«No tots els polítics saben valorar la importància cultural del patrimoni»

Va començar a treballar com a arqueòleg per casualitat quan estudiava Història i ha acabat sent l’arqueòleg de referència a Manresa i un dels principals experts en el Castellot, l’important poblat iber de Bolvir. La seva faceta de professor de la UAB fa que s’expliqui d’una manera molt didàctica però, com a bon científic, posa un condicional davant gairebé totes les afirmacions que fa. Va sortir de la crisi del 2008 convertit en empresari de les pedres velles i ha convertit aquesta feina en la seva passió.

L’últim que devia pensar quan va començar a estudiar Història devia ser que muntaria una empresa d’arqueologia.

Sí (riu), no se m’hauria acudit mai. De fet, jo no tenia ni idea que et podies guanyar la vida com a arqueòleg. Va ser per una coincidència: un professor em va suggerir que parlés amb l’Eduard Sánchez, el director de l’empresa manresana Arqueociència, perquè m’ajudés amb un treball, i a més de fer-ho, em va oferir feina. I ja m’hi vaig quedar. Jo estava encantat, però va arribar la gran crisi del 2008, que va col·lapsar la construcció i va fer que passéssim d’un boom de feina a una reducció dràstica, i Arqueociència va tancar. Davant la perspectiva de dedicar-me només a fer de professor associat a la UAB, amb tres companys de l’empresa vàrem decidir establir-nos pel nostre compte i aprofitar la mica de feina que encara hi havia. I va anar bé.

El gran moment d’un arqueòleg és quan troba alguna cosa inesperada?

Evidentment, quan trobes alguna cosa important estàs content, però jo particularment encara n’estic més quan l’excavació em permet saber coses que no sabia. Una ceramiqueta trencada i minúscula que et dona una informació que no tenies és més important que objectes més valuosos que no t’aporten tanta informació. Evidentment, si a més a més de la informació trobes alguna cosa especial, fantàstic.

Quins moments recorda com especialment satisfactoris en una excavació?

En podria dir de molt diferents. Un seria quan vàrem trobar una arracada d’or al Castellot d’un tipus i una època que només n’hi ha set a Catalunya. Una altra és una tonteria però em va fer molta gràcia: en un pati de Terrassa vaig trobar una ampolla del 1953 amb un missatge a dins on el propietari explicava que fent-hi obres havia trobat fragments d’àfores i d’enterraments però no ho havia dit a ningú per por que li paressin l’obra. Curiós. I també va ser molt especial trobar un taller orfebre que feia peces d’or al Castellot i que és únic a Catalunya. Home, això fa sentir un cert orgull. I un altre moment: al castell de Castelltallat hi vaig arribar el primer dia i s’hi veien dues pedres. Ningú no hagués durant un duro per allò. Vàrem excavar i va sortir un castell sencer que ara es pot visitar.

Els polítics tenen prou sensibilitat per promoure accions que ens permetin conèixer bé el nostre passat i el nostre patrimoni?

Hi ha de tot. No tothom valora el patrimoni com correspon; sovint se’l valora només pel rendiment que se’n pot treure, fent un museu o atraient turisme, per exemple, i no es té la visió que cal potenciar el patrimoni simplement perquè és un guany cultural per al conjunt de la comunitat. No tots els polítics en saben valorar la importància cultural.

Es curiós que una feina en principi tan poc trepidant com la d’arqueòleg hagi donat peu a un aventurer com Indiana Jones.

Sí, és la conseqüència d’una mentalitat que associa l’arqueologia amb grans descobriments que tenen abast mundial i que generen passions. Es el mite del Sant Greal. No és el nostre cas!

A tot arreu on s’excava es troben restes de ceràmica. Els antics anaven tot el dia trencant plats i olles i deixant-ne els trossos per tot arreu?

