«Als regidors d’abans de la democràcia ens van dir coses que em van doldre molt»

Ha estat regidor de l’Ajuntament de Manresa amb dos alcaldes diferents al final del franquisme, ha estat l’ànima del grup de teatre del Poble Nou durant més de mig segle, ha dirigit sarsueles, ha fet un centenar de papers a sobre de l’escenari i ha col·laborat en tot el que li han posat al davant, des de la fira de l’Aixada fins a la residència Montblanc o l’Associació Esportiva La Salle. Si algú ha viscut intensament la vida del seu barri i de Manresa és Jaume Puig; i als 85 anys, ho continua fent.

Com era entrar de regidor a Manresa el 1973, amb Franco viu?

El primer dia el recordo una mica fort, perquè al primer acte on vaig assistir ja ens van dir que havíem d’aixecar el braç, i allò no anava amb mi. De la vintena de regidors que érem llavors n’hi havia tres o quatre que no érem d’aquesta corda. Però a mi sempre m’ha agradat col·laborar amb la ciutat, i quan em van triar per representar el sindicat vaig pensar que era una manera de participar. Després m’han dit: tu ets franquista. I jo no ho sóc, sóc una persona del poble que li ha agradat treballar per a la ciutat. Hi ha el Franco? Doncs amb el Franco. Hi ha el Juan Carlos? Doncs amb el Juan Carlos. No he estat mai polític.

Com era l’ambient al govern municipal?

Era molt diferent amb un alcalde i amb l’altre. El Ramon Soldevila era molt controlador, molt dictador. Ell s’ocupava de tot. Jo era un regidor poc rellevant i no hi tenia gaire contacte. L’altra figura important era el Jefe del Movimiento, el Carreras. Amb el Roqueta va canviar completament; les coses es comentaven i s’acordaven, o es votaven. Es podia parlar de tot. Tot era molt més obert, i jo hi vaig fer una molt bona amistat.

Cap al final veien venir el canvi?

Sí, és clar. Quan Franco va morir el Roqueta ens va dir clarament que allò s’havia acabat. Que venia la democràcia. I no recordo que cap dels regidors digués el contrari. De fet, als darrers temps hi havia un regidor que se sabia que era comunista.

Com eren les relacions personals?

La relació entre tots era cordial. Hi hi havia els més conservadors i els menys, hi havia tendències polítiques, i debats, i hi havia qui proposava i qui s’oposava, però entre els regidors hi havia molt bona relació.

Quan hi va haver el canvi de règim no va pensar continuar entrant en algun partit?

No, gens. En aquell moment van passar coses que no em van agradar gaire. Hi havia una certa crispació i als regidors dels ajuntaments d’abans de la democràcia ens van dir coses que em van doldre molt. Franquistes fora, ens deien. Franquistes? A mi em va tocar aquella època! Què hi podia fer si em va tocar allò? Abans de les primeres eleccions democràtiques el Roqueta va crear una comissió de diàleg amb els partits polítics per preparar el canvi, i m’hi va posar. En aquelles reunions ens van atacar molt, i ens van dir coses que no eren veritat. Ens van arribar a dir que fèiem creuers pagant l’ajuntament. Per favor!! Però com se’ls acudia això? Jo no vaig cobrar mai de l’ajuntament! Al revés: si havia d’anar a llocs em pagava jo la gasolina. O sigui que no em van quedar ganes de continuar. I el que va passar després va ser que, els que van venir al darrere, van fer moltes de les coses que ens criticaven a nosaltres.

Com era la sanitat de Manresa quan vostè en va ser regidor?

L’ajuntament ajudava en el que podia amb els diners que teníem, que eren pocs. Hi havia la Seguretat Social, però tothom qui podia es pagava el metge. Jo vaig intentar fer una coordinació hospitalària de Sant Joan de Déu, Sant Andreu, la Clínica i el Centre Hospitalari perquè no tothom es cuidés de tot i es pogués organitzar millor, però no va poder ser.

Sempre s’ha dit que, en aquella Manresa, els metges manaven molt.

Home, n’hi havia uns quants amb molt nom. El Llatjós, el Tuneu, el Selga, l’Isern, el Trullàs... Sí, eren gent influent que als centres on treballaven hi tenien molt pes.

Com eren aquells veïns que van arribar al Poble Nou a començaments del segle XX?

Pagesos i alguns paletes, catalans de l’interior, la majoria de fora del Bages. Van venir a treballar sobretot a la construcció, però també n’hi havia que van trobar camps cap a la zona del Poal i venien en parades al barri, i més endavant també a la plaça Major.

El Poble Nou de quan vostè era jove tenia un esperit molt comunitari.

Sí, era com un poble. S’ha de tenir en compte que allà no hi havia res fins que Joan Playà va construir les primeres cases. Mossèn Vidal, que era vicari del Carme, va veure que hi calia una escola i una església, les dues coses, i això va fer que la parròquia es convertís en el nucli on s’aglutinava tot. Hi va haver uns quants rectors que tenien les portes obertes i a la parròquia s’hi trobava tothom; no importava si eres d’Església o no. Tothom participava en la Festa Major i tothom podia anar a fer teatre a la parròquia si volia.

Ara l’Església ha perdut la capacitat d’aglutinar. Se li fa estrany aquest canvi, a vostè que ha fet tanta vida de parròquia?

Sí, aquest canvi és el que l’Església s’hauria de fer mirar. Hi ha moltes parròquies que ja podríem dir que gairebé són mortes. Però al Poble Nou encara es manté bastant viva. Als locals de la parròquia s’hi aplega gent religiosa vinguda de fora que ha estat acollida allà. El que passa és que ara el consell parroquial ja no té el mateix paper que tenia, perquè ara els rectors nous veuen les coses d’una altra manera.

