«Aprendre català i que et parlin en castellà és frustrant»

Llicenciat en Filosofia i en Filologia Catalana, Jacob Montsech (Sant Vicenç, 1968) porta més de vint anys fent classes de català al Centre de Normalització Lingüística Montserrat, de Manresa, i com que per aprendre una llengua no hi ha res millor que fer-la servir, s’ha convertit en inesperat director de dos episodis imaginaris de la sèrie de TV3 «Crims», inventats i interpretats per alumnes seus amb una perícia que ha deixat tothom amb la boca oberta. No li ve completament de nou: qui busqui a YouTube també hi podrà trobar animacions seves fetes amb plastilina, una de les quals, precisament, explica com es diuen les hores en català genuí.

Confessi: el que li hauria agradat de veritat és dedicar-se al cinema d’animació?

Si tornés a néixer, potser sí! (riu) En realitat, vàrem començar com un entreteniment amb els meus fills i ens vàrem anar engrescant. Està molt bé perquè fer vídeos amb plastilina és una activitat molt entretinguda i creativa.

Aquest és el pont que el porta a fer vídeos de crims manresans amb els seus alumnes?

Podríem dir que sí. Primer vàrem fer un taller d’on va sortir el guió, i després vàrem passar al rodatge. Volíem fer una cosa que estigués bé tècnicament i ens vàrem posar el llistó una mica alt amb l’ajuda d’un alumne que és professional de la imatge, el Freddi Guillén.

Ha resultat que el català amb sang entra, però amb sang de «Crims».

Sí (riu), i amb joc i creativitat. La veritat és que el resultat ha superat les expectatives de tots, i ha estat una bona manera d’utilitzar el català per fer coses, sense pensar-hi.

Com ha evolucionat l’alumnat del centre?

Abans teníem alumnes nascuts aquí, alguns d’ells catalanoparlants que volien aprendre a escriure’l bé. Ara gairebé tots són nouvinguts, la majoria africans i sud-americans.

Per què el volen aprendre?

Molts comencen perquè necessiten acreditar un cert nombre d’hores de classe per obtenir el certificat d’arrelament. També n’hi ha que venen perquè estan molt sols i a classe de català poden relacionar-se amb gent semblant. És un espai amable on es fan amics, i parelles i tot. Els que continuen fins als nivells més alts són els que tenen més formació, volen quedar-se aquí i aspiren a progressar. També n’hi ha força que venen perquè tenen una parella catalana. Són gent molt diversa que et fan oblidar tots els prejudicis que puguis tenir.

Què és el que els costa més?

Als castellanoparlants la pronúncia i els pronoms; als àrabs les vocals i la sintaxi. Entendre’l costa poc: fins i tot els que venen de llengües no romàniques ho fan en uns vuit mesos. El que costa de veritat és llançar-se a parlar-lo, perquè això depèn de les pors de cadascú, de les oportunitats que tinguin de fer-ho... Els que no tenen vergonya avancen ràpid.

Es queixen que no els parlen en català?

Moltíssim. És frustrant per als professors i per a ells. No ho entenen. Fins i tot es poden sentir enganyats: aprenen català pensant que el necessitaran i, a l’hora de la veritat, no tenen ocasió de parlar-lo. Expliquen situacions fortes, com ara un colombià parlant en català i un catalanoparlant contestant-li en castellà. Les persones que en diem racialitzades s’hi troben constantment. És un fenomen conegut en sociolingüística com a patró de convergència, propi de totes les llengües minoritzades. No és que els catalans siguem més rucs que altres!

Imagini que té al davant els catalanoparlants que sempre cauen en això. Què els diria?

Que la gran majoria els entenen, i que parlar-los en castellà pot ser fins i tot ofensiu, perquè és com excloure’ls. I que una llengua se salva parlant-la. Tenim un cas concret d’una alumna que va anar a un curs d’atenció a la gent gran a un hospital de Manresa i estava contenta perquè podria practicar molt el català. La majoria d’alumnes eren sud-americanes i la professora, només mirant-los les cares, va decidir fer-ho en castellà. Ella, enfadada, va protestar perquè tant esforç no li hauria servit de res. Gràcies a això, han fet el curs en les dues llengües. I ara, precisament perquè parla català, l’han seleccionat per fer un curs més avançat de cures pal·liatives, una feina millor. O sigui que sí, li ha servit!

El clixé ‘es de mala educación’ existeix en totes les llengües dominants, o només aquí?

El prejudici de passar-se a la llengua hegemònica, imperial, hi és a tot arreu, però aquest invent concret sembla que és espanyol. Generalment és per una qüestió de prestigi de la llengua, però aquí no és tant pel prestigi; fins ara, el castellà no té més prestigi que el català. L’ascensor social està avariadet, però conèixer el català continua ajudant a que funcioni.

L’administració hi fa prou?

El que és pròpiament l’administració diria que sí. Els serveis públics, no. A la sanitat, per exemple, hi ha un dèficit molt gran, tot i que se suposa que ve a treballar-hi gent formada que ha de tenir una certa facilitat per aprendre.

Diagnòstic i pronòstic: salvarem el català?

Els indicadors són contradictoris. Hi ha més parlants que mai, però percentualment ara són minoritaris. Tenim la situació insòlita d’una llengua que la majoria dels que la parlen o la coneixen no són catalanoparlants d’origen, i la transmissió familiar és minoritària. A més, els joves se socialitzen en espais digitals molt dominats pel castellà. Tot plegat fa que la sensació sigui sovint d’asfíxia. Pronòstic? El futur no està escrit. Jo veig que els fills dels meus fills seran catalanoparlants, per tant, jo no veuré la mort del català. No ho sé. La història dona moltes voltes i la sentència de mort del català ja es va escriure el segle XIX. Ves a saber.