Manresa reivindica el valuós paper de pal de paller de les dones en la repressió del 75

Amb l’enunciat 1975: 50 anys de les detencions de militants antifranquistes a Manresa. La lluita per la recuperació dels drets i les llibertats, des de l’agost passat s’han organitzat una dotzena d’activitats i, fins al desembre, encara se’n faran una desena més. Entre les celebrades fins ara, però, hi havia un deute que ahir va saldar la conferència de Gal·la Garcia, experta en història local, autora d’una quinzena de llibres d’aquesta temàtica i llicenciada en Humanitats. En una vetllada organitzada per CCOO a la sala d’actes del Casino, la manresana va parlar del paper de les dones, «massa sovint invisible en els relats oficials» i que «es reconeix avui com a essencial per entendre com va funcionar la resistència antifranquista».

Garcia va incloure documents i veus en off per acompanyar el relat de l’exposició, que va ser amena i interessant, i que va rebre l’aplaudiment final del mig centenar d’assistents. Entre el públic, hi havia tres de les moltes dones que li han servit de font en la seva recerca: les exmilitants del PSUC Marga Martínez i Montse Margarit, i Florència Francitorra, esposa de Josep Ramon Mora, que, amb Josep Fuentes, va fer l’encàrrec de la conferència a Garcia i que li va agrair en públic haver acomplert del tot amb les expectatives.

Les dones i la solidaritat

Després d’una breu introducció sobre el tema per part de Martínez, que també va presentar la ponent, aquesta va prendre la paraula. «Aquesta trobada té com a objectiu parlar d’un aspecte molt concret de la repressió de l’any 1975 a la ciutat de Manresa: el paper de les dones, el paper de les famílies i el valor immens de la solidaritat. D’aquelles dones que es van quedar soles amb els marits empresonats; de les mares que, amb els companys fugats, havien de tirar endavant amb fills ben petits; de les que van veure com els seus fills eren detinguts i torturats, i de les que van patir en primera persona la tortura i la injustícia». La solidaritat «familiar, dels veïns i les veïnes, dels companys i les companyes, camarades, advocats, capellans, mestres, empresaris...».

Va recordar què va precipitar l’onada repressiva del 1975 per part de la Comandància de la Guàrdia Civil de Manresa: «la troballa d’una octaveta clandestina [una còpia de la qual es va poder endur ahir qui va voler] signada per les CCOO», amb tres dels seus autors -Josep Fuentes, Rufí Cerdan i Josep Ramon Mora- presents a la sala.

La gènesi dels fets

Fruit d’això, entre el 9 i el 16 d’octubre de 1975 van ser detingudes un total de 25 persones. «Almenys catorze militants van ser retinguts a la caserna [de la Guàrdia Civil], i molts d’ells van patir interrogatoris acompanyats de tortures físiques i psicològiques». La detenció de Josep Cònsola, responsable de l’aparell de propaganda del PSUC i CCOO, principal objectiu de la Guàrdia Civil, va suposar localitzar al número 11 del carrer de Cantarell el local on es guardava tota la maquinària per fer-la.

Als detinguts se’ls va aplicar la llei de Prevenció del Terrorisme. Catorze van ser posats a disposició judicial. Cinc van ser empresonats a Manresa i, després, portats a la Model; altres van fugir i van ser declarats en cerca i captura.

«El relat que no es veu»

Situat el context, Garcia va voler fixar la mirada en «el relat que no es veu, però que hi és, l’iceberg sota la superfície, allò que moltes vegades sosté i manté: la família, els amics, els veïns... En definitiva, la solidaritat. Una solidaritat, podríem dir-ne, discreta: la de moltes dones (i també molts homes) el nom de les quals no apareix als relats oficials ni als llibres, però sense les quals res no hauria estat possible. Tot i que sovint ha estat poc destacat en els grans titulars, el suport familiar va actuar com un pilar emocional, logístic i polític per a les persones empresonades i també per a les perseguides».

Sobre les dones, va destacar que «en un temps de por, repressió i vigilància constant, van mantenir viva la xarxa de suport, van cuidar, van organitzar i van resistir des del silenci i la quotidianitat. Aquesta dimensió familiar i femenina, sovint relegada als marges del relat històric, mereix avui un reconeixement ple i una presència més destacada en la memòria col·lectiva de la lluita per la llibertat i la dignitat», va reivindicar.

En aquest punt, va fer arribar el seu agraïment a les persones de les quals ha pogut recollir el testimoni: Marga Martínez, Montserrat Margarit, Dolors Muñoz, Conxa Comas, Pilar Luján, Florència Francitorra, Montse Catalan, Montse Mestres, Francesc Padullés, Ignasi Perramon, Rufí Cerdan, Sebastià Vives, Joan Aurich, Josep Ramon Mora, Josep Fuentes. Alguns retalls es van escoltar en unes veus en off. Com el d’una dona que explicava que tenia quatre fills, el marit detingut i a qui els veïns portaven arròs i hi barrejaven diners; i el malson d’una altra quan anava a veure el marit fugit a Barcelona i havia de procurar que no la seguissin.

Garcia també es va aturar en el paper de l’Església. «El sector més compromès al voltant de mossèn Junyent va ser especialment actiu en la lluita antifranquista i també l’octubre de 1975 durant les detencions». Un dels actes més significatius, va esmentar, «va ser la pregària de solidaritat convocada pel Moviment de Cursets de Cristiandat a l’Església de Casa Caritat, amb la participació de més de 200 persones. En un moment de màxima tensió política i social, aquell acte va representar un autèntic desafiament al règim».

Més solidaritat. Va repassar «els àpats que s’elaboraven a la Fonda de Sant Antoni, que s’encarregava de dur el menjar a la presó», «els pastissos que cada setmana preparaven les monges d’Artés per als cinc empresonats a la Model, els llibrets de llom amb formatge que feia la mare del Pep Fuentes, les sarsueles de peix de la mare d’en Josep Cònsola».

També, «les cartes que arribaven a la presó, plenes d’afecte, d’ànims i d’esperança, escrites per familiars i amics». Els escrits de «capellans, empresaris i veïns adreçats a les autoritats per defensar els detinguts», i «la solidaritat dels que van obrir les portes de casa seva per amagar els fugitius, desafiant el règim i posant en risc la seva llibertat», igual que els advocats que van donar suport jurídic als detinguts, malgrat el risc personal i professional implícits.

El Comitè de Solidaritat

La conferenciant no va oblidar el Comitè de Solidaritat o Comissió de Solidaritat, una plataforma creada cap al final de la dictadura franquista per «defensar i practicar el dret a la solidaritat amb totes les persones represaliades pel règim». «Les reunions -totes clandestines- tenien lloc a la residència sacerdotal a la carretera de Vic de Manresa». El Comitè de Solidaritat, «va contribuir a crear una cultura de solidaritat i de resistència».

La mort del dictador i el final de la dictadura van suposar la tornada dels cinc presos i dels fugitius i, amb la transició, les dones van poder ocupar el paper protagonista que els pertocava. Només deu anys després dels fets del 1975, el diari Regió7 en va publicar un reportatge. Un «gest de valentia» que Garcia va voler destacar.