Ross Extence, Mariona Adrover i Sian Jones, referents en l'atenció a persones amb discapacitat intel·lectual: «L’autolesió cal entendre-la com l’expressió d’una necessitat»

Ross Extence, Mariona Adrover, Sian Jones, formen l'equip del servei nacional de salut de Gal·les. El seu treball ha esdevingut un model de referència al Regne Unit per reduir les intervencions restrictives i aquest divendres van exposar-lo al 7è Congrés Estatal sobre Alteracions de Conducta a Manresa. «Encara hi ha moltes pràctiques restrictives normalitzades», lamenten.

En què consisteix el seu model per reduir les intervencions restrictives i millorar la qualitat de vida de les persones amb discapacitat intel·lectual?

Al Regne Unit, el respecte per les persones amb discapacitat intel·lectual i la promoció de la seva autonomia personal són els fonaments per reduir les pràctiques restrictives. És essencial que, quan es duguin a terme pràctiques restrictives, siguin planificades i limitades a la prevenció d’un dany real, ja sigui a un mateix o als altres. No obstant això, per damunt de tot, és important seguir el principi d’aplicar sempre la pràctica tan poc restrictiva com sigui possible i durant el menor temps possible. Al Regne Unit, aquest principi està integrat en la formació dels professionals que treballen en serveis de discapacitat intel·lectual. Encara hi ha moltes pràctiques restrictives normalitzades que les persones amb discapacitat intel·lectual experimenten en la seva vida quotidiana. Una persona amb discapacitat intel·lectual és un individu amb plens drets, que pot necessitar suport per assolir una vida plena, però que, com la resta de nosaltres, creix i s’enorgulleix dels seus èxits personals. Les pràctiques restrictives no tenen cabuda en cap projecte positiu de vida.

A què atribueixen l’augment dels joves amb necessitats complexes i conductes que preocupen?

Dins dels serveis de discapacitat intel·lectual, és possible que hi hagi hagut un augment de joves amb necessitats complexes a causa de les millores en l’atenció mèdica, és a dir, a l’augment en les taxes de supervivència dels nadons nascuts prematurament. Tot i això, no és clar si hi ha hagut un augment en les conductes problema, com l’autolesió, ja que també ha millorat el registre d’aquestes conductes. Un cop més, dins dels serveis de discapacitat intel·lectual considerem que la conducta és una forma de comunicació i, per tant, l’autolesió s’entén com l’expressió d’una necessitat.

Quin paper hi té el canvi dels sistemes clàssics de comunicació pel cada cop més preponderant de les xarxes socials?

Les xarxes socials tenen molts aspectes positius. Són una gran eina de comunicació i permeten compartir fàcilment informació sobre cures i suport. També poden ser una eina de comunicació molt accessible i inclusiva gràcies a l’ús d’opcions de vídeo i àudio. La seva utilització juntament amb la intel·ligència artificial ajuda moltes persones a desenvolupar idees i comunicar-les amb facilitat, especialment a aquelles la forma de comunicació de les quals requereix més opcions que la parla. Ofereixen a un nombre més gran de persones accés a la informació i l’oportunitat de compartir idees i experiències viscudes. El que pot ser una opinió o idea popular a les xarxes socials no sempre té una base científica clara. Per això, he d’assegurar-me que allò que entenc i recomano en la meva pràctica estigui fonamentat en allò que la investigació ha demostrat. Hem de donar suport a les persones amb necessitats complexes perquè puguin accedir de manera segura a les xarxes socials, de la mateixa manera que ho faríem amb altres oportunitats socials.