En la Pasqua de Francesc: pare, germà, amic… i profeta de l’Evangeli

Escric des de la tristesa profunda, i també des de l'esperança. Escric des d’un cor ferit per la pèrdua i, alhora, sostingut per la fe i l’acció de gràcies. Ha marxat Francesc. I amb ell se’n va un pare, un germà, un amic. Un company i mestre de camí amb qui he rigut, amb qui he plorat, amb qui he compartit preocupacions, alegries i esperances.

Francesc no ha estat només 'el Papa'. Ha estat algú que va creure profundament en la Paraula de Jesús i que no va tenir cap problema en encarnar-la amb radicalitat. Un home profundament evangèlic que es va convertir ell mateix en Bona Nova per a milers de persones. Amb un cor que tenia les dimensions del cor de Déu. En ell cabien tots. I a tots acollia.

Va ser ell qui ens va ensenyar que l’Església no pot estar tancada a les sagristies ni als palaus, sinó que ha d’habitar les perifèries, sortir a l’encontre, rentar els peus, partir i compartir el pa. Ser del costat de la humanitat ferida. Entendre que, davant la injustícia, no es pot ser neutral. Cal prendre partit, com ho va fer Jesús.

Francesc va ser profeta. Va anunciar el Regne amb la mateixa claredat amb què denunciava tot allò que l’enterboleix. La seva veu va ser un crit de tendresa i de veritat. Ens va mostrar que no hi ha marxa enrere: que l’Església de Jesús és l’Església de l’Evangeli, l’Església del pobre, l’Església que obre portes, que escolta i que abraça.

Els fariseus de tots els temps se sentiren incòmodes amb ell. Perquè la seva taula sempre va ser àmplia. Perquè per a ell Jesús és per a tothom, sense etiquetes, sense exclusions. Perquè va saber veure en cada persona un fill de Déu i no un 'cas irregular'. Perquè la seva fidelitat no era a una norma, sinó a l’Evangeli.

Vaig tenir el regal de trobar-me amb un home amb un sentit de l’humor senzill, una austeritat radical i una coherència molt profunda. Ell sabia que se li havia encomanat una reforma. I no li va tremolar la mà. Perquè volia que l’Evangeli fos de veritat font de salvació per a tothom.

He tingut el privilegi de ser amiga i de sentir-me escoltada, acollida, estimada. Ell em va confirmar en la meva missió i em va animar en el servei als més empobrits.

Amb la seva partida, hem guanyat un intercessor. Des del cel, serà més útil que mai. Però ploro la seva absència. Jo em sento òrfena. I ho dic sense embuts. Em sento desolada, perquè encara el necessitàvem. Però també em sento enviada. Perquè ell em va confiar una missió.

Em va demanar que fos els seus ulls i les seves mans a Ucraïna en alguns fronts molt concrets. Em va demanar que ajudéssim a reconstruir un hospital de rehabilitació per a ferits de guerra. Em va demanar que tinguéssim cura dels infants.

I avui, el millor homenatge que li puc oferir és complir el seu desig. D’aquí a deu dies arribaran 273 infants ucraïnesos: orfes o amb els pares capturats. Serà la meva manera de dir-li “gràcies”, de dir-li “aquí estic”, de continuar, amb llàgrimes als ulls i foc al cor, construint aquella Església samaritana i valenta que ell ens va somiar.

Gràcies, Francesc. Per la teva vida. Per la teva fe. Per la teva tendresa.