«És decebedor que, fa uns anys, no es planifiqués quants metges caldrien»

Filla i neta de gent de teatre en un poble tan teatral com Calaf, Natàlia Mas va haver d’obrir-se pas com a metge en els temps de les retallades, però va esdevenir cap de Neurologia de l’hospital Sant Joan de Déu de Manresa amb només 37 anys. Reivindica el valor d’una bona sanitat pública i la qualitat de la que es practica fora de Barcelona.

No devia pas triar neurologia perquè sigui fàcil.

No, és una matèria molt complexa. D’entrada vaig descartar les especialitats quirúrgiques, perquè els cirurgians són artistes, i jo no tinc l’habilitat amb les mans que cal tenir, i vaig triar neurologia per influència d’un professor que me’n va encomanar el cuquet.

Alzheimer, Parkinson, esclerosi múltiple, tumors, ictus... La majoria de patologies neurològiques fan molt por. Vostè deu tenir pacients bastant espantats.

No només m’arriba espantat el pacient sinó, sobretot, la família, perquè en malalties com l’Alzheimer sovint el pacient al començament no és conscient del que li està passant; qui n’és conscient és la parella o els fills.

Atendre malalties tan temibles fa que tingui una relació especial amb els pacients?

Jo crec que els neuròlegs hem de ser especialment meticulosos al fer la visita, dedicar-hi el temps que calgui, ser una mica psicòlegs i escoltar molt. Escoltar ho hem de fer tots els metges, però els neuròlegs encara més, perquè rebem persones molt preocupades a les quals, sovint, sabem que no podrem curar i el que haurem de fer és acompanyar-les.

Què li resulta interessant, de la migranya, per haver-s’hi especialitzat?

Que pots ajudar els pacients sense grans infraestructures. La migranya no mata, però et pot donar una qualitat de vida molt pitjor que altres malalties que potencialment sí que són mortals, i a més és molt incompresa per la societat. El neuròleg pot ajudar-hi molt, i segurament per això m’agrada.

La millor eina que té contra la migranya?

Escoltar, també. Molts pacients arriben després d’haver donat moltes voltes i d’haver provat moltes coses, i el sol fet que s’expliquin i els ajudis a entendre què els passa ja els va molt bé.

Si tenim ànima, és al cervell?

Sí. Tenim tot un sistema límbic que controla totes les nostres conductes, les emocions i els intangibles que ens caracteritzen com a persones, o sigui que sí, si n’hi ha, deu ser allà.

Hi ha massa tendència a intentar atribuir-ho tot a alguna cosa química que li està passant a alguna neurona?

Cada vegada podem veure el cervell més al detall, però al final el que ens passa és el resultat d’una suma: la genètica, l’estructura cerebral, l’ambient on creixem, l’entorn on vivim, la situació familiar i econòmica, i la nostra reserva cognitiva, un concepte que vol dir que, com més hem fet treballar el cervell, més eines tindrem per retardar-ne el deteriorament.

En una matèria en què la tecnologia és tan important, treballar en un hospital que no sigui de primer nivell és un hàndicap?

No, la tecnologia ha avançat molt, però la base continua sent fer una bona entrevista i una bona exploració. A partir d’això, el metge podrà deduir on és l’alteració que crea problemes. I, d’altra banda, tampoc no hi ha tanta diferència entre les proves que es poden fer a un hospital terciari i les que podem fer a Althaia. Poques vegades hem de derivar pacients per fer una prova.

Hi ha alguna esperança de fer aviat algun avenç important en el tractament de l’alzheimer?

Sí, estem en un punt d’inflexió. Feia pràcticament vint anys que no hi havia novetats terapèutiques, i ara estan a punt de concretar-se’n algunes que podrien retardar-ne l’evolució. Estem esperançats.

Malauradament, si cada cop vivim més anys a vostè no li faltarà la feina.

És clar, és esperable que les malalties neurodegeneratives s’estenguin molt, però també tenim evidències que podem retardar-les si tenim cura del nostre cervell, i per això ara parlem de salut cerebral com hem parlat des de fa anys de salut cardiovascular. Hem de treballar en la prevenció. Fins a un 80% dels ictus es podrien evitar si ens cuidéssim més.

Quina seria la millor manera de prevenir?

