Montserrat Pedreira, directora del Grau d’Educació Infantil de la UVic-UCC: «Quedem malament a les proves PISA perquè seguim ancorats al passat. El més habitual aquí és treballar amb el llibre de text, com fa 50 anys»

Mestra durant 17 anys i directora del Grau d’Educació infantil de la UVic-UCC des de en fa 16, Montserrat Pedreira és l’autora intel·lectual de tres dels espais de divulgació científica per a infants més importants que hi ha a Catalunya, un dels quals, el Lab 0_6 d’UManresa, acull cada any entorn de 17.000 alumnes de mig miler de centres cada any. Viu amb absoluta dedicació la seva feina de formar bons mestres, però quan té temps lliure el que li agrada és ballar salsa.

Què és avui un bon mestre?

És una persona que té els coneixements per saber què és el millor que poden aprendre en cada moment els seus alumnes per desenvolupar-se en la vida, i que a més hi pot conviure d’una manera satisfactòria.

Com se sap que ho és?

Tothom ho nota. Si els alumnes van a l’escola i només hi passen l’estona, o si la relació amb ells no es bona, no és un bon mestre. Cal aconseguir que vagin a l’escola contents, perquè aprendre és gratificant.

Hi ha una personalitat de bon mestre?

Sí, és clar, una persona empàtica, que li agradi el contacte amb la gent i que sigui optimista, té millors condicions. I a banda, ha de saber tot el que cal saber. Ha de ser una persona intel·ligent que entén el que té al davant i és capaç buscar solucions. Res a veure amb el mestre que es limita a fer cada dia una fitxa.

Sempre ha estat així?

Sí. Ara hi ha aquesta idea totalment falsa que abans tot era millor. No, abans tot era pitjor. Hi havia menys nens a les escoles, i val la pena mirar els llibres que fèiem servir a la meva generació. Són espaterrants. Els nens saben moltes més coses ara; no hi ha color. El que passa és que idealitzem coses. Abans sabíem molt? Abans sabien molt quatre! Has vist com escriuen a Facebook les persones de la nostra edat? N’hi ha per apretar a córrer! Estic seguríssima que hem de millorar, però no estic gens d’acord que abans fos millor.

La veig una mica enfadada amb la idea que es té de l’escola d’ara.

És que sempre surten aquestes idees de que la innovació és dolenta. I és veritat que els canvis tenen problemes, i s’han de provar, però si els provem és per alguna raó. El que és segur és que si no canviem no ho farem bé.

Però de les moltes coses que s’han introduït en l’educació n’hi ha que s’ha vist que no funcionaven.

Sí, per a mi n’hi ha una que és un error molt gran, que és la idea que és mestres hem de fer teràpia emocional. No ho hem de fer perquè no som professionals d’aquest tema, i perquè els nens no venen a l’escola per a això. Aquest corrent crec que perjudica, perquè estem mobilitzant emocions sobre les quals no tenim cap coneixement ni cap control. Amb fer un curset de coaching o amb tenir intuïció no n’hi ha prou.

La classe clàssica s’ha substituït pel treball en equip. Si es porta a l’extrem, no es perden aquells professors que seduïen i deixaven empremta?

És que quan tu vols saber una cosa que el professor sap i te l’explica amb gràcia, és fantàstic, però ni tots els professors tenen gràcia ni tots els nens estan desitjant sentir coses que els interessin. Tenim una generació que, potser perquè reben una pila d’inputs, els costa escoltar gaire estona, i desconnecten. Per tant, sigui amb treball per competències o com sigui, l’important és implicar els estudiants. És fàcil? No. Però s’ha d’aconseguir, perquè que jo t’expliqui un rotllo i tu facis veure que m’escoltes no funciona.

Se sap si funciona mesurant resultats?

Sí, però això és trampós. Què mesures? Nosaltres a les proves PISA quedem malament perquè mesuren el que se suposa que ha de ser avui l’aprenentatge, i nosaltres encara estem ancorats al passat. Perquè la veritat és que, encara que molta gent diu que la ignorància és culpa del treball per projectes, si vas per les escoles veuràs que el més habitual és que es treballi seguint el llibre de text com fèiem fa 50 anys. Diuen que és culpa d’un canvi que, en realitat, és molt minoritari.

Ara tenim un país de mestres cremats. Perquè creu que ha passat, i què s’hi pot fer?