No, les ceràmiques que es trencaven es llençaven en llocs concrets. Aquestes restes s’esmicolaven i s’anaven barrejant amb la terra. Quan agafaven terra per fer tovots per fer parets, totes aquestes restes s’incorporaven als tovots, i quan les parets s’ensorraven les restes tornaven a terra, però en un lloc diferent. Aquest és el procés principal que fa que els fragments de ceràmica es vagin movent d’un lloc a l’altre i apareguin per tot arreu.

Com ens hem d’imaginar el Bolvir de l’època ibera?

Com un pla conreat amb cereals i un poblat murallat amb un cert ordre urbanístic a l’interior. Simplificant seria com el poble de l’Astèrix i l’Obèlix. Hi vivien entres dues-centes i tres-centes persones, o sigui que segurament devia ser un poble de dimensions normals per l’època a Catalunya. Després s’hi instal·len els romans i, cap a l’any 40, el poble és abandonat perquè amb l’Imperi el territori està completament romanitzat, es crea Llívia com a nova capital, i la vida ja no s’articula a través de pobles, sinó de forma més escampada pel camp, amb viles romanes, per exemple. És un procés que es produeix a tot arreu. I l’important del jaciment de Bolvir és que ens ha canviat el paradigma del que era el Pirineu en aquella època.

I la teoria que Anníbal va passar per allà amb els elefants com la tenim? Realment va a fer tanta volta? Per a la Cerdanya seria molt comercial que es demostrés...

Nosaltres n’estem convençuts. L’opció fàcil seria passar per la costa, però hi ha arguments per defensar que va passar per la Cerdanya. Primer, els romans envien una ambaixada per demanar a pobles de l’interior que s’hi enfrontin i l’aturin, no ho demana a pobles de la costa. En segon lloc, Titus Livi i Polibi ens diuen que s’hi enfronten pobles de l’interior i del Pirineu. En tercer lloc, a Bellver hem trobar restes d’un incendi per atac militar en aquell moment, a finals del III a.C. I finalment, sabem que Anníbal era partidari d’evitar els grans nuclis filoromans, perquè és el que fa a Marsella; abans d’arribar-hi, gira cap a l’interior, remunta el Roina i passa pels Alps, molt més difícils de creuar en aquell punt, per aparèixer ja a dins d’Itàlia. Segurament va fer el mateix al Pirineu per esquivar Empúries. I al final, la prova de que tenia sentit és que va ser un èxit. Va arribar a Itàlia amb només un elefant dels 37 que duia, però li va sortir bé.

Si pogués triar lliurement un lloc on excavar a Manresa, on ho faria?

Segurament, a l’interior de la Seu, per buscar restes de l’ ‘oppidum’ ibèric on comença el poblament de la ciutat. No crec que fos molt important perquè, si ho hagués estat, amb les excavacions que s’han fet al parc s’hauria trobat coses, però va ser l’origen de Manresa i és on també es van situar els romans, que més tard el van abandonar com va passar amb aquest tipus d’assentaments. El que llavors devia estar força ocupat devia ser el Pla de Bages, on devia haver-hi viles i altres tipus d’establiments explotant el territori. A la torre Santa Caterina devia haver-n’hi un, per exemple.

El nucli romà de Puigcardener és el que, suposadament, s’hauria dit Minorisa?

És que això... en realitat, això és... home, mentida no, però... de fet, el primer cop que apareix un nom, ja en època medieval, és Menresa. Minorisa ho proposa algú que fa una deducció etimològica. I no és cert. Del que sí que tenim constància, per Ptolomeu, és que a la zona del Bages hi devia haver una Bacassis, que no sabem on era.

Quin és el lloc arqueològicament més prometedor de la Catalunya central?

Fa poc es va trobar indicis d’una edificació romana a Cardona. I això és interessant, perquè la sal de Cardona ha estat importantíssima sempre, els romans la controlaven, i és de suposar que hi devien tenir alguna instal·lació permanent important que no hem trobat. També seria interessant excavar al Cogulló, o al Barri Antic de Manresa.

Subscriu-te per seguir llegint