"Aquí quan expliques que toques jazz et contesten: 'ah, i què més fas'?"

És una dona, és catalana, és blanca, jove i menuda: és tot el contrari del que els clixés ens fan venir a la ment quan pensem en algú que toca la trompeta i lidera una banda de jazz. Alba Careta trenca esquemes. I li va molt bé. En pocs anys ha construït una carrera prometedora exhibint un doll de talent, assumint responsabilitats i picant molta pedra. Defensa el sentit del que fa apel·lant als valors permanents de la música i llançant enlaire la seva mirada grisa i vellutada, com si busques les paraules en les notes altes d’un pentagrama imaginari. Trobar paraules se li dona bé: la seva afició secreta és fer mots encreuats. Diu que res no l’ajuda tant a desconnectar.

Mare professora de música i germà gran guitarrista. Se sent predestinada?

Una mica. Aquest ofici em ve donat sobretot pel meu germà, el Santi, que és 18 anys més gran que jo i quan jo era petita jugava amb mi a fer música. Ell estudiava guitarra i jo només sabia tocar dues notes amb la trompeta, però ja em deia va, toquem una estona.

Qualsevol persona posa dos dits en un piano i el fa sonar, però si agafa una trompeta i bufa no en sortirà ni una nota. Li agraden les coses difícils?

Quan vaig triar la trompeta no ho sabia, però resulta que vaig tenir un avi que, durant un temps, va ser el corneta d’Avinyó, que la tocava per comunicar les notícies. La corneta encara la tenen a l’Ajuntament, estaria bé recuperar-la algun dia (riu). O sigui que m’agrada pensar que la passió per la música em ve per part materna, i la trompeta em ve per la paterna. Però, en realitat, no sé perquè vaig triar-la ja de tan petita. Tothom va flipar.

A més, la trompeta requereix unes condicions físiques exigents...

Sí, però és qüestió de tècnica i entrenament. Tocar la trompeta és com preparar-se per practicar un esport d’elit. Tot i que, de fet, això, en alguna mesura, passa amb la majoria dels instruments.

I encara més difícil: viure’n tocant jazz.

Sí, de fet em vaig sentir a dir moltes vegades que perquè volia dedicar-me a la música si tenia capacitat per fer altres coses amb un futur més clar. Però jo ja havia fet petits concerts amb el meu germà i vaig entendre que allò era el que realment em feia feliç. Enlloc no estava tan bé com a sobre d’un escenari. Ell ja havia passat per això i em va ajudar a fer el que jo creia que havia de fer. Sort que li vaig fer cas. I pel que fa al jazz, el Santi per dormir em posava «It could happen to you», un disc cantat i relaxant del Chet Baker, que devia ser una influència. A més, la trompeta clàssica no m’acabava d’agradar, ni per la sonoritat ni per la competitivitat que hi havia. En canvi, en el jazz em sentia molt més lliure. I una cosa més: em dona una gran capacitat per improvisar i per ficar-me en altres gèneres com la Nova Cançó. El jazz ve d’una tradició americana, i portar-lo a la Cançó em permet aproximar-lo als nostres estàndards.

El disc «Teia» comença amb un tema que és jazz instrumental intens, segueix amb una versió del Llach i continua amb una peça que és gairebé ballable. El jazz s’ha de proposar a petites dosis perquè el públic no s’espanti?

(Riu) No, de fet el disc comença amb canya absoluta, però jo sóc bastant canviant i per això el disc també va canviant. I això de no espantar el públic amb una música difícil em surt de forma natural. Busco connectar amb públic de tota mena i amb mi mateixa, que també desconnecto si sento coses molt complexes.

Trii un trompetista que voldria ser.

Mireia Farrés o Ambrose Akimusire.

Vostè toca i canta. Dos dels més grans trompetistes de jazz, Chet Baker i Louis Armstrong, també cantaven. Hi ha alguna relació entre trompeta i veu?

