«A la Cova em sento com si fos el custodi d’un lloc sagrat»

Just aquest dilluns a la tarda tenia cita per empadronar-se a Manresa i coneix més interioritats de la ciutat que molts manresans. José de Pablo Martínez de Ubago (Madrid, 1970) és des del setembre el nou director del Centre Internacional d’Espiritualitat de la Cova Sant Ignasi de Manresa. Fill de mare barcelonina i de pare saragossà, té estudis superiors de Filosofia, de Periodisme i de Teologia. Entre els anys 2020 i 2021 ja va viure a la Cova, on va començar a familiaritzar-se amb el català llegint llibres d’història de la Manresa ignasiana. El pare Agustí, ja traspassat, i a qui ha trobat a faltar, el corregia quan pronunciava malament.

Què motiva el relleu de Xavier Melloni al capdavant del Centre Internacional d’Espiritualitat?

El canvi arriba perquè, pels anys que feia, ja tocava, i espero no espatllar-ho. En el nostre cas, els llocs de direcció solen ser de tres a sis anys i ell n’hi ha estat quatre. Durant l’any passat van fer un nou marc de treball que té quatre punts i que vull continuar: els exercicis espirituals; atendre els pobres, m’interessa que persones que treballen a Càritas i en altres ONG que cuiden, també tinguin un espai on ser cuidats. També hi ha el tema de portar joves i famílies i el quart punt és el de l’ecologia.

Què representa per a vostè aquesta nova etapa a Manresa?

Hi vaig viure un any, però molt de passada, i va ser arribar i deixar-te entrar, i descobrir. Vaig començar a veure-ho tot amb la mirada del segle XVI, de com era Manresa aleshores, i em vaig anar enamorant. Era guanyar en pau i perdre en soroll i descobrir, també, la Manresa modernista i sentir-me com a casa espiritualment, però amb molt per descobrir. Tota la tradició d’Ignasi de Loiola aquí fa de Manresa un lloc sagrat que cal cuidar i jo arribo ara per formar equip. Aquí hi ha gent meravellosa, els companys jesuïtes, i la ciutat, la gent que ve al santuari...

Tota la tradició d’Ignasi de Loiola aquí fa de Manresa un lloc sagrat que cal cuidar

Com ha estat la retrobada amb la ciutat?

De cinc anys enrere ha millorat. Ha guanyat habitants i, en llocs on veies que faltava posar-hi mà, s’ha fet. El projecte de la Fàbrica Nova... Manresa sempre és un lloc en transformació.

En què consisteix la seva feina?

Primer de tot, treballar en equip amb el director adjunt, Lluís Pagès, i amb el rector del santuari, David Guindulain. Jo em sento com si fos el custodi d’un lloc sagrat. Volem oferir exercicis espirituals, però, sobretot, volem atendre la gent en les seves recerques. Si en part soc aquí és perquè tinc moltes connexions internacionals. Tinc dues feines més, com a coordinador dels Centres i Cases d’Espiritualitat de tota Espanya i amb una comunitat de laics d’espiritualitat ignasiana que són en 80 països i són 23.000 membres. Per aquí n’han passat, però, per a ells que jo hi sigui és important. En aquestes dues-tres setmanes ha vingut un grup d’Austràlia, un de Singapur, un altre de França. Ho vull obrir encara més a altres països que, pel Tractat de Schengen, els costa més obtenir el visat, encara que sigui la de turisme. Els cursos d’immersió ignasiana que tenim en anglès i en espanyol ens porten gent d’Amèrica Llatina, d’Índia, dels Estats Units, del Canadà, del nord d’Europa. Vull mantenir l’ideal internacional d’un lloc on hi ha una experiència de Déu possible. Hi ha vegades que es deforma la imatge de què són els exercicis espirituals, com si fossin un espai de moralitat superficial i d’adoctrinament, i això no és el que volia sant Ignasi. Volia que fos una experiència d’interioritat i de trobada amb Déu on cadascú va fent el seu pelegrinatge.

No cal que siguin persones de la Companyia de Jesús?

No necessàriament.

Creu que la gent ha interioritzat aquesta obertura, igual que a la que aspira el Camí Ignasià?

