Sabies que l'estadi d'atletisme del Congost es podria haver construït a Puigterrà?

L’atletisme es va començar a practicar a la nostra ciutat molts anys abans que es construís la pista d’atletisme del Congost (1951) i de la fundació del Club Atlètic Manresa (1955).

El 1922 al davant de l’institut (actual plaça Espanya) es va organitzar el primer aplec atlètic. Posteriorment, se’n celebraren a molts indrets com a Joncadella; al camp dels Barrets a la Plana del Pont Nou; a les Arenes (actual carrer Poeta Mistral); a la caserna del Carme; al camp de futbol Flor de Lis (Poble Nou); al Pujolet; al terreny dels fejocistes (actuals carrers Jacint Verdaguer i Joan XXIII) entre altres, a més, d’alguns carrers de la ciutat.

La primera pista d’atletisme que va tenir Manresa va ser l’estadi del Centre Excursionista de la Comarca de Bages (CECB), a la zona alta del passeig, a tocar de la Bonavista, l’any 1932. L’estadi el formaven unes pistes de terra, un camp d’herba i dues casetes amb dutxes. També s’havia de construir una piscina i una pista de tennis que mai es van fer. El 1934 es van tancar perquè el propietari hi volia edificar i els atletes van ser acollits pel Centre d’Esports Manresa, al camp del Pujolet.

Després de la Guerra Civil, la secció d’atletisme del Centre d’Esports Manresa va continuar la seva activitat esportiva amb proves com el Campionat de Catalunya de cros, la participació d’Enric Villaplana als Jocs Olímpics de Londres (1948) o campionats de Catalunya de clubs, entre altres.

Les proves atlètiques es feien al camp de futbol del Pujolet, principalment, on hi havia, com hem dit, la secció atlètica del Centre d’Esports Manresa.

Va ser l’any 1950 quan es va produir un fet que va canviar la història de l’atletisme de Manresa. El Centre d’Esports Manresa de futbol va pujar a la Tercera Divisió. Això va fer que s’hagués de plantar gespa al camp de futbol per poder competir en aquesta categoria i que fos incompatible la pràctica de l’atletisme i el futbol en el mateix espai.

Va caldre que els atletes busquessin un nou lloc per poder continuar practicant aquest esport. En un primer moment, es van buscar terrenys en diferents llocs de la ciutat, cap a la zona dels Comtals, al parc de Puigterrà i, finalment, a la zona de la Plana del Pont Nou, al costat del cementiri.

Aquesta ubicació a la zona propera al congost del riu no va agradar a molts atletes ni a molts manresans i, durant molt temps, la gent deia que els atletes corrien al costat del cementiri i no pas al Congost, que va tardar uns quants anys a esdevenir el nom oficial.

El propietari d’aquests terrenys, que eren camps de secà, alguna vinya i oliveres, era l’empresa Mines de Potassa de Súria, que es va avenir a cedir durant un temps una part de la zona per construir una pista d’atletisme. També hi havia la casa de pagès de Joan Dosrius, una bòbila, cal Ninus, una estació elèctrica, el cementiri i la casa de l’enterramorts.

El directiu Josep Pla March, acompanyat de l’atleta Joan Busquets Thomasa, van anar a Súria i, després de diferents reunions, l’empresa va accedir a cedir durant un temps una part de la zona per construir una pista d’atletisme.

Un Acord Municipal del 22 de novembre de 1950 deia que l’ajuntament acceptava la proposta de contracte d’arrendament ofert per «Minas de Potasa» de Súria per una parcel·la destinada a Camp d’Esports.

Va caldre vèncer la resistència dels pagesos que tenien arrendades aquestes terres. Al cap de pocs dies l’ajuntament pagava a Manuel L. T. deu mil pessetes (60 €) «como indemnización de cosecha de superficie tres cuarteras y medio de terreno afectado destinado a campo de deportes en el margen derecho del río Cardoner, cerca del Cementerio Municipal, de una mayor extensión de tierra tomada en arriendo de la entidad Minas de Potasa de Súria» i a Josep C. V. tretze mil pessetes (78,13 €) per quatre quarteres i mitja del terreny expropiat que era, en total, un espai trapezoidal de 190 x 115 metres.

Subscriu-te per seguir llegint