Marc Clotet Nyffenegger, gerent de la Patronal Metal·lúrgica de la Catalunya central: «Hi ha empresaris amb màquines aturades perquè no tenen qui les faci funcionar»

Sota vint quilos d’uniforme i armament, el fundador i president dels Miquelets de Catalunya amaga un exatleta i exjugador de beisbol que, en horari laboral, gestiona les activitats de la Patronal metal·lúrgica, la més important del Bages. Influït per la mentalitat germànica de la seva mare, l’escriptora d’origen suís Beatrice Nyffenegger, Marc Clotet hauria pogut ser, perfectament, un home de lletres.

Com acaba un enginyer industrial vestit de soldat del segle XVIII?

La història sempre ha estat una de les meves passions, sobretot la història militar. De fet, vaig arribar a pensar fer història en comptes d’enginyeria. Sempre m’havia interessat molt la recreació de les batalles a les pel·lícules i, com que en el nostre entorn no hi havia ningú que es dediqués a res similar, vaig promoure-ho jo mateix. Així va néixer Miquelets de Catalunya, amb un grup inicial de 15 persones del Bages. Ara som un centenar, de tot el país.

Perquè miquelets i no almogàvers, per exemple?

Ens va semblar que el període de la guerra de Successió era molt decisiu en la nostra història, i els soldats més emblemàtics de l’època eren els miquelets, anomenats oficialment fusellers de muntanya. Potser és la primera infanteria lleugera en un exèrcit europeu.

Quina funció feien?

Eren l’avançada de l’exèrcit regular del qual formaven part. La seva funció era fer emboscada a l’exèrcit rival; normalment no combatien a camp obert. Es van guanyar una mica de fama de lladres (riu), per en aquell moment totes les unitats militars feien pillatge. Eren com una plaga de llagostes.

Van perdre; no haurien pogut triar una unitat militar que guanyés?

A nosaltres això no ens importava tant com el fet que van ser forces del país que van combatre amb professionalitat. De fet, van estar a punt de guanyar. Quan van marxar les forces aliades Barcelona no va decidir resistir a ultrança per desesperació, sinó perquè era factible que un canvi de govern a Anglaterra els tornés al conflicte, cosa que va passar una mica més tard, o que morís Lluís XIV, cosa que també va passar massa tard... Amb petites variacions hauria pogut ser diferent.

Què t’has de posar al damunt per sentir-te un miquelet?

Primer de tot, passió i ganes. I a més d’això, un uniforme que, amb tot plegat, pesa uns vint quilos. Si plou, molt més. La roba costa uns 400 euros, amb l’ajuda que hi aporta l’associació, i el fusell uns mil més. Tenim patrons de l’època, i es fa tot a mida i amb rigor. I amb tot això, anem a recreacions com les d’Almansa o Tortosa, per exemple, o participem en fires, encara que sovint les ambientacions no són gaire rigoroses. També hem sortit a «Polònia» més d’una vegada, hem estat en museïtzacions, llibres, en alguna pel·lícula... Ens apuntem a tot.

Com és l’aficionat a fer de miquelet?

La majoria homes, però també tenim algunes dones. La mitjana d’edat és d’entre 40 i 50 anys, i bàsicament són aficionats a la història. Hem format una comunitat i gairebé som una família. Ens ho passem bé.

No fan una mica una banalització, o fins i tot una idealització de la guerra?

Diria que no. Ens interessa el tema militar, no el militarisme. I, precisament, estudiant la guerra és com veus que no hi ha res de bo. Però s’ha de conèixer. El món és resultat de la política, però també de la guerra. Ignorar això o mirar cap a una altra banda és perillós.

Però una cosa és estudiar-ho i una altra escenificar-ho.

En les escenificacions sempre expliquem que els soldats les passaven molt magres, que era un ofici duríssim. Hi havia molt riscos, a banda de la possibilitat que et pelessin en una batalla, que no era el principal.

No ho era?

Normalment, no. En una batalla gairebé no hi havia combat cos a cos. Es disparava de lluny amb molt poca precisió i enmig dels núvols de fum que feien les armes. No sabies ni si tocaves algú. La derrota arribava no per la quantitat de morts sinó quan un exèrcit es descomposava. Els perills veien més de ser ferit i no poder recuperar-te’n, en aquella època en què la medicina feia por de veure, o d’agafar malalties, o de ser capturat. La guerra del segle XVIII és molt més de setges que de batalles. S’atacava la ciutat i, quan s’obria una bretxa a la muralla, la ciutat capitulava per evitar el saqueig. Això era el normal.

