«L’estrès ens fa anar encarcarats per la vida»

Ester Bach (Manresa, 22-2-1970) va viure 22 anys en una casa de pagès a Castellbell, va arrelar a Manresa, va estudiar Filologia Anglesa, va descobrir que fer classes a adolescents se li feia molt de pujada i va acabar fent de secretària de direcció a Ausa. Tot anava bé. I llavors, li van diagnosticar un càncer limfàtic.

Va superar la malaltia, però la seva vida ja havia canviat.

Sí, abans del càncer vivia molt estressada, i quan vaig tornar a treballar després de la baixa vaig pensar que m’ho agafaria diferent. Però hi portava quatre dies i ja tornava a estar estressada com abans. Vaig demanar un canvi de departament, però no n’hi va haver prou: vaig acabar tenint una depressió i deixant la feina. I en aquest punt va ser quan vaig començar a fer coses per a mi. Vaig començar a fer cursos d’expressió corporal, em va anar molt bé, em vaig continuar formant, i em vaig acabar especialitzant en com gestionar l’estrès a través del cos i el moviment.

Va anar construint el seu propi mètode estudiant-se a vostè mateixa?

Sí, però formant-me i agafant elements de tot el que vaig anar aprenent. Per això el que jo faig no és ben bé ni ioga, ni gimnàstica, ni dansa, però té elements de les tres coses.

Imagini’s que sóc un executiu molt estressat: convenci’m que m’ho resoldrà.

Et diria que et puc ensenyar mètodes que et poden ajudar. Respiració, automassatges, moviments que faciliten que afluixis les tensions, prendre consciència del cos... Per començar, cal parar i escoltar-te, observar el que et passa. De vegades n’hi ha prou amb un minut i deixar que el cos et transmeti informació sobre com estàs. I després, respirar. A partir d’aquí, treballaríem el moviment.

Fent què?

D’entrada mobilitzar totes les articulacions. L’estrès et tanca, et tensa, fa que la musculatura es torni petita, i ens fa anar encarcarats per la vida. S’ha de començar per moure-ho tot: columna, pelvis, extremitats, els dits un per un... I anar estirant, deixant que l’energia circuli per tot arreu. Tothom ho pot fer. Qualsevol moviment fet amb respecte i amb amor és bo, i encara que sigui petit pot ser molt important. Un recurs molt bo és la música i la dansa: deixar-se anar i ballar, ja sigui amb un moviment guiat o amb total llibertat. El que passa és que això costa, cal vèncer algunes vergonyes, sobretot els homes. I si res de tot això no funciona, llavors cal anar al metge, a teràpia; jo sempre aclareixo que sóc educadora, no terapeuta.

La clau és creure-hi?

És una part. Evidentment, creure que t’anirà bé et fa tenir una voluntat que t’ajudarà a fer-ho, però amb això no n’hi ha prou. El que t’ajuda de debò és el moviment, el benestar que et proporciona, i compartir l’activitat amb altres persones.

El mindfulness és menys físic?

Depèn. El mindfulness és connectar la ment i el cos en el moment present. La ment sempre tendeix a anticipar el futur, a desconnectar-se del cos, a funcionar en pilot automàtic o a quedar atrapada en bucles de pensaments repetitius. En canvi, el cos sempre està ara i aquí. Per això, concentrar l’actitud al cos ens ajuda a connectar-nos. Jo de vegades ho porto al moviment, i de vegades no.

Vostè li ha donat una volta més i proposa el winefulness, que no deu consistir a relaxar-se a base de copes.

És clar que no! (riu) A mi m’interessa molt el món del vi, estic molt en contacte amb la DO del Bages, amb qui ara col·laboro, i quan vaig sentir aquest concepte em va semblar que tenia molta lògica, perquè un tast de vi et porta a obrir els sentits: deixar que t’arribin els gustos, les olors, la textura... tot això fa que connectis molt amb el teu cos, que és del que es tracta. Començo amb pràctiques de mindfulness i acabem amb un tast. Es pot fer a molts llocs, però a la vinya és ideal, perquè l’observació del paisatge d’on surt el vi dona molt joc per obrir els sentits i per connectar amb un mateix i amb la terra.

I el vi encara sembla més bo?

Home, com a mínim estan més oberts a notar-hi coses! (riu). Com que no és un tast tècnic no estàs tan orientat a percebre el que t’indiquen i les sensacions són més lliures. Hi ha una mica la idea que de vins s’hi ha d’entendre, i no és així. L’has de gaudir sense cap pressió.

Ha acabat trobant el que buscava per a vostè?

Jo sí, trobo que estic al meu lloc. Cada vegada que faig una classe en surto millor de com hi he entrat. Evidentment encara puc tenir moments d’un cert estrès, però ara sé com gestionar-lo. El mindfulness és una actitud i el pots practicar en qualsevol moment. Però tampoc no es tracta d’obsessionar-se!

Subscriu-te per seguir llegint