És un conjunt de coses. Algunes de conegudes, com una bona alimentació o fer activitat física, i altres que es tenen menys en compte: hem de dormir vuit hores amb son de bona qualitat; socialitzar; reduir l’estrès; reduir l’ús de pantalles, i evitar la contaminació i els tòxics com tabac i alcohol.

Està descrivint la vida moderna... Convindria tornar a pagès?

Sí (riu), sempre que això no signifiqués aïllar-nos, que no ens convé gens. Veiem persones que estan molt actives, es jubilen, paren en sec la seva activitat, es queden a casa i pateixen una davallada cognitiva.

Aquesta necessitat d’estar amb altres humans és el que ens fa més humans?

Sí, som animals socials. Estar amb altres persones ens protegeix fins i tot del deteriorament dels sentits. Anar a caminar i parlar amb algú al mateix temps et protegeix dues vegades.

Els cervells no estan fets per estar sols.

No. Els cuidem molt millor si socialitzem. Per això el pacient neurològic requereix un abordatge integral amb diferents perfils de professionals, no només neuròlegs. I com que, sovint, els recursos de la sanitat pública no arriben a tot, campanyes de mecenatge com les que impulsem des d’Althaia permeten oferir aquesta atenció més integral que és tan necessària.

Vostè és una dona jove de Calaf. Es la prova de que un metge d’aquí pot fer carrera aquí?

Sí, no? (riu). Jo crec que pots fer una bona carrera professional on siguis. Aquí podem créixer professionalment, és clar que sí. Tot està centralitzat a Barcelona i hi ha qui pensa que Manresa està a la fi del món, però tenim un hospital que fa recerca i que forma universitaris, i que, alhora, el podem fer créixer treballant aquí. Com a dona, també: quan vaig tenir la possibilitat de ser cap de neurologia vaig tenir dubtes, perquè estava embarassada de la meva segona filla i havia de decidir fins a quin punt volia conciliar, però vaig decidir tirar endavant.

Això és especialment valuós en un moment en què falten metges per una falta de previsió política difícil d’entendre.

Sí, és una mica decebedor que, fa uns anys, no hi hagués una bona planificació dels metges que caldrien sabent quantes jubilacions hi hauria i quants professionals es formen cada any a les nostres universitats. Ara estem posant places a les universitats per fer metges que no tindrem fins d’aquí a deu anys, i potser llavors n’hi haurà massa. Tampoc no s’ha fet un estudi per oferir més places de resident de les especialitats que tindran més demanda, i en tenim que estan molt precàries. Això fa que treballar sigui més difícil i, per tant, no pots donar el millor de tu mateix.

Constata que fa quinze anys es parlava molt més bé que ara de l’atenció pública?

Sí, hi ha més queixes. La societat està més enfadada amb la sanitat pública. Una part d’això és responsabilitat de la pandèmia, que ens va deixar una població més cansada, amb més pors. I també hi influeix que vivim en la societat de la immediatesa, que fa que si anem al metge volem el diagnòstic i el tractament demà mateix, sobretot perquè hem vist per internet totes les proves que se suposa que ens han de fer, cosa que ja ens fa arribar a la consulta angoixats. El doctor Google, mal gestionat, fa mal. Els recursos són els que són, i els professionals ens esforcem per fer-ho bé, però la medicina no ho pot curar tot, i menys amb la rapidesa que es demana.

La societat Amazon ho vol tot a la bústia demà, però si vaig al CAP avui quan tardaré a arribar a vostè?

La derivació tarda tres mesos si és un cas ordinari, un mes si és urgent. Això vol dir que potser caldrà esperar, però la gent ha d’entendre que, en molts casos, uns mesos d’espera no tenen cap incidència en la malaltia, i que els recursos s’han d’utilitzar tenint en compte les prioritats, tant a les especialitats com al CAP o a Urgències. Si no es fa així, la pròpia demanda de la població perjudica la sanitat pública.

Lamenta no haver viscut l’època en què el metge era una autoritat venerada?

No, jo crec que aquell paternalisme tampoc no era bo del tot. Cal trobar un equilibri. Cal respecte i confiança, que en medicina són primordials perquè les coses surtin bé.

Subscriu-te per seguir llegint