Josep Maria Macià Roldan: «Hi ha una necessitat bestial de feines d’enginyeria que sembla que no vol fer ningú»

La possibilitat de tornar a Manresa el va fer deixar la multinacional TÜV Rheinland i incorporar-se com a gerent al Col·legi Tècnic d’Enginyers Industrials de la Cataluya central en un moment en què l’entitat necessitava reorientar-se. Des de fa 15 anys, Josep Maria Macià dirigeix una organització que representa 1.200 professionals del nostre territori en un sector on les empreses es barallen per contractar graduats.

Sempre s’ha dit que un enginyer serveix per a qualsevol cosa. En un món tan especialitzat com l’actual encara és veritat?

Sí, l’enginyeria és molt polivalent. La prova és que dona moltes sortides diferents: medi ambient, qualitat, producció, manteniment, riscos laborals, I+D, exercici lliure... Tens unes bones bases i això et permet especialitzar-te en el món on hagis entrat. Si et contracta una empresa de robòtica, per exemple, et formaràs i t’hi especialitzaràs. Per això diem que té més sentit el grau de quatre anys, que és el nostre, que el màster que substitueix el que era l’enginyeria superior, on t’has d’especialitzar abans.

El professional que fa una mica de tot continua sent competitiu?

Jo crec que sí. Al Bages tenim moltes petites empreses, i l’enginyer hi fa moltes coses. És responsable de manteniment, per exemple, però potser també gestionarà algun equipament i es cuidarà del pla d’emergències. Només les empreses molt grans es poden permetre el luxe de que et dediquis a una sola cosa. Per això la polivalència és molt bona.

Un enginyer vocacional és aquell que de petit munta i desmunta totes les joguines?

Sí, el que fa això té moltes possibilitats d’acabar sent enginyer. I ens falta molta gent així. Els enginyers van buscadíssims. Tenim una bossa de treball plena de feines que no podem cobrir, per a totes les edats i totes les especialitats.

També s’ha dit que ser enginyer és tenir el cervell organitzat d’una certa manera.

No m’atreviria a dir tant, però sí que és veritat que som ordenats, organitzats i molt pràctics. Nosaltres, per exemple, tenim molta relació amb els arquitectes, i la seva manera de pensar i de fer les coses no ens encaixa. Ells valoren una sèrie de coses que nosaltres no considerem tan importants com la practicitat i l’eficàcia. Donen molta més importància a les formes i a la imatge, metre que nosaltres anem al gra.

O sigui que un món només amb enginyers potser funcionaria però seria avorrit.

Segurament, sí (riu). Un exemple de la practicitat: el nostre col·legi té la seu en un primer pis i hi estem la mar de bé, mai no hem pensat que haguem d’estar a peu de carrer. Això per als arquitectes seria impensable: ells han d’estar en un local que es vegi, que quedi bé, i encara millor en un edifici patrimonial.

Quan un enginyer industrial sent parlar de l’era postindustrial li ve un calfred?

No, perquè no creiem que la indústria deixi de ser indústria, per molt digital que sigui i per gadgets que hi hagi. Hem de continuar fabricant cotxes, siguin elèctrics o com siguin, perquè en necessitarem. I això val per a tots els sectors que toquem: electricitat, electrònica, mecànica, química, i també automoció, que té una gran presència a Catalunya.

I la Intel·ligència Artificial?

Cap problema. Ja es va dir molt que la robòtica ens substituiria a tots, i ha resultat que ha continuat sent necessari tenir gent per programar-la. Entenc que amb la IA passarà el mateix. Serà un complement. Si amb la IA tardes menys a fer una feina, te n’adjudicaran una altra, perquè segur que sempre hi haurà alguna altra cosa a fer.

En la seva professió col·legiar-se és obligatori, però a la Catalunya central tenen uns 1.200 col·legiats, que són entorn d’un terç del total. Com és això?

Perquè hi ha qui no ho entén. És una obligatorietat que, si no passa res, si no hi ha cap accident, no es percep. Igual que passa amb els metges, la nostra és una professió en la qual es pot perjudicar un tercer, i l’administració vol que hi hagi garanties. Nosaltres ho anem recordant, però ningú no ho persegueix, i anem tirant.

El canvi en l’obligatorietat dels visats devia obligar el col·legi a revisar el seu paper.

