«Els llibres de dones són molt durs amb les mares»

Sociòloga, professora i membre durant vuit anys del govern de l’Ajuntament de Manresa en representació d’ICV, Núria Sensat (Manresa, 1968) és, entre altres coses, una lletraferida que coordina des de fa set anys el Club de lectura de la Dona del Casino, nascut per suggeriment del Consell Municipal de la Dona. Ja han comentat 53 títols. Són 15 lectores, tot dones. I com que té llista d’espera, Sensat ha habilitat un club informal paral·lel que fa les mateixes lectures i es reuneix en un bar.

De la dona. També feminista?

No fem lectures de doctrina feminista, però moltes de les autores en són i altres aporten un angle que hi està relacionat. Per exemple, hem tocat la violència i les dones, amb llibres molt diferents d’històries reals que, malgrat la duresa, han agradat molt. Seria el cas de «Dona al punt zero», de Nawal el Saadawi, una escriptora egípcia que entrevistava dones empresonades, una d’elles hores abans que l’executessin per matar un marit maltractador.

De dona, però no de qualsevol dona?

No llegirem Ana Rosa Quintana o Sonsoles Onega per molt que hagin guanyat el Planeta. Normalment les nostres autores són dones que han estat crítiques amb el poder o amb la posició on se les ha posat. I tampoc no portem al club res d’aquesta ‘literatura del jo’ que està tant de moda: ‘dona i menopausa’, ‘com ser mare’... A tot això no li trobo cap valor. De la literatura n’espero que em faci viure coses que no he viscut i sentir coses que no he sentit, que expressi coses que sento però no sé dir d’aquesta manera, o que em permeti acostar-me a realitats llunyanes. I si les autores tenen una vida personal que li dona coherència encara ho trobo més interessant.

El fet que siguin autores fa que tinguin coses en comú?

Procuro que siguin molt diverses, que surtin del que ja coneixem i de la nostra zona de confort. Però, tot i la varietat, hi ha un tret que es repeteix, que és que són històries molt dures amb les mares. En pocs llibres se’n fa una descripció gaire positiva.

A què ho atribueix?

Suposo que és que d’una mare se n’espera molt. Molt més que del pare. I literàriament és una figura molt més potent. L’home, si treballa, porta un sou i no emprenya gaire a casa, com es deia abans, ja està bé. En canvi, la mare ho ha de ser tot. De vegades sembla que la decepció amb la mare sigui una motivació per escriure.

Com ho valoren això les seves lectores?

Encara que el llibre interessi, troben injust que la mare sigui tan sovint la figura freda i implacable mentre que el pare és més flexible, cosa que és molt habitual, per exemple, en el món d’autores tipus Austen; suposo que, en part, ho veuen així perquè la majoria d’elles són mares. Jo diria que, en autors homes, abunda més la mare com a figura absent, no la crítica.

Com són els debats sobre els llibres?

Les opinions són molt sinceres. Tant et diuen que l’han trobat fantàstic com tot el contrari. Però jo no faig res per empènyer a parlar. Ho ha de fer qui li vingui de gust. Només intento que no hi hagi monòlegs i que, qui vulgui comentar alguna cosa, ho pugui fer.

Hi ha més acord o més desacord?

En general hi ha força unanimitat. Si un llibre té pes literari la gent ho veu, sigui més o menys del seu estil. Per exemple, vaig portar «Els feliços anys del càstig», de Fleur Jaeggy, que havia llegit que era una DeLillo, la nova Pynchon. Va sobre l’aïllament en un internat, sense trama. No és un llibre fàcil, però escriu taaant bé! Totes van coincidir que no sabien si havien entès exactament el que volia transmetre l’autora, però que n’havien rebut coses. Altres que han estat unànimes han estat «Hamnet», de la Maggie O’Farrell, o «Las huellas de la vida», de Tracy Chevalier.

Hi ha un tret comú que caracteritza els llibres que funcionen?

Sempre és millor que tinguin una trama, amb principi i final. I el final no cal que sigui feliç. Les lectores madures prefereixen finals que deixen interrogants oberts. També acostumen a agradar llibres sobre dones que trenquen els clixés.

Vostè té molt bagatge polític. La política aflora, en el club?

No gaire. Però sí que hi ha lectures que porten a descriure situacions històriques i socials que tenen aspectes polítics; per exemple, el llibre de la Gemma Ruiz parla de tres generacions de la seva família, de com van venir a viure a Sabadell, i això fa un retrat d’una època que moltes han viscut. En aquestes situacions es comenten moltes vivències personals.

El que ha agradat més dels 53?

Estaria entre «L’últim amor de Baba Dúnia», d’Alina Bronsky, i «Hamnet».

El que ha agradat menys?

«Historia de O», de Pauline Réage. És sobre una dona terriblement enamorada que se sotmet a una relació sadomasoquista. Jo esperava que generés debat, però el que va generar va ser un gran rebuig. Fracàs total.

El que ha sorprès més?

Potser «Frankenstein». Les pel·lícules ens enganyen, ens han fet tenir la idea que és un monstre, mentre que, en el llibre, és un molt bon tio, una víctima. Està escrit el segle XIX però és molt actual. Va agradar molt.

El seu preferit?

Només un? «El conte de la criada», de Margaret Atwood.