FA 25 ANYS: La guerra (llunyana) de les estrelles de la ràdio

És la guerra! Fa 25 anys, la ràdio tenia una presència enorme en la vida ciutadana, més que ara, i Catalunya Ràdio havia demostrat que una emissora en català podia ser líder incontestable. El seu exemple va fa pensar que aquella era una mina on podien excavar més empreses, i l’any 2000 dues noves cadenes es van llançar a fer-hi forat: Rac1 i Ona Catalana. La seva irrupció va fer que, l’any 2000, les ones fossin un camp de batalla on competien molts dels noms que encara ara són estrelles de l’univers àudiovisual català. A tot arreu? No. A la Catalunya central, els nous competidors se sentien amb prou feines com un soroll de fons.

Rac1 i Ona Catalana s’afegien a un panorama en català on també reivindicaven un lloc propi ComRàdio, l’emissora que funcionava sota l’empara de la poderosa Diputació de Barcelona, etern baluard dels socialistes, i Ràdio4, la degana en català, antena de Radio Nacional de España amb una molt bona xarxa però amb una audiència modesta.

Rac1 era una nova iniciativa del Grupo Godó, entestat a esdevenir, amb la fàbrica de fer diners de La Vanguardia, un actor rellevant en l’ecosistema àudiovisual de tot l’estat. No se’n va sortir. Ona Catalana era una iniciativa d’un grup d’empresaris gironins que va trobar com a soci de referència el Grupo Z, editor del Periódico, amb un 35% de la propietat. La Generalitat convergent va afavorir el grup en la concessió de llicències, però políticament aquella ona sempre va ser molt confusa.

En la temporada que acabava de començar, els ciutadans dels territoris amb una recepció completa de l’oferta radiofònica podien sentir el líder del matí, Antoni Bassas, competint amb Joan Barril a la COM, amb Albert Om a Rac1, amb Jordi González a Ràdio4 i amb Josep Cuní a Ona Catalana, que va anar a buscar a ComRàdio l’home que va construir el lideratge de Catalunya Ràdio heretat per Bassas. Els matinals no començaven tan d’hora com ara, i Cuní va intentar treure’n avantatge començant abans que ningú, a les 6 del matí, una hora abans que Barril, dues hores abans que Bassa i tres abans que Om.

A la segona franja horària, quan l’audiència de la ràdio ja s’ha desplomat, Catalunya Ràdio hi tenia Xavier Grasset, que competia amb Sílvia Cóppulo a la COM i amb Manuel Fuentes a Rac1. A la tarda, la Corpo manava amb Toni Clapés, que era desafiat per Santi Villas a Rac1, i a la resta de la graella hi destacaven Xavier Bosch a les nits de Rac1 i Pere Escobar als vespres d’Ona Catalana.

La febre no va durar gaire. Ona Catalana es va trencar molt aviat. Només dos anys després, Zeta va denunciar el conseller delegat i el gerent. Les seves accions van anar a parar a Prisa, que el 2005 va remodelar la cadena inútilment. El 2012 ja era història. ComRàdio va mantenir-se ferma algunes temporades, però es va anar desinflant i, el 2012, va ser reconvertida en plataforma de suport a les emissores locals. Rac1 va acabar sent l’únic projecte guanyador del Grupo Godó. El 2009 va superar Catalunya Ràdio, que mai no va recuperar-se de la substitució suïcida d’Antoni Bassas en temps del tripartit.

Durant una bona temporada, l’esclat de la ràdio en català només es va poder sentir de lluny a la Catalunya central. Rac1 i no hi tenia freqüència pròpia i calia pescar el 87.7 de Barcelona, i la xarxa d’Ona Catalana no hi tenia cap emissora local, excepte a la Cerdanya, on comptava amb la veterana Ràdio Pirineus, de Puigcerdà. n