"Déu em parlava, no recordo si en català o en castellà"

Abans de ser una de les cares més apreciades de TV3, Salvador Alsius ja portava molta mili. Havia estat acollit per uns tiets en haver quedat orfe, havia iniciat una carrera de capellà que va abandonar, s’havia llicenciat en Econòmiques i Ciències de la Informació, vivia en una comuna i havia conegut a fons la vida periodística de Barcelona. Excomunista nascut en una casa amb minyona al Passeig de Gràcia, explica la seva infantesa i joventut al llibre «Veni. Vidi, Vixi» (Vaig venir, vaig veure, vaig viure). La setmana passada el va presentar a la llibreria Parcir de Manresa.

Al llibre queda clar que els pares i la seva absència han estat determinants per a vostè.

I tant. La meva germana i jo vivíem amb avis materns, pare i mare, i entre els 12 i els 17 anys els vàrem perdre tots quatre. El meu pare, a més, va morir a les meves mans quan jo tenia 15 anys; estava molt malalt i se’m va escórrer dels dits mentre l’ajudava a moure’s. No el vaig arribar a conèixer bé. Recordo converses amb ell passejant i explicant-me amorosament com neixen els nens i com es fabriquen. Els indicis que tinc sobre ell són contradictoris; d’una banda era un farmacèutic benestant, religiós i d’ordre que, quan va començar la guerra, va fugir cap a França i es va incorporar a la zona dels franquistes; i per una altra era un home que llegia les publicacions més aperturistes de l’època.

Sort que tenia molta família.

Sí, una pila de tiets i tietes es van reunir per decidir què feien amb nosaltres i un dels germans més joves del meu pare, el Jordi, arquitecte de Terrassa, va dir que ell se’ns podria quedar a tots dos. Vint caps es van girar cap a ell. Estava esperant el vuitè fill, però va dir que, precisament per això, ja no venia d’un. Tots van dir: fantàstic, tema resolt. I vàrem anar a viure amb ells. Evidentment, eren unes bellíssimes persones a qui devíem gratitud infinita, però jo tenia un caràcter rebel i em va costar molt adaptar-me. L’espurna que va trencar la relació va ser que vaig deixar d’anar a missa, però el problema de fons era el seu sentit de la disciplina:jo ja treballava al Diario de Barcelona i ell encara em renyava si arribava tard a casa. Anys després, la relació es va reconduir.

Va ser novici però la vocació religiosa no va prosperar. Què el va fer iniciar-ho i després repensar-se?

Una persona sotmesa a un bombardeig religiós arriba a un moment que sent que Déu el parla. El que no recordo és si ho feia en català o en castellà, però sí, em parlava. El que és estrany és que tinc un record espantós del col·legi dels jesuïtes, que ens tractaven a hòsties, amb maltracte físic i psíquic, i malgrat això, la influència d’un capellà progressista em va empènyer a entrar al noviciat, durant dos anys. A mesura que vaig anar tenint estímuls exteriors de tipus polític, sexual i de tota mena, aquella vocació es va anar dissolent

Parlant de sexe: explica la seva primera erecció, molt peculiar.

(Riu) Va ser un dia que, sent petit, em vaig vaig perdre pel carrer. Quan em vaig trobar sol vaig notar l’erecció. Crec que està teoritzat que és una reacció de por. En realitat ho explico com una mena de certificat de veracitat. Es com dir: si explico això, és que ho explico tot.

Els anys de devoció religiosa expliquen la seva famosa secció dels sants?

En realitat, allò ve de que jo tenia l’obsessió que el nou Telenotícies havia de tenir un toc autòcton que el diferenciés dels altres, que tots eren molt semblants. A França vaig veure un home del temps que acabava felicitant els sants del dia, i li vaig suggerir la idea a l’Antoni Castejón. Em va dir que els meteoròlegs estaven molt centrats a fer entendre a la gent que no fan res esotèric, sinó ciència, i uns sants podien despistar. I com que jo estava molt amarat del costumari de l’Amades, vaig pensar que podia fer una petita secció just darrere del temps. Va ser un èxit immediat.Ho vàrem fer coincidir amb el Telediario de les 3 per evitar que la gent fes zàping.

Les tres parelles que van anar a viure juntes ja no s’han separat. La clau de l’èxit?

És molt tòpic, però és la tolerància. I parlar molt. És interessant que, a mesura que et vas fent gran, la tolerància es va perdent. Curiosament, ens hem posat d’acord més fàcilment sobre qüestions importants, com ara on portar els fills a col·legi, que en temes menors com el color d’unes cortines, que va ser la raó que estiguéssim molt temps sense tenir-ne.

Quin avantatge ha tingut viure així?

La sensació de viure en un ambient d’estimació. I també hi ha avantatges materials brutals. Pagant entre tots hem tingut un nivell de vida molt superior al que hauríem pogut tenir sols. I ens ha donat la llibertat de poder deixar una feina si volíem, perquè si ens quedàvem sense no passava res. Gairebé tots, en un moment o en un altre, hem aprofitat aquesta llibertat, que és una sort immensa.

Té la sensació que entre aquell nen que era vostè i els seus nets hi ha un abisme?

Sí. Per a mi el ventall de camins era molt més petit. Dels meus companys de classe, el 90% vàrem fer una de les set o vuit carreres que es consideraven homologades. En canvi, ara, les opcions són tantes que és impossible preveure com serà la vida d’un noi de 18 anys.

Esmenta una pila de personalitats amb les quals ha coincidit. Troba que ara es generen noms equiparables?

Ara es tritura la gent a una gran velocitat. Segurament ja no sorgeixen personalitats així perquè no hi ha temps. No ho sé. També és veritat que ara hi ha molta especialització, mentre que abans tots estàvem en el mateix món. Gràcies a això he tingut la sort de conèixer molta gent que dius... déu-n’hi-do.

Subscriu-te per seguir llegint