«Una dona té pit i un home, no, perquè socialment ho hem construït així»

Fa anys que va transitar.

Sí, amb 21 anys i ara en tinc 40. De petit ja ho tenia molt clar, em treia els vestits, demanava els cabells curts i sempre volia jugar a pilota. Segurament vaig escollir el futbol perquè era la referència per excel·lència de la masculinitat.

Tot això va anar a més.

Quan ja tenia més autonomia, passats els 10 anys, vaig entrar fàcilment dins el cercle de la masculinitat i vaig començar a fer-me passar per noi amb noms que m’inventava. El problema va arribar a l’adolescència i vaig haver de jugar en equips femenins. A partir d’aquí, em feia passar per noi al carrer, anava fent grups d’amics als pobles del costat de la Garriga. Quan tornava a casa no ho explicava a ningú i tornava a ser la Berta.

Com va acabar la situació?

Als pobles tothom es coneix i sempre tenia la por que em descobrissin. Quan em van canviar a l’institut de Granollers, se’m va obrir un món. Buscava els espais públics per expressar la meva masculinitat. Cada vegada ho portava més enllà perquè era el que em permetia viure com volia, però sempre hi havia un fre perquè tot era una mentida. Va haver-hi un moment que vaig entendre que no ho podia continuar fent. Ho vaig viure amb molta culpa i vergonya, segurament amb més informació ho hauria fet diferent.

Vaig confondre la identitat amb l’orientació sexual

Paral·lelament el va fitxar el Barça.

Amb 15 anys, sí. Em vaig trobar de cara amb el lesbianisme. Aquí se’m va treure del cap allò de fer-me passar per noi. Vaig confondre la identitat amb l’orientació sexual. Fins als 20 anys vaig descobrir i experimentar la meva sexualitat.

Ser trans ja no és el centre de la meva vida, ho tinc molt consolidat

Quan s’adona que alguna cosa no acaba de funcionar?

Vaig començar a fer un treball personal terapèutic i se’m va obrir la capsa de Pandora. Tota l’estona apareixia la masculinitat i una amiga un dia em va dir ‘Per què no et parles en masculí?’ i vaig començar a fer-ho. En aquest moment ho vaig veure molt clar, quan es referien a mi m’agradava perquè em sentia d’una forma que mai havia pogut. Ara per mi ser trans ja no és el centre de la meva vida, ho tinc molt consolidat.

M’he pogut permetre no hormonar-me

No s’ha hormonat, només s’ha fet la mastectomia.

El meu cas és bastant específic. Sempre he tingut un cos musculat i que genèticament tenia una lectura força masculina. M’he pogut permetre no hormonar-me. També em vaig documentar i vaig veure que la testosterona augmentava quan feies créixer la massa muscular i vaig apretar molt.

És saludable aquest ritme i exigència per al cos?

Ni és el més terapèutic ni saludable per rendiment esportiu i per salut mental, portava el meu cos amb molt dèficit. En aquell moment va ser la manera que vaig trobar.

Els canvis físics van lligats a la pressió social?

Totalment. Una dona té pit i un home no perquè socialment ho hem construït així. Al final, la pressió ens afecta a tots els cossos. Jo em vaig treure el pit i en tenia molt poc, però el primer que feien per definir el meu gènere era mirar-los.

Les persones trans estan encara més exposades.

A mi em dona molta confiança el meu físic musculat. Que això sigui una eina de seguretat no deixa de ser una evidència que estem en un mecanisme extremadament pervers, que prioritza uns cossos i rebutja uns altres. El que passa amb les persones trans és que tota l’estona necessitem que els altres legitimin la nostra identitat per poder ser. Per això tantes acaben hormonant-se per tenir una vida més fàcil i és comprensible.

Tornant al seu cas particular, va transitar a Madrid.

Sí, vivia en un entorn molt polititzat i feminista. Abans feia tallers d’autodefensa feminista i vaig adonar-me que sent llegit com a noi, per a mi ja no tenia ètica política. Va ser llavors quan vaig començar amb els tallers de masculinitat.

No poder reivindicar la diversitat i intentar encaixar dins la norma és molt violent

Amb quines discriminacions s’ha topat?

Vaig tenir la sort de fer la transició amb una trajectòria política a l’esquena i sostingut per una comunitat. A més, portava molt treball intern i això em va donar eines per saber identificar la violència i no sentir-me agredit. Les persones trans sobretot convivim amb la no-legitimació i el qüestionament de la nostra identitat. No poder reivindicar la diversitat i intentar encaixar dins la norma és molt violent.

La ferida es fa en societat, però la cura també

Com alliberar-se d’aquestes imposicions?

És un procés que implica molt treball personal, però que no pots fer sol, s’ha de fer en col·lectiu i amb persones que tinguin la capacitat d’obrir la mirada i la ment. La ferida es fa en societat, però la cura també.

Em vaig adonar que tenia facilitat per a acostar-me a la gent a través de la meva història

La seva història ha marcat la seva carrera professional.

Sí, soc terapeuta Gestalt i de xiatsu. Em vaig adonar que tenia facilitat per a acostar-me a la gent a través de la meva història. M’ha servit ajudar des d’un vessant tan proper i també crec que és molt interessant que les famílies vegin gent adulta trans que té una bona vida. Sempre dic que jo acompanyo la gent amb els seus dolors, les seves inquietuds, incomoditats, ansietats, els seus dols...

També és professor de karate

El karate em va salvar. Aquest esport m’ha donat una seguretat, coneixement del cos, una estructura i una capacitat de superació i d’esforç molt gran. A més, va ser una forma d’aplicar l’autodefensa als grups feministes.

Per acabar, va crear el documental «De Berta a Teo, historia de un tránsito».

Va ser el meu treball final de grau i és on explico el meu procés. En el seu moment va impactar molt i, tot i que al principi no volia, el vaig començar a projectar. Amb el que vaig recaptar, em vaig poder pagar la mastectomia.

Subscriu-te per seguir llegint