Barcelona no ho va fer.

No. Se la van jugar molt perquè podria haver passat que haguessin saquejat la ciutat a fons i pelat la meitat de la població. Afortunadament, no va anar així.

La recreació històrica no és política?

De vegades, sí.Per exemple, en alguns llocs hissen la bandera espanyola o fan sonar l’himne espanyol, que no existien. Es pren partit. Nosaltres no; no ens hem pronunciat mai . Fins i tot, si alguna vegada hem hagut de participar en algun esdeveniment representant el bàndol borbònic, ho hem fet. Això sí: una de les nostres funcions és divulgar el coneixement sobre una època que, quan vàrem començar, era molt desconeguda.

La Patronal Metal·lúrgica es dedica sobretot a la formació, amb el Centre de Formació Pràctica com a eina principal. Que ho hagi de fer una patronal i no el sistema d’ensenyament no és una anomalia?

A la comarca hi ha bons centres de formació universitària i professional, però no en surt tota la gent que la indústria necessita. Quan es retiri la generació del baby boom no està clar d’on vindrà el relleu, perquè tenim una demografia dèbil i la immigració que ens arriba no té la formació necessària. El que fem nosaltres és afegir-hi el que el sistema públic no arriba a aportar. A banda, nosaltres tenim una maquinària molt millor i més flexibilitat per anar adaptant la formació a les necessitats. Al sector públic li costa molt canviar.

Com s’explica que, si un bon fresador o un bon torner van buscats i es guanyen bé la vida, molts joves prefereixin ser universitaris molt mal pagats?

La gent encara deu tenir al cap la idea que es treballa en un taller brut, fosc... En realitat no és així. Avui els tallers són llocs prou nets i agradables. També deu passar que són oficis que ara requereixen un nivell de tecnificació molt important i molt temps d’aprenentatge, i els joves d’ara volen canviar sovint i resultats immediats.

Fins a quin punt és urgent la necessitat de personal?

Cobrir les places costa. Algun empresari fins i tot té màquines aturades perquè no té qui les faci funcionar. S’hauria de poder portar gent ja formada d’altres països, però la burocràcia ho fa massa complicat i massa lent. Quan tens una necessitat no pots esperar tant. La solució pot ser afegir tecnificació, però no sempre és possible.

La Patronal és l’organització empresarial més important del Bages, però la seva incidència social no és molt visible.

De vegades es valora més la transversalitat que poden oferir organitzacions com Pimec o la Cambra, per exemple, tot i que a nivell econòmic la importància del sector és brutal. La indústria significa el 30% del valor afegit brut del Bages, i la meitat l’aporta el metall. En aquesta etapa que ha començat amb el nou president ens plantegem treballar més com a lobby davant de les administracions per tenir el ressò que hauríem de tenir.

Tenim moltes empreses, però petites. Es un problema? Per què passa?

Sí, és molt habitual que siguin empreses amb recursos limitats. Suposo que hi ha recança a fusionar-se i perdre el control d’una estructura que és el centre de la vida de l’empresari. Les adquisicions es fan molt sovint perquè algú es jubila i no té relleu. Aquesta també és una manera de créixer.

Com modela el caràcter un esport d’esforç solitari com l’atletisme?

Forja el caràcter, sí. T’endureix. Pateixes molt! També mentalment, perquè la frustració de jugar-t’ho tot en dos minuts i fallar és molt gran. Per a mi va ser una escola. Vaig arribar fins on vaig poder i vaig deixar-ho estar als 26 anys, un dia que, en una prova a l’estadi Joan Serrahima, em vaig adonar que ja gairebé no m’ho passava bé. Hi era per inèrcia. Quan em vaig preguntar ‘què fas aquí’ va ser el moment de plegar. I llavors en vaig enganxar al beisbol.

El beisbol és un altre món. El que costa és entendre’l.

Sí, l’exigència física és diferent. Hi ha moments curts d’activitat frenètica per als quals has d’haver anticipat diferents situacions perfectament coordinat amb la resta de l’equip. La clau és conèixer molt bé el joc.

Quin record en té del seu pas per ERC ?

Bons records. Vaig conèixer molta gent compromesa. Els 90 van ser uns anys d’il·lusió i de picar molta pedra, en un moment en què l’independentisme no estava de moda i fins i tot era reprimit per l’estat. Ho vaig deixar perquè no tenia temps per a tot. Vàrem plantar la llavor del procés que ens va dur als fets d’octubre del 2017. No va acabar bé, però molts no hem llençat la tovallola!

Subscriu-te per seguir llegint