El millor acompanyament per als pitjors moments: el PADES Bages arriba al decenni atenent més de 400 persones l'any

És sentir la paraula PADES i a les persones que saben què és se’ls encongeix una mica el cor. El Programa d’Atenció Domiciliària-Equip de Suport atén a casa seva pacients amb malaltia avançada greu en situacions de complexitat, terminals, oncològics i no oncològics complexos. El PADES Bages, format per professionals de l’Hospital Sant Andreu i de l’Institut Català de la Salut (ICS) de la Catalunya Central celebra enguany una dècada de fusió.

Anualment, aquest servei públic atén més de 400 persones (419 el 2024) mitjançant un equip multidisciplinari. Més de la meitat acaben morint al seu domicili, n’hi ha que faran una alta per estabilitat clínica o que caldrà ingressar. Coincidint, avui, amb el Dia Mundial de les Cures Pal·liatives, en fem balanç amb la coordinadora, la metgessa de família de l’Hospital Sant Andreu Mireia Naval, que fa vuit anys que hi treballa.

El PADES «és un servei que es coneix, però té una connotació negativa clara», reconeix Naval, «perquè estem molt relacionats amb la malaltia avançada i amb la situació de final de vida». Per altra banda, destaca, «estan contents amb el servei perquè intentem ser-hi, és fàcil localitzar-nos, fem visites llargues. De fet, rebem l’agraïment dels pacients i de les seves famílies, però a ningú li agrada la frase ‘vindrà el PADES’». Malgrat això, fa notar, «hi ha molts llocs del món on no tenen accés a les cures pal·liatives. Espanya és un dels països on n’hi ha, i Catalunya ha estat pionera. Estem molt millor que en altres llocs, però això no vol dir que sigui òptim».

Tres equips

Si veuen trucar al timbre d’un domicili una doctora amb el fonendoscopi penjat al coll i una infermera amb bata blanca, segurament són del PADES. Atén la població del Bages, Moianès, Calaf i d’una petita part del Berguedà i del Vallès Occidental (Vacarisses). L’integren professionals dels dos ens sanitaris: tres metgesses (hi ha tres equips), cinc infermeres i dues treballadores socials. També hi ha una administrativa que els ajuda a fer el seguiment telefònic dels pacients i atén les trucades quan els equips estan fent domicilis i, puntualment, un musicoterapeuta, fruit d’un conveni de les fundacions Sant Andreu Salut i Mémora.

Necessitats en augment

Naval admet que encara no és un equip prou complet. «Ens faltaria un psicòleg. Hem tingut un acord amb l’Associació Espanyola contra el Càncer, però era amb una psicòloga poques hores. Els professionals intentem fer un abordatge integral i ja tractem una miqueta aquesta part, però hi ha vegades que ens quedem curts». A banda, fa notar, «les necessitats a escala social han augmentat», per no parlar de com els va marcar la pandèmia de la covid. «La gent es va quedar molt a casa en situacions que, en condicions normals, haurien ingressat en un hospital, i estic contenta perquè hi vam ser, els vam acompanyar, vam fer un protocol amb els companys d’atenció primària... Però vam veure una mortalitat a domicili molt més alta». Amb la pandèmia es va ampliar el servei amb una metgessa i una gestora de casos més, i amb més hores; abans només funcionava al matí i ara fan de 8 del matí a 8 del vespre tots els dies. I per no parlar, tampoc, dels reptes que planteja que cada vegada hi hagi més gent que viu sola.

L’atenció integral que ofereixen, assegura, «és el que fa bonica aquesta feina». Pràcticament tots tenen el Màster en Cures Pal·liatives, que s’està intentant acreditar. Actualment, la seu del PADES és a l’Hospital Sant Andreu. Inicialment, quan hi va haver la fusió, s’havia ubicat al CAP Bages.

Sant Andreu Salut té una unitat d’hospitalització de cures pal·liatives on ingressen els pacients. El PADES el que fa és aquesta atenció a domicili. «Som un equip de suport a l’atenció primària perquè els equips d’atenció primària també acompanyen el final de vida de les persones, però, quan hi ha algun tema de complexitat afegida, sigui clínica, de control del dolor, emocional, social i fins i tot espiritual, i l’atenció primària necessita un reforç perquè aquests pacients s’han de veure més sovint i fer-ne un seguiment més acurat, és quan hi entrem nosaltres com a equip de suport, però a casa».

Lliçons de vida

«Ens aporta molt, aquesta feina. Hi ha vegades que gent que no ens coneix, o que ens coneix, ens demana com la podem fer perquè sembla que hagi de ser molt trista, i és veritat que hi ha moments que ho són, perquè estàs amb persones amb situacions molt avançades o que s’estan morint, i a nivell de la societat encara hi vivim d’esquena. Costa, parlar de la mort, ser franc en algunes converses, però, quan aconsegueixes fer això amb els pacients, t’emportes tant! És tan enriquidora perquè hi ha gent que et fa unes lliçons de vida en la manera com s’acomiaden, en com assumeixen la malaltia, en com assumeixen la mort, que ens enriqueix com a professionals per atendre altres pacients, i també com a persones». Posa com a exemple «la valentia d’una mare que explica als seus fills que està en el procés final. Ens fa emocionar. Potser el dia que deixi d’emocionar-me amb els pacients voldrà dir que hauré de buscar una altra feina. Als domicilis hi deixes una part de tu». Esmenta un altre cas. «Una pacient amb ELA. Vam presenciar el final de vida amb els tres fills i el marit. Hi ha escenes que són tan boniques. Que bé que algú pugui marxar en pau, acompanyat, amb uns fills que t’han cuidat. Ets conscient que el moment és duríssim, però, alhora, també és sanador perquè saps que no hi haurà un dol patològic, que estan sent molt conscients del moment, del que està passant».

Naval recorda que, històricament, hi havia dos PADES. El Manresa-ICS, que va ser un dels primers de Catalunya, on ara fa 35 anys que va començar a funcionar el servei; i uns anys més tard, a partir de la unitat de cures pal·liatives, a Sant Andreu. «A instància del CatSalut, el 2015 es van fusionar els dos equips en un de sol».

Subscriu-te per seguir llegint