Passa que ara tenim tots els infants a l’escola, abans no. Venim d’una cultura on tothom feia el mateix al mateix temps, i ara ja no pot ser així perquè tenim infants molt diversos. Ara hi ha nens que necessiten un adult al costat tota l’estona perquè, si no, poden fer de tot: lesionar-se, escapar-se, trencar coses. I per a això calen suports, o sigui més recursos. Tot i així, jo no acabo d’entendre perquè estan tan cremats. En el fons és una molt bona feina. Hi ha poques feines més agradables que estar amb infants. Secundària és una mica diferent. Però jo conec gent que està en altres sectors i treballa més i en pitjors condicions.

A secundària es queixen molt dels alumnes i sobretot dels pares; d’un entorn hostil.

Pot ser. Tenim pocs fills, la relació amb els infants ha canviat, i de la mateixa manera que tenim tots els infants a l’escola, també hi tenim totes les famílies, amb tota la seva varietat. L’arribada de nens de 12 o 13 anys que no entenen els que els diem encara ho acaba de complicar. No ho sé, jo no tinc la solució, i de sortida fàcil no n’hi ha cap. No m’agradaria gens estar en la pell dels que ho han de solucionar!

Com és ara la persona que vol ser mestre?

Molt majoritàriament són dones, com sempre. Hi ha un percentatge minoritari molt vocacional, amb molta empenta, i també hi ha un percentatge important de persones que no s’atreveixen a enfrontar-se a una aula de primària, o encara menys de secundària, i es decanten per infantil perquè els nens són fàcils d’estimar i et tornen molta estimació.

Pots acabar veient-los com els teus fills?

Són molts! (Riu) Sí, és veritat que es creen vincles forts, tant amb els nens com amb les famílies. A l’escola bressol les relacions són molt especials. En contra del que es pugui pensar, l’escola bressol no és un mal menor. Perquè, encara que les mares volen estar amb les criatures tant temps com sigui possible, i està bé que sigui així, 24 hores de contacte un dia i un altre amb una persona que pot ser molt bona, però que també té les seves manies, pot ser dur i pot no ser el millor del món.

Què la va portar a especialitzar-se en acostar la ciència als més petits?

Doncs no ho sé (riu). De fet, a mi m’agradaven més les mates. Suposo que ve de que, quan feia de mestra, vaig demanar una llicència per estudis per anar a l’espai per a nens de 3 a 6 anys del Cosmocaixa. Arran d’això vaig entrar al departament de Didàctica de la ciència de l’Autònoma, i la resta va anar venint. Potser també hi va influir que el meu pare era molt aficionat a la natura, però em sembla que va ser bastant per atzar.

Què és el més important per aconseguir captar l’atenció dels infants?

Hem vist que funciona que intentin controlar fenòmens físics com de les palanques, per exemple. Que sigui com un joc i que ho puguin fer per la seva iniciativa en un espai com el Lab 0_6. Experimenten coses que, de més grans, els explicaran a la classe i que és important que coneguin. A més, ara que tenim molts infants que arriben a l’aula i no entenen la llengua de la mestra, el Lab 0_6 és molt inclusiu, perquè es poden fer activitats sense cap llenguatge, al ritme de cadascú i sense que quedi rastre dels errors. Això és important perquè, al cap d’un mes de començar el curs, en una classe tothom sap qui no segueix el que fan els altres.

Exposant-los més a aquest tipus d’activitats tindríem més vocacions científiques?

Hi ha molts estudiants, sobretot noies, que tenen molt mals records de la ciència i de les mates, perquè ho convertim en una memorització de fórmules sense cap relació amb la realitat. Ara això està canviant, però ha de canviar més, també a secundària. Això generarà més vocacions científiques? Si ho fem agradable per a tothom, i no només per als que se’n surten, és possible. Seria important.

Odio les mates: és culpa meva?

És culpa de com te les van ensenyar. Són encantadores! De vegades, el simple fet de tenir un professor que presentar-te bé una matèria ja fa que t’agradi. Si no hi tens facilitat i et demanen coses que no entens, cada cop tens una actitud més negativa i ho entens encara menys. I acabes pensant que ets molt dolent. Això no li hauria de passar a ningú.

Amb l’auge de la neurociència tot sembla causat per una neurona. Tant important és?

Tots som multicausals. Importa el cervell, i importa molt l’entorn. Per això les persones tenim la gràcia que som imprevisibles. Amb els nens encara és millor, perquè et diuen coses que a un adult no se li acudirien.

Allò que es fa malament a infantil es pot reparar?

L’important és començar bé, així ja no haurem de reparar res. S’acostuma a pensar que l’aprenentatge de veritat comença a primària, però no és veritat. A infantil aprenen a caminar, a socialitzar-se, a parlar... Una bona mestra d’infantil és fonamental.

Subscriu-te per seguir llegint