El Camí Ignasià és un camí obert perquè es converteixi en experiència de peregrinació i això es pot fer des de qualsevol lloc. Qualsevol experiència de peregrinació és com si gires el mitjó. Et posa davant del teu mal de peus, el mal d’esquena carregant la motxilla. És el que va viure sant Ignasi arribant a Montserrat i canviant d’estil de vida i venint després a Manresa. Aquí el que passa és que no renunciem al fet que l’experiència que va tenir, 500 anys després, continua sent vàlida.

Després de molts anys d’obres per posar al dia el santuari, de la celebració dels 500 anys de l’estada de sant Ignasi a Manresa, i de la visibilitat que els va donar tenir un Sant Pare jesuïta, ara sembla que hem entrat en una nova fase de calma i fins i tot d’ostracisme. Els amoïna o ja els està bé?

Aquesta casa porta aquí, amb les seves diferents modificacions, 500 anys. No és una cosa que puguis tancar o que quedi aïllada. Quan entres a Manresa veus la Seu, la Cova i el Pont Vell, i això és un símbol de Manresa. Hi ha fotos de la guerra que estava tot destruït i, tot i que hi ha hagut moltes dificultats, continua sent un lloc sagrat, on arribes i se t’obren els porus. Vull que, tant la gent de Manresa com la que ve de fora, puguin trobar un lloc de trobada amb Déu, de creixement personal i espiritual dins de la tradició ignasiana, perquè és el que podem oferir. Aquest es un lloc de somnis, ja d’ençà que va arribar sant Ignasi. Obert? Per descomptat. D’esquena? Jo més aviat diria que ben situat.

Parla amb molta passió del llegat ignasià que ha quedat.

Una de les meves passions són els jocs taula i n’estic pensant un de com era Manresa el 1522 que es pugui ensenyar a altres generacions des del punt de vista del joc. Vinc de família de creatius i la bena creativa hi és. El tauler seria com si miressis des de la terrassa de la Cova i hi surten des de Rajadell fins a Sant Pau.

Una de les meves passions són els jocs taula i n’estic pensant un de com era Manresa el 1522

Abans esmentava les seves altres dues feines com a coordinador dels Centres i Cases d’Espiritualitat a Espanya i viceassistent eclesiàstic Mundial de la CVX (Comunitat de Vida Cristiana). Molt breument, en què consisteixen?

M’he dedicat a fer grups de treball per tota Europa i, amb la CVX, a tot el món. El que uneix tot això és el que anomenem el discerniment en comú, que és facilitar que un grup pugui prendre decisions des dels valors de l’evangeli. El meu treball ha consistit i consisteix a ajuntar gent de tot el món. En línia, i també presencialment. El darrer any he estat al Caire, a Tòquio, a Hong Kong, a Botswana, a Buenos Aires. Li deia al provincial que a Manresa faré el possible per obrir la màgia d’això a tots aquests llocs. Tindrem un simposi sobre sexualitat, afectivitat i integració de la persona el juny i el 2029 serà un any jubilar.

Parla de silenci i de reflexió en un món molt sorollós. Com poden conviure?

Primer, mantenint un espai on cadascú pugui fer la seva recerca. Hi ha molta gent que necessita respirar i la polarització, el populisme i la postveritat només fan que generar soroll i, quan a una persona li passa alguna cosa grossa a la vida i a la feina, necessita un espai per escoltar-se per dins i per connectar cap i cor i amb el planeta, i això és un espai que ho propicia, i per a mi és una responsabilitat.

A Manresa hi ha un rector a la parròquia de la plaça de Valldaura, Gustavo Lombardo, de l’Institut del Verb Encarnat, que a Youtube té el domini de la pàgina Ejercicios Espirituales. Exalça el martiri i sovint parla de Satanàs, fins i tot referint-se a una festa popular de Manresa, el correfoc.

No el conec. El que sí que puc dir és que no tenim el copyright dels exercicis espirituals, ni ell ni nosaltres. Per a nosaltres és un lloc de trobada amb Déu fruit d’una recerca personal. No és un lloc ni per moralitzar ni per adoctrinar.

Subscriu-te per seguir llegint