Hummm, sí, crec que hi ha dues raons. Una és que, al ser un instrument tan físic, l’afinació la fas tu i tu tries l’afinació de la trompeta, i només per aquest fet ja saps afinar i també afinaràs cantant. Per això crec que hi tenim una certa facilitat. Per altra banda, tocar la trompeta cansa molt, i poder descansar cantant és una molt bona opció. I per al públic està bé, perquè la veu i la lletra comuniquen molt i fas que el concert sigui més variat.

Els clixés associen la imatge del trompetista de jazz a un home negre potent; el fet que vostè sigui completament diferent l’ajuda a generar curiositat o la perjudica?

Visc les dues cares de la moneda. D’una banda, hi ha molta gent que ho valora positivament, perquè costa veure dones trompetistes, i encara més que siguin les caps de la banda, només cal fixar-se en els cartells, encapçalats sempre per homes; d’una altra banda, hi ha qui pensa que no en seré capaç i se’ls nota quan hi parlo; em passa amb programadors, amb tècnics i amb tota mena de gent de la indústria, que quan actuo com a cap em fan menys cas que si fos un home.

I ser la cap no és només una qüestió de saber tocar, sinó de saber organitzar.

Sí, fer de líder no vol dir que jo sóc la millor instrumentista, sinó que em sé rodejar de la gent que podrà transmetre millor els meus valors i la meva música. I porta molta feina. Hi ha molts dies que em trobo fent gestions, comunicació, organització d’assajos, contactes amb mànagers...

Com s’aconsegueix fer discos de jazz tal i com està el sector?

És complicat. El primer va ser molt minimalista, tan ‘low cost’ com vaig poder, autoproduït completament. Per sort, els següents ja vam trobar algunes ajudes econòmiques. I tinc la sort que després dels concerts en venc bastants. Però, de fet, fer discos no és el que realment m’agrada. Suposa un gran maldecap. A mi el que m’agrada és sortir de gira a tocar-los, tenir la gent al davant i transmetre des de l’escenari.

L’últim és ben diferent: cançó de bressol.

Sí, és una proposta de Càntut, un projecte de recuperació de cançons de tradició oral de Girona. Vam optar per les cançons de bressol i tenia molt sentit fer-ho amb el meu germà, que m’havia posat molt a dormir, i amb el Henrio, que ve d’un estil completament diferent i em permetia jugar i barrejar.

En quin lloc on ha tocat o en quin moment s’ha sentit més estrella?

(Sospir) Va ser fa dos anys a una fira que es diu Jazzahead!, a Bremen, que és de les més importants d’Europa i hi havia tots els meus ídols. Allà valoraven molt més el que faig que aquí, i comparat amb el que tenim aquí, tot era molt gran. Va ser molt aclaparador. Després he anat a festivals importants a fora on m’ha anat molt bé. A fora et cuiden i et valoren molt. Aquí és molt diferent: quan expliques que toques jazz et diuen, ah, i què més fas?

Parlant d’èxit: gent que estudia durant anys té feina a viure i un noiet amb un PC troba un ritme i unes notes gracioses amb l’ordinador, ho fa viral i triomfa. La vida és injusta?

(Molt seriosa) Sí, és injusta, però no per això. Ho és per moltes altres coses. Si algú es fa ric així, que ho disfruti. Jo estic molt tranquil·la.

Els historiadors del jazz del futur veuran un fil conductor en els seus tres discos?

(Riu) Jo espero que sí! Fa poc tornava a escoltar el primer, «Orígens», i em sembla un discàs. Jo m’enamoro molt de les primeres obres, que són les més pures. Als altres dos es veu com es compliquen algunes coses i se’n simplifiquen d’altres, perquè el simple de vegades és el que més funciona. Això també ho vaig aprenent! Composo molt per intuïció, sense complicar gaire les coses, i això no canvia.

Podent composar en diferents registres, cantar, fer versions... en el futur no pot ser que evolucioni cap a terrenys -diguem-ne -més fèrtils comercialment?

(Riu) Potser tinc una evolució així sense voler-ho, però no serà perquè sigui més fàcil guanyar-se la vida. No em fa por que se m’obrin portes, però no ho faré per ser comercial.

Subscriu-te per seguir llegint