És clar, va caldre oferir més serveis per ser útils. Em van contractar, precisament, amb l’encàrrec de transformar el Col·legi en una entitat que oferís serveis, formació i assessorament als associats, i de gestionar-lo com si fos una petita empresa. De moment, ho hem fet amb èxit, perquè el nombre de col·legiats ha anat creixent, i encara creixem cada any, poc o molt. No tots ho poden dir.

La burocràcia acaba sent tant important com la tècnica?

Sí, la gestió burocràtica dels projectes que ens demanen els clients és una de les principals feines dels enginyers que es dediquen a l’exercici lliure. La veritat és que la burocràcia ha arribat a uns extrems terribles. I a més, és diferent a cada lloc. Ara hi ha una iniciativa que es diu FUE, la finestreta única, per simplificar-ho, però tot just s’hi està treballant.

Com s’ha arribat tan lluny?

Cada administració ha anat tirant pel seu compte. Cada ajuntament i cada comunitat autònoma ha anat sumant tràmits sense treure’n cap. Aquesta és la part de la feina que menys ens agrada; ens passem el dia fent papers i semblem gestories.

Els enginyers tenen sentit corporatiu, de grup?

Això depèn de l’edat. Els que ja som grandets sí que el tenim. Ens costa molt traslladar-ho als joves. Els enginyers d’ara són molt individualistes i es pensen que tenen al mòbil la solució per a tot. Ens costa que s’incorporin al col·legi encara que sigui fent una prova gratis.

Si sobra feina, com és que no hi ha més joves que s’hi dediquen?

No ho veuen atractiu, els sembla antiquat, i té la fama que és difícil. Matemàtiques, química, física... Això espanta. Però vaja, tots hi hem passat; jo no sóc pas cap estrella, i ho vaig aprovar. I a més, gairebé sense dones, cosa que tampoc no té cap lògica. Hi ha una idea equivocada del que és ser enginyer. La gent es pensa que és una feina bruta en un taller, quan un especialista en mecànica estarà assegut en un ordinador dissenyant una carrosseria, per exemple. És una feina neta, sofisticada, avançada, creativa, xula...

L’oferta de la UPC de Manresa és prou atractiva?

El problema de la UPC és que ha d’omplir els estudis que ofereix, com va passar amb el grau d’enginyeria elèctrica que va haver de tancar per falta d’alumnes. Es sorprenent: al nostre entorn n’hi ha una necessitat bestial de feines d’enginyeria que no vol fer ningú. Sembla que el que fa il·lusió és fer un grau en Intel·ligència Artificial o en Biotecnologia, sense tenir en compte que, per tal que això funcioni, abans cal que algú en faci la instal·lació. Hem parlat amb la universitat de fer canvis en el contingut, però el problema és que, segons quines modificacions s’hi facin, el graduat no tindrà les atribucions necessàries per poder treballar. Hi ha excepcions, com el grau d’automoció: hi ha hagut 300 aspirants que n’han quedat fora. I la voluntat de la universitat és millorar l’oferta superior.

El projecte de la Fàbrica Nova hi hauria d’ajudar?

És clar, la idea és que, quan la UPC sigui allà, tot això ja estigui reorientat i hi hagi una bona oferta. I també hi ha el compromís que es torni a plantejar el grau elèctric que es va suprimir.

Fa un parell de generacions, enginyers titulats o tècnics autodidactes van tenir un gran paper en la creació de la indústria metal·lúrgica del Bages. Encara hi ha aquesta emprenedoria?

Ara costa més. Tenim algun innovador al qual podem ajudar amb un programa del Col·legi dedicat a això, però el nou graduat tendeix a buscar més el confort que dona ser contractat per una empresa. I si pot plegar d’hora a la tarda i treballar des de casa algun dia, millor. Són molt diferents de les generacions anteriors, que hi posaven tantes hores com calgués. Hi ha un canvi cultural que pot costar d’entendre, però cal acceptar-lo.

La Catalunya central és un bon lloc per a un enginyer?

Sí, hi ha empreses molt potents i molt xules, més del que sembla. No va gaire vàrem fer una trobada al grup Avinent i va quedar tothom admirat. És només un exemple. Hi ha moltes companyies fent coses molt interessants. I totes es queixen que els professionals volen treballar a l’àrea metropolitana, on hi ha sous més alts i més coses a fer. A mi sembla que si es posa en una balança la qualitat de vida aquí i allà, a la Catalunya central estem molt bé.

Què en treu un enginyer d’haver estat futbolista?

En treu la idea que funcionar com un equip és important. L’esport et deixa clar que cal anar tots a l’una, perquè si un parell de jugadors no responen el que va malament no són ells, sinó tot l’equip.