Aquelles generacions de capellans van tenir una capacitat d’acollir que els nous no han tingut?

Jo diria que, tot i que eren molt religiosos com correspon als capellans, tenien la voluntat d’obrir a tothom, com més millor. Nosaltres, de joves, anàvem a una sala a jugar a ping-pong i hi teníem un vicari que ens deixava fer i s’hi podia parlar de tot, no et feia tenir la sensació que estaves a l’Església. Els rectors més nous aquesta capacitat no l’han tingut. Han volgut acollir els seus. Els que el bisbat diu que s’han d’acollir. Tenen una altra manera de pensar més tancada en la religió i en intentar que els altres pensin com ells.

El barri del Poble Nou és dels que han canviat més de Manresa i dels que estan millor però, sent nostàlgia?

Sí, és clar, no és aquell barri on tots ens saludàvem. Aquella companyonia que hi havia s’ha perdut. Suposo que és normal, passa a tot arreu. Però nosaltres al teatre intentem que tothom que ve se senti ben tractat, que no falti mai una mica d’aigua, unes galetes i simpatia. Quan em diuen que allà la gent se sent ben atesa em fan molt content.

Ara la gent té moltíssimes més coses. Però creu que és més feliç?

Teníem menys coses però disfrutàvem del poc que teníem. Ara hi ha moltes coses però no es gaudeixen tant com ho fèiem nosaltres. No ho sé, això és el que noto parlant amb els joves quan preparem els Pastorets.

Fer els Pastorets en català el 1943 va ser un acte de catalanisme?

No crec que el meu pare i els qui llavors portaven el teatre li donessin una importància especial. Ho devien considerar un fet natural. I després vàrem fer en català totes les altres obres, excepte alguna sarsuela en play-back. Es donaven situacions com que, quan per la Festa Major programàvem sardanes, ens feien dir quines tocarien i la lletra. I nosaltres dèiem: no hi haurà lletra. Però tot i així, volien que li poséssim! També vàrem intentar fer en català els programes tant com vàrem poder.

Quin és el truc per mantenir viu tants anys un grup de teatre com el Nostre Llar?

Trobar-s’hi bé i que la gent s’hi trobi bé. Gaudir per fer gaudir. Quan tant qui fa l’obra com qui la veu s’ho passen bé es crea una comunió molt maca.

Què li ha aportat fer teatre tants anys?

Vaig començar quan era un nen perquè el meu pare era qui se’n cuidava, i m’ha aportat molt: fer teatre ens ensenya a llegir, a conèixer personatges i actors, a conèixer la llengua, a perdre la por davant de la gent, i a formar part d’un equip.

Quin és el personatge que més recorda com a actor?

Potser un que vaig fer de molt jove, el de fill a «La ferida lluminosa», de Josep Maria de Sagarra. Mor en braços del pare i la mare per ajuntar-los i salvar-los. Era una idea molt religiosa, però la part humana em va semblar molt emocionant.

El teatre amateur ha perdut empenta?

Potser sí, però encara ha molts grups. Al Bages hi ha molts bons actors, i fins i tot alguns professionals. Jo crec que l’amateur no s’abandonarà perquè viure del teatre és molt complicat. Molts joves estudien per dedicar-s’hi i ho proven, però han de buscar altres feines i si volen actuar ho han de fer en locals petits on no cobren.

Si nasqués avui creu que tornaria a dedicar-se a les entitats i al teatre?

Jo crec que sí. Jo crec que l’únic que el millor de la vida és servir els altres comunitàriament. Hauríem de fer-ho tots. Treballar està bé, però si no hi ha altres activitats, què farem? Si ningú fa teatre, si ningú no fa la fira de l’Aixada, què farem? Afortunadament, a Manresa hi ha molta gent que es mou per fer coses, i això és preciós. A mi m’agrada col·laborar en tot. Fa viure!

Biografia

Un home a tot arreu. Jaume Puig Bou va néixer a Manresa el 16 de maig de 1940, fill d’Ignasi, administratiu a l’Instituto Nacional de Previsión, i de Concepció, filla dels propietaris de la fàbrica de Cal Bou, on va treballar fins que es va casar. Ha tingut una germana, parella, dos fills, el Jordi i el Carles, i dos nets. Va estudiar a la Salle, a l’Escola parroquial, quatre anys al Seminari de Vic i a l’Acadèmia Menéndez Arango. Als 16 anys va començar a treballar en una constructora i el 1958 va entrar a les Forces Elèctriques de Catalunya. El 1962 va ser nomenat president dels Joves d’Acció Catòlica; del 1965 al 1969 va ser vocal de la secció d’aigua i electricitat del Sindicato Vertical de Manresa, que va presidir de 1970 a 1973. Elegit per representar el sindicat al govern municipal, el 1973 va ser nomenat regidor amb Ramon Soldevila com a alcalde, i va repetir amb Ramon Roqueta fins a la dissolució dels ajuntaments franquistes el 1979. Va formar part de la comissió que va aplegar el govern municipal i els nous partits d’oposició. Entre 1979 i 1986 va ser membre de la junta del Montepio; ha estat vicepresident de l’Associació de Pares de la Salle i de l’Associació Esportiva de Bàsquet la Salle. Entre 1985 i 2020 va ser membre de la junta de la residència Montblanc. Es va incorporar de petit al grup de teatre del Poble Nou que dirigia el seu pare, posteriorment anomenat Nostra Llar. El 1965 se’n va fer càrrec i n’ha estat l’ànima fins ara. Ha col·laborat amb tota mena d’entitats i iniciatives escèniques i musicals. Li agrada la poesia i fer rodolins per desitjar bon dia i bona nit.