divulgació d’informació?

La memòria històrica encara és un tema sensible per a moltes persones i famílies. Recordo que una filla no va voler que aparegués la seva mare en el cens de les persones empresonades perquè considerava que ja havia patit prou. Als pobles petits ha costat més , tothom sabia quines eren les famílies d’esquerres i les de dretes, però ara ja s’ha fet molta feina, per exemple s’han homenatjat tots els alcaldes afusellats del Bages.

ELS QUATRE CANTONS

Tothom té el que es mereix?

No.

Millor qualitat i pitjor defecte.

Positiva/ em costa improvisar.

Quant és un bon sou?

El que et permet no estar pendent dels diners.

Percep pressió estètica social?

Ara no, però malauradament n’hi ha molta.

Quin llibre li hauria agradat escriure?

Un d’entrevistes a dones obreres dels inicis del segle XX.

Una obra d’art.

Una de Jaume Plensa.

En què és experta?

En res.

Què s’hauria d’inventar?

Un sistema que equilibri el món.

Déu existeix?

El déu que ens han explicat, no.

Quin personatge històric o de ficció convidaria a sopar?

La fotògrafa Gerda Tardo.

Un mite eròtic.

No soc gaire mitòmana .

Acabi la frase. La vida és...

Plena d’oportunitats i imprevisible.

La gent de natural és bona, dolenta o regular?

Bona, amb excepcions.

Tres ingredients d’un paradís.

Companyia, il·lusions i natura.

Un lema per a la seva vida.

Fem-ho fàcil.