Jutjat per insubmís a Manresa just quan s'acabava la mili

El 8 de novembre del 2000 va arribar una fita històrica fruit dels acords del Majestic entre CiU i PP de José Maria Aznar: aquell dia se celebrava el darrer sorteig de quintos per anar a un servei militar obligatori que desapareixia. Milers de joves es veien lliures d’una càrrega que havia durat generacions.

Hi havia, però, un bagenc que no estava tan feliç amb la notícia. Era Joan Maria Guilà Mas, veí de Santpedor de 24 anys que, just el dia abans, el 7, va ser jutjat per insubmís als tribunals de Manresa. Era una situació surrealista, però això no va impedir que el condemnessin a inhabilitació. Ara, 25 anys després, localitzat per Regió7 a Mallorca, on viu, ho recorda com una situació lamentable però que no va tenir cap efecte en la seva vida.

Guilà treballava a Llum i Color, el desaparegut establiment de fotografia de Manresa, i va anar demanant tantes pròrrogues com va poder per no haver d’incorporar-se a l’exèrcit. Finalment, va decidir declarar-se objector. Li van adjudicar una plaça a Ampans on havia de prestar el servei social substitutori que, des de feia uns anys, es podia bescanviar pel servei militar. S’hi havia d’incorporar el 10 de desembre de 1998, però just el dia abans s’hi va presentar amb un escrit on exposava i defensava la seva decisió de no iniciar el servei «per consciència i solidaritat amb la resta de companys».

En aquells moments allò significava ser denunciat i enfrontar-se a un tribunal. La data del judici va ser fixada per al 7 de novembre del 2000. Va acudir al Jutjat Penal de Manresa acompanyat del seu advocat, Marc Viader, un destacat antifranquista molt compromès amb la defensa dels treballadors i amb l’antimilitarisme. Va exercir a Manresa durant una part de la seva carrera i va estar molt vinculat a Regió7. Entre altres coses, va encapçalar l’acusació popular en el procés per les emissions contaminants de la central tèrmica de Cercs.

En la seva intervenció davant del tribunal va fer notar l’absurditat de la situació i va demanar l’absolució. Un cop acabada la vista va explicar a aquest diari que aquella situació feia palesa «la indiferència governamental per promoure els mecanismes legislatius de derogació immediata de les normes penals lligades a la repressió dels sentiments antimilitaristes i, en concret, dels joves insubmisos».

Viader va lamentar la velocitat amb què es tramitaven aquells judicis en contrast amb els que s’ocupaven de «delictes contra la llibertat i la seguretat en el treball».

Va ser inútil. El tribunal va decidir condemnar Guilà a la pena de quatre anys d’inhabilitació que estava prevista, ni un dia menys. El santpedorenc explica ara que mai no va tenir cap intenció d’aspirar a cap feina al sector públic i que, per tant, la inhabilitació no el va afectar. El judici li va servir per deixar la mili enrere i mirar endavant. Va conèixer una noia mallorquina i, el 2007, se’n va anar a viure a l’illa. Actualment resideix a Es Pla de Na Tesa, a prop de la capital, i treballa d’administratiu. Recorda aquella història com una anècdota estrafolària que, això sí, ha explicat força vegades.

I l’endemà del seu judici, gairebé 600 joves de la Catalunya central van entrar al bombo sinistre de la darrera mili. Tots els que no van haver d’incorporar-se perquè tenien pròrrogues se’n van salvar. Com sempre, Regió7 va publicar els seus noms i les seves destinacions, un per un. No va caldre fer-ho mai més.