Manresa estrena "Ucraïna, resistència i esperança", el documental amb què sor Lucía vol "fer despertar"

Entre els espectadors que ahir al vespre van assistir a l’estrena a Manresa del documental Ucraïna, resistència i esperança hi havia tres famílies del país en guerra. Les va acollir el convent de Santa Clara el 2014 i, quan va esclatar el conflicte arran de la invasió de Rússia, van demanar ajuda a sor Lucía Caram per treure d’allà a familiars seus. La resta, com se sol dir, és història. Es pot dir que aquell va ser l’embrió de les 40 expedicions humanitàries que hi ha fet sor Lucía, dues de les quals han servit per fer el documental amb producció de Themoff. El seu director, Elias Lalaux, va ser ahir a la projecció al Multicinemes Bages Centre, que va aplegar més de 200 persones a la sala 1.

Una proposta per dur-lo al Vaticà

Després de la de Manresa, «tenim moltes demandes per fer presentacions», entre les quals n’hi ha una a Argentina, país d’on és ella, de Tucumán, que va protagonitzar fa prop de 25 anys un altre documental del qual va néixer l’amistat amb Lalaux. El creatiu comentava que «a partir de gener la idea és presentar-lo en festivals relacionats amb el tema humanitari», inclòs un als Estats Units «on el vol presentar la Fundació Hilton; són com els Oscar de la solidaritat. Ja l’han vist, aquesta setmana el tindran en anglès i la idea també és fer-ne la traducció amb ucraïnès», hi afegia sor Lucía. A més, a partir del mes vinent es projectarà per Europa i a tot el mercat de Llatinoamèrica, i «també hi ha la proposta de poder-lo portar al Vaticà», on ja s’ha trobat amb el nou papa. «Hem parlat bastant, sobretot d’Ucraïna, i ha recuperat la tradició del papa Francesc d’enviar rosaris perquè jo els porti a Ucraïna».

Mostrar la resistència del poble ucraïnès, des dels nens a la població civil i l’exèrcit, i l’esperança que els aporten la Fundació del Convent de Santa Clara i sor Lucía des de Manresa, són les dues cares de la mateixa moneda del documental, explicava el seu director. Sor Lucía remarcava que «és un conflicte cada cop més oblidat. La nostra idea era fer despertar. No molestar, però fer despertar». Una mostra d’aquest oblit que esmentava és que «cada cop ens costa més obtenir les ajudes».

Primer, Ucraïna; després, la resta

Un missatge que surt un parell de vegades al metratge és que, primer, ha estat Ucraïna, però, després, vindrà la resta d’Europa. La monja ho té molt clar. «A Alemanya ja estan debatent fer el servei obligatori, Lituània ja el té i aquests països bàltics estan tots en peu de guerra. En l’últim viatge ja vam veure que s’havia endurit la frontera entre França i Alemanya i entre Alemanya i Polònia».

Amb una hora i vint minuts de durada, també vol ser una manera de rendir comptes de tota l’ajuda rebuda i una defensa de la causa humanitària de Caram. «Hi ha qui ho ha volgut polititzar, però no es tracta d’escollir entre Gaza i Ucraïna. L’esperança l’hem de construir treballant», reivindica.

Abans de la projecció, presentada per Esteve Soler, director del festival Clam i crític de cinema d’aquest diari, i on Lalaux i Gabriel Prat, president de la fundació, es van adreçar al públic i Caram preveia fer-ho al final, es va projectar un curt de 44 segons, tants com mesos fa que dura la guerra. Hi anaven passant el nom dels mesos i dels anys. De fons, imatges dels cementiris d’Ucraïna, que cada vegada estan més plens.

Subscriu-te per seguir llegint