Equipaments del segle XIX a Manresa | Capítol 1

El salt dels camins de bast i ferradura a les carreteres

La sèrie d’estiu dedicada als equipaments i a les infraestructures de la capital del Bages s’estrena parlant dels camins, primer, i, més endavant, les carreteres que unien la capital del Bages amb els municipis de l’entorn i de més enllà. No va ser fins a l’acabat d’estrenar segle XIX que és va construir el primer camí carreter

La carretera de Cardona , a l’entrada de Manresa, amb la font de Neptú

La carretera de Cardona , a l’entrada de Manresa, amb la font de Neptú / Memòria.cat/ACBG

Francesc Comas

Fins al segle XIX, la majoria de camins que comunicaven pobles i ciutats eren de bast i de ferradura, aptes per a caminants, però no per a carros. A Manresa, el més important era el que anava a Barcelona pel Coll d’en Daví travessant el Llobregat pel Pont de Vilomara, seguia cap a Vallhonesta i, pel coll esmentat, anava a la Barata sota el Montcau i, d’aquí, a Terrassa i a Barcelona. Altres camins eren de Manresa a Moià per Olzinelles, Pont de Cabrianes i Calders; de Manresa a Calaf seguint la riera de Rajadell; de Manresa a Berga per Sant Iscle, Santa Anna, Sallent i amunt; de Manresa a Cardona per Joncadella, pobles vells de Callús i Súria; el camí cap a Igualada per Salelles i Sant Salvador de Guardiola.

Manresa, que a primers del segle XIX era la gran ciutat de la Catalunya central, tenia uns camins molt precaris perquè tots eren de ferradura, aptes, només, per a rècules de mules, com podem veure en la il·lustració de transport a Coll Manresa. A part del temps que es tardava per anar d’un punt a l’altre, tretze hores de Manresa a Barcelona, unes onze de Manresa a Berga o Vic; sis, de Manresa a Igualada; set, de Manresa a Cardona i cinc més fins a Solsona, i set i mitja de Manresa a Calaf, hi havia altres problemes, com fer parada i fonda, perquè els animals descansessin, i perills de robatoris i d’esllavissades. 

La millora dels mitjans de transport i noves polítiques per comunicar les ciutats va fer que es comencessin a construir carreteres cap a ciutats que havien quedat al marge dels grans eixos viaris del país.

Dibuix de Frencesc Xavier Parcerisa que mostra un grup de traginers a Coll Manresa

Dibuix de Frencesc Xavier Parcerisa que mostra un grup de traginers a Coll Manresa / ACBG

La carretera per can Maçana

A finals del segle XVIII, el corregidor de Manresa va ordenar la construcció de quatre camins carreters que, sortint de Manresa, anessin cap a Calaf, Barcelona, Berga i Vic. Però, a l’hora de la veritat, el projecte no es va realitzar i va caldre esperar al 1804, quan va començar la construcció d’un camí carreter que, per can Maçana, havia d’unir Manresa amb la carretera de Barcelona a Madrid per Igualada i Lleida (i que, com molt bé saben molts manresans, va ser una de les principals carreteres per anar a Barcelona fins a primers dels 70 del segle passat). Però, la carretera no es va acabar fins al 1835, i de forma parcial, doncs, en arribar a Manresa, calia superar el riu Cardener amb unes passeres de fusta -a l’alçada del convent de Sant Francesc- perquè el pont de pedra o de Sant Francesc no va ser realitat fins al 1900.

Per aquesta carretera de Manresa a Barcelona es trigava unes catorze hores i mitja, amb parades als hostals del recorregut.

La Junta de Carreteres de Catalunya va projectar, a mitjans de segle, una carretera transversal (ja se li va posar aquest nom) que comuniques a través d’un traçat semicircular les comarques de l’interior amb Barcelona i la costa. El nou vial havia de ser prou ampli per permetre el pas de dos carruatges en dos sentits i connectat amb les poblacions més importants del país. Era un projecte molt interessant perquè permetia una major interacció econòmica del mercat interior català.

El projecte de carretera sortiria de Tarragona i aniria a parar a Palamós, després de passar per Montblanc, Tàrrega, Cervera, Calaf, Manresa, Moià, Vic i Girona. Les obres van ser molt lentes per problemes orogràfics i, si primer havia d’arribar a Palamós, després es va dir que es faria fins a Girona i, finalment, va arribar només a Vic (d’aquí el nom de carretera de Vic al seu pas per la nostra ciutat). L’eix transversal no va arribar a ser una realitat fins a primers del segle XXI, al cap de 150 anys del projecte!

Més ràpida va ser la construcció de la carretera de Manresa a Cardona, que va començar el 1848 per interessos militars, tot i que era de categoria inferior a la carretera transversal i va arribar a Manresa el 1851. El capità general de Catalunya va impulsar aquest eixí viari i el de Manresa a Cervera (per Fonollosa i Sant Joan de Vilatorrada en detriment del transversal) per tal d’aïllar les partides carlistes que abundaven en aquesta zona i neutralitzar-les militarment. 

Pocs anys més tard, es va fer la carretera de Manresa a Vic (1853). Els dos eixos viaris al seu pas per la nostra ciutat es van convertir en els principals de la formació de l’eixample, a la segona meitat del XIX.

En aquells anys també es va millorar el camí de ferradura que anava a Berga per Sallent i Balsareny.

A finals de segle, el 1894, s’inaugurava una nova carretera de Manresa a Esparreguera per Monistrol i Collbató a càrrec de la Diputació de Barcelona, i quedava obsolet el camí ral medieval per Coll de Daví; una altra de la vila de Gràcia a Manresa per la Rabassada, Terrassa i Rellinars; de Manresa a Igualada fins Maians; de Manresa a Santpedor; de Cardona a Berga i de Moià a Calaf per Santa Maria d’Oló, Avinyó, Balsareny i Súria.

Una nova empenta de les comunicacions per carreteres es va produir a primers del segle XX, en temps de la Mancomunitat, amb l’acabament de la carretera d’Igualada; la de Manresa al Pont de Vilomara, i de Manresa a Fonollosa.

Amb les noves comunicacions, Manresa passava a ser el punt nodal central del trànsit de la Catalunya interior, fet que va ajudar a potenciar -juntament amb el ferrocarril- la industrialització i el creixement comercial de la ciutat.

Subscriu-te per seguir llegint