Aquest vestit converteix qui el porta en una persona de 80 anys

Alguna vegada s’han preguntat com se senten les persones grans del seu entorn quan les criden de lluny i no els responen, o quan s’enfaden si els cau l’aigua d’un got quan van carregats i no es poden subjectar a cap barana? Doncs precisament per aquest motiu existeix el TrajeMax. A grans trets, un vestit modular que suma una vintena de quilos al cos, unes ulleres gairebé opaques amb filtre groc i unes grans orelleres que impedeixen sentir amb claredat a poc més de dos metres. Una manera de simular l’envelliment fisiològic que pateixen les persones grans, sobretot a partir dels 60 anys, amb l’objectiu que els joves i adults creïn consciència i estableixin una relació d'empatia cap a elles.

I el cert és que els puc assegurar que l'han encertat. Els 23 quilograms que pesa tot el vestit són segurament una de les millors maneres de simular la disminució progressiva de força i les dificultats per a poder-se moure amb llibertat. Un augment que pot semblar poc significatiu, però que sumat a totes les limitacions de mobilitat que també incorpora, com les genolleres i colzeres que no et permeten moure amb la fluïdesa habitual, t'obliguen a redefinir la manera com mantenir l'equilibri en accions tan simples i bàsiques com poden ser les de caminar o pujar escales. De fet, pots suar la cansalada si el que vols és aixecar-te d'uns dels baixos bancs de fusta situats a la plaça de Sant Domènec de Manresa.

Així és com et mouries si tinguessis 80 anys

Veure Galeria

Però això és tot just el començament. El vestit és incòmode des de l'inici, perquè sí, ser gran no ho és de còmode. I com es genera aquesta incomoditat es poden preguntar... doncs bé, principalment amb elements que estableixen un límit en la capacitat motriu: un collar ortopèdic que dificulta el moviment lateral del coll i un maniguet a cada mà que combinats amb uns guants blancs no només feien imperceptible la textura d'un botó de camisa, sinó que gairebé impossibilitaven el fet de reunir la força necessària per fer-lo passar pel trau.

Concentració constant

Però si una cosa queda clara després d'una experiència com aquesta és que fer-se gran vol dir haver d'estar atent a cadascun dels moviments que fas, per rutinaris i senzills que puguin arribar a semblar. Sobretot en el moment que veus afectats de manera directa alguns dels sentits més essencials a l'hora de relacionar-te amb l'ambient i reaccionar-hi. El que més impacte va tenir en aquesta experiència va ser, sens dubte, el reduït camp de visió que permetien les ulleres amb filtre groc que simulen patir cataractes.

Perquè vostès mateixos puguin experimentar la quantitat d'informació visual que es perd la gent gran que pateix aquesta malaltia, poden obrir la càmera del seu telèfon mòbil i establir una distància de zoom que se situï entre els cinc i els deu augments. Aleshores, s'adonaran de la dificultat de ser conscient de totes les activitats paral·leles que succeeixen al seu voltant, i sobretot, de l'enorme complicació que suposa ser conscient de tots els estímuls que tenen la seva persona com a objectiu. Si ho han fet bé, després d'una mica més de deu minuts a l'aire lliure, es poden retirar el dispositiu de davant dels ulls, i veuran -mai millor dit- el gran rang de visió que encara conserven.

A més, les ulleres en qüestió no només coarten el camp de visió, sinó que amb els seus vidres tintats de color groc són un veritable maldecap a l'hora d'identificar alguns colors del nostre entorn. Principalment, els tons de blau marí, que la nostra retina és incapaç de diferenciar del color negre o un to grisós.

L'altre sentit que afecta en grau més alt la percepció de l'espai és l'oïda. Unes grans orelleres són les encarregades de gairebé no permetre l'entrada de les ones sonores que emeten la gran majoria dels elements físics del nostre entorn. Una experiència molt propera a la qual pot viure quan se submergeix a una piscina mentre algú el crida des de la distància. I si a sobre ho fan en un entorn on no només parla una persona, sinó que conviuen diverses converses paral·leles, seran conscients de l'atenció necessària per poder-ne seguir una de sola. Sense obviar la dificultat afegida de fer-ho mentre no cessa, en segon pla, un molest brunzit conseqüència de la resta de sons.