Militants antifranquistes de Manresa alerten des de la Model de l’auge dels feixismes

La presó Model de Barcelona és encara a dia d’avui un dels símbols inequívocs de la brutalitat amb la qual es tractava els presos fa menys de mig segle. Un centre penitenciari que es va inaugurar l’any 1904 amb la intenció de ser un mirall per aquelles presons que encara mantenien models de funcionament i arquitectònics del segle XIX. Però res més enllà de la realitat. La Model va ser la imatge de la repressió, sobretot durant la postguerra, quan el règim franquista la va utilitzar per internar tots els dissidents polítics. Amb la recent reviscolada dels feixismes arreu del planeta, ara més que mai s’han de recordar els testimonis que encara explica la Model.

Dissabte a la tarda, un dels cinc darrers manresans empresonats pel franquisme a la presó Model de Barcelona hi va tornar a entrar per primera vegada: Josep Fuentes. No ho va fer sol, sinó que hi anava acompanyat de dos dels seus companys de detenció a la ciutat de Manresa l’any 1975, Rufí Cerdán i Josep Ramon Mora. També hi va assistir Sebastià Vives, que va optar per amagar-se i d’aquesta manera evitar les tortures i l’empresonament. Amb ells, també va viatjar una nombrosa delegació de veïns de la capital del Bages, que volien conèixer les interioritats d’aquest emblemàtic edifici que ocupa dues illes de l’Eixample de la Ciutat Comtal.

Malgrat que encara hi ha molts espais que posen la pell de gallina, l’edifici ha canviat força respecte a com el recordaven els represaliats manresans. No només perquè la Generalitat hi va fer molts canvis quan en va recuperar el control l’any 1984, sinó perquè hi ha alguns intangibles gairebé impossibles de recobrar. Prova d’això mateix és que una vegada superada la primera de les tres grans portes reixades que encara es conserven de la nau central, es va instaurar un silenci sepulcral a l’espera que arranquessin les explicacions.

Una situació que no s’adaptava en cap cas a la realitat del dia a dia del centre penitenciari. "Una de les pèrdues més notables ha estat el patrimoni sonor" apuntava Domènec Martínez, guia de la visita i membre de l'Associació Catalana de Persones Ex-preses Polítiques del Franquisme. Però no és l’única, perquè com ell mateix reconeixia, "tampoc es podrà recuperar la memòria olfactiva, aquella olor tan forta a químic que desprenia el fenol", el desinfectant que s’utilitzava a les presons durant el segle passat per mantenir la salubritat a les cel·les i els vestíbuls.

Càstigs i repressió

És cert que tampoc es poden recuperar imatges o gravacions del tracte que rebien els interns, però la memòria i el testimoni de molts d’ells té encara més valor. La llibertat dins de la Model era una mera il·lusió. No es podia parlar en català, no es podia llegir en català, no es podia rebre ni donar cap consigna contrària als règims que imperessin a l’exterior. Escollir, aleshores, no era una possibilitat.

Però si una cosa s’ha pogut mantenir ha estat precisament la sensació de la pèrdua del caràcter personal que se cercava a l’interior. La despersonalització de l’intern, la voluntat d’arrencar-li l’autonomia i sotmetre’l a la unitat i homogeneïtat alineada amb la resta de presos. Passadissos llargs, sense cap altra decoració que una franja de color crema fins a un metre d’alçada que trencava la monotonia del blanc. I les poques finestres que hi havia, encara es conserven instal·lades tocant el sostre, per evitar que aquestes fossin una ruta viable perquè els presos s’escapessin.

Part d’aquesta repressió psicològica tenia lloc a un dels espais més propers a l’exterior, a escassos 50 metres, els locutoris. L’únic espai en què els reclusos es podien comunicar amb els seus familiars i éssers estimats en llibertat. Una sala que tampoc es conserva tal com la recorden Martínez o Fuentes, que la qualifiquen d’un espai on les ganes de veure la família i la necessitat d’aquest contacte amb l’exterior "feia que tothom que hi entrés cridés i anés amunt i avall buscant als seus éssers estimats". Una realitat que moltes vegades impedia precisament que interns escoltessin allò que els intentaven dir, fins i tot els seus advocats o assessors legals. Aquí, com passava entre els presos, també estava prohibit parlar en català.

Però la possibilitat de veure les famílies era també una manera de millorar la qualitat de vida dels interns. No només perquè tornaven a les cel·les amb els ànims renovats, sinó perquè en moltíssimes ocasions ho feien amb algun llibre sota el braç, o els entraven menjar de l’exterior. En el cas dels llibres, havien de passar prèviament pel censor de la presó, però per norma general era una eina ideal per alterar l’avorriment dia a dia. El menjar, no només servia per interrompre durant una jornada o dues els plats "infumables" que repartien al centre, sinó que també era una eina per negociar i d’aquesta manera aconseguir favors.

L’impressionant panòptic

Però si per una cosa és emblemàtica La Model és per la seva arquitectura. Presidida per un encara imponent panòptic que servia de plaça central on desembocaven les sis galeries plenes de cel·les. Una estructura que feia suposar als interns que estaven vigilats en tot moment. Era doncs una segona reclusió, la psicològica o mental, que potser encara tenia un impacte en el dia a dia major que la simple privació de moviment, acció o comunicació en català.

I el més impressionants pels interns, era precisament que aquell panòptic, amb sis grans galeries cap a cada costat era el primer amb què es topaven una vegada havien estat escorcollats a les primeres dependències. Com van relatar els dos presos que havien estat a La Model, la primera parada et portava directament a la primera galeria, on els interns hi passaven els primers dies de reclusió. Era l’anomenada cel·la d’observació. Allà, quedaven a l’espera que se’ls assignés un espai amb la resta de presos, i de pas s’aprofitava per comprovar si els nous reclusos patien alguna malaltia o tenien alguna actitud particularment conflictiva.

També posen la pell de gallina les cel·les. Espais minúsculs que poden arribar a tenir una mica de sentit tenint en compte que la presó es va dissenyar amb l’objectiu d’acollir com a màxim al voltant de 900 reclusos, un per cel·la. El problema va arribar amb la dictadura militar de Primo de Rivera, 19 anys després de la inauguració del centre penitenciari. A partir d’aleshores, i amb una petita excepció durant la II República, la presó Model va acollir sempre més presos que el càlcul inicial. Primer la van omplir manifestants detinguts durant els aldarulls de la Setmana Tràgica, després ho van fer els obrers i comunistes que van participar de la Vaga de la Canadenca, i finalment tots els militants antifranquistes una vegada acabada la Guerra Civil.

Durant els anys amb una repressió més salvatge, La Model va arribar a tenir simultàniament desenes de milers de presos, la qual cosa encara comprimia molt més el dia a dia dels interns. Si les cel·les ja eren petites per allotjar una o dues persones, quan la xifra de presos multiplicava la prevista, els espais de reclusió eren poc més que llaunes de sardines.

Subscriu-te per seguir llegint