Un menor de Manresa roba cocaïna en dues ocasions a un mateix narcotraficant

Un menor d’edat ha robat en dues ocasions la droga que un traficant de Manresa estava traslladant al domicili de dos clients en només un mes i mig. No es tracta de grans quantitats -tres i cinc grams de cocaïna, respectivament-, però el doble incident presumiblement ha motivat les represàlies sobre el camell que estava duent a terme el transport i, sobretot, ha activat la cerca del lladre.

Diumenge passat, en sentir-se descobert a la zona comercial de la ciutat, el noi va decidir que havia de fugir corrent, una reacció que va desencadenar una breu persecució. L’episodi no va durar gaire perquè ell, alt, prim i en bona forma física, va deixar enrere el seu oponent, amb un cert sobrepès i més lent de reflexos.

L’adolescent, que com és habitual portava roba i calçat esportiu, va despistar el traficant al parc de Puigterrà. En aquell instant del matí, la zona no estava concorreguda. A l’acompanyant del noi, també menor, li va explicar que s’havia escapolit perquè uns dies enrere s’havia produït un conflicte entre el seu ciclomotor i el cotxe de l’altre individu.

Tampoc els altres testimonis -jubilats de passeig i matrimonis joves pendents dels seus fills petits- van sospitar res alarmant, perquè no consta cap avís als cossos de seguretat. Únicament quatre amics del noi, amb qui va compartir els estupefaents que va sostreure, l’estan ajudant i protegint.

Identitat oculta

El menor, que es nega a aparèixer identificat en aquesta informació malgrat que sí que ha acceptat ser entrevistat per Regió7, admet que té «por». Sigui com sigui, no es planteja parlar amb la Policia Local o els Mossos d’Esquadra, perquè és «conscient» que igualment ha comès infraccions i no vol respondre per elles.

Comença el seu relat: «El primer cop va ser casual. Anàvem en bus -refusa concretar de quina línia perquè no se’l pugui identificar-, i el traficant, que estava al meu costat, es va treure el mòbil d’una butxaca del texà. Li va caure un embolcall blanc a terra. Era una bola de paper de cuina. No estava bruta, al contrari. La vaig agafar pràcticament sense dissimular i vaig estar a punt de tornar-li».

Però no ho va fer. Sentia curiositat per saber què hi havia a l’interior. Va fer un moviment lleu per donar l’esquena al seu company de viatge casual, «un llatí amb més de vint anys i menys de vint-i-cinc», i va veure que eren embolcalls com els utilitzats per presentar les drogues en pols: cocaïna, speed...

«Llavors no em vaig posar nerviós. De fet, vaig fingir que la seva parada també era la meva», recorda. «En lloc de fotre el camp, el vaig seguir pel carrer. Quan va arribar a un edifici, va deixar una nota de veu i es va ficar les mans a les butxaques de nou. Mentre les regirava, s’anava alterant. I aleshores, vaig tocar el dos... Hi havia tres grams. Suficient per convidar els meus col·legues», agrega.

Amb aquests mateixos companys va compartir una tarda, entre bromes i rialles, uns durums, patates fregides i refrescs de cola en un restaurant del passeig Pere III. A l’hora de pagar, es va adonar que el camell estava assegut a la taula del costat. Semblava absort en un paquet de tabac, uns tovallons tacats de salsa picant i una ampolleta d’aigua buida. Al traficant, li va sonar el telèfon, va agafar una cigarreta, el seu encenedor, i va sortir al carrer per parlar.

«Gràcies, bro!»

Entre el camell i el grup d’amics hi havia una ronyonera de marca falsificada, atrotinada i mal tancada. El protagonista d’aquesta història va adduir que abans de marxar havia d’anar al lavabo, així que els seus col·legues es van aixecar i van avançar cap a la barra sense ell. No hi havia cap altre client en aquella zona del menjador.

Els dits polze i índex de la mà dreta del menor van lliscar a través de l’orifici que havia deixat la cremallera i van trobar la recompensa esperada. El precari paquet de paper era més gran. Per lògica, hi havia un nombre de grams de coca superior. No va mirar el botí fins una estona després. Havia practicat aquesta maniobra vigilant que ningú l’estigués observant.

El correu entrava quan el noi sortia del local. El menor es va desplaçar una mica a la seva dreta i el camell, que va passar per la porta corredissa de vidre tot i no tenir la prioritat que marquen les normes elementals d’urbanitat, li va dirigir per primera i única vegada dues paraules: “Gràcies, bro!”. 

El lladre sobrevingut està convençut que aquell gest el va condemnar. Sense la mirada que van intercanviar, el traficant no l’hauria identificat i ara no estaria «en perill». La seva família viu aliena a aquesta angoixa. Ell ha calculat els diners que deuria: 8 grams per 60 euros la unitat, 480. Li provoca inquietud «que un amic d’un amic d’un amic...» hagi sentit «no se sap on» que, a un narcotraficant inepte, l’han escarmentat fa poc.