Cinc testimonis de la Catalunya central expliquen com van viure la mort de Franco: del cava al patiment «que no passés res»

El 20 de novembre de 1975 ha quedat gravat en la memòria de bona part de la societat. El pas del temps, 50 anys, esborra només en part aquells dies d’agonia i mort, fins que l’home fort del govern dictatorial de Francisco Franco Bahamonde, el president Carlos Arias Navarro, va sortir a la televisió amb posat greu per pronunciar el conegut «Franco ha mort». Regió7 ha parlat amb diferents testimonis de la Catalunya central perquè expliquin com van viure aquell moment. En aquest article en recollim cinc i el lector pot trobar més informació en l'especial: 50 anys de la mort de Franco.

Montserrat Margarit, activista social i feminista: «Vam anar a comprar cava per celebrar-ho»

A vegades el destí és capriciós. Aquell 20 de novembre de 1975, va triar ser-ho amb Montserrat Margarit, que aquell dijous «no et sabria dir per què» era a casa, escoltant la ràdio, en comptes d’estar treballant. Tenia 34 anys i un fill de 5, i tenint en compte que tant ella com el seu marit eren militants del PSUC, no es fa estrany que seguissin molt de prop tota l’actualitat que tenia a veure amb l’estat de salut del dictador, «sabíem que feia dies que estava molt greu. Però, així i tot, ho van celebrar: «Vam anar a comprar cava al supermercat per brindar a la tarda»

«L’esperança» és un dels sentiments amb què no dubtar a definir les jornades que havien de venir, però no s’ha oblidat tampoc de «la incertesa» que envoltava a quina seria la reacció del règim. «Feia uns dies que havien detingut 25 companys, i cinc d’ells eren a la presó Model. Teníem l’esperança que hi haguessin canvis, sobretot amb referència al paper de la dona en el marc d’una legislació molt dura».

Gonçal Mazcuñán, periodista: «Vaig anar a fer un esmorzar de forquilla»

Gonçal Mazcuñan va saber que s’havia mort el dictador per la ràdio. Aleshores, feia una feina d’encarregat al matí en un magatzem de materials de construcció, a Construccions Carrió, que li permetia poder-s’ho combinar a la tarda amb els estudis de periodisme. «L’empresa on treballava tenia la ràdio posada perquè ho estàvem esperant tots. Vaig escoltar la notícia i, quan ho van acabar de dir, me’n vaig anar davant d’on treballava, que hi havia un bar que es deia La Parrilla, i em vaig fotre un esmorzar de forquilla, i a casa vam brindar amb cava». Fa notar que, «amb el temps, potser hi hem reflexionat més i ens ha dolgut que morís al llit, però, en aquell moment, es va viure com un alliberament». Ja estava casat i amb fills, i treballant i estudiant. «Era una etapa molt vital per a nosaltres. La vida no ens va canviar, però sí que ens va obrir expectatives». A la facultat recorda que «es va fer vaga general i, després, ens van donar l’aprovat general. A tot arreu es va viure amb certa satisfacció i eufòria, tot i que els grisos encara actuaven». Mazcuñán estava implicat en l’Associació de Veïns de la Carretera Santpedor i «s’hi va reflectir la revolta, l’ànim de ‘vinga va, tombem, tombem’».

Conxita Parcerisas, historiadora de Memoria.cat: «Tot va agafar un altre ritme i perspectiva»

El 1975, Conxita Parcerisas treballava al Banc Mercantil de Manresa i a la tarda estudiava a l’Autònoma. «Els dies que anava a la universitat feia horari de 7 a 2. Com que no havia escoltat la ràdio, vaig anar a treballar a les 7 i fou llavors quan un company m’ho va dir. Tinc la imatge del lloc exacte on estava i el primer pensament: Ja era hora!». Ho va viure «amb satisfacció i una il·lusió neguitosa. Recordo les mirades de complicitat amb els altres joves que havíem coincidit en activitats clandestines. No recordo haver brindat amb xampany, però, el meu pare, que era de la lleva del biberó i havia estat en un camp de concentració franquista, sí que ho va fer». Quant al canvi que va suposar en la seva vida, explica que «tot va agafar un altre ritme i perspectiva. Compartia l’esperit dels concerts del Llach el gener de 1976. La meva parella havia estat detingut i jutjat pel TOP, el Tribunal de Orden Público de Madrid, i no li expedien el certificat de bona conducta. Això comportava que no es podia treure ni el carnet de conduir, ni el passaport. No podíem anar ni a Andorra. Això es va resoldre i la llei d’Amnistia li va resoldre una multa per haver participat en la redacció d’un manifest».

Àngels Freixanet, escultora: «Em feia patir que no passés res»

Àngels Freixanet, que justament el pròxim dia 28 de novembre recollirà el Premi Bages de Cultura 2025 per la seva trajectòria creativa, recorda aquell moment perquè «tenia aquí un amic argentí que el seu pare havia estat exiliat i que se n’anava a dormir amb la ràdio posada esperant que es morís». És qui li va comunicar. «Jo tenia una exposició a Barcelona, a la Sala Gaudí, i hi baixava cada dia perquè m’agradava ser-hi per a quan hi anés gent i a les 5 de la tarda ja tancaven perquè tenien por que, quan es morís, passés alguna cosa». Recorda que va trigar molt a morir i que «ho vam saber perquè no es parlava de cap altra cosa», tot i que «no s’acabava de morir mai». Aleshores, tenia un fill i «em feia patir que no passés res. Sí que soc d’esquerres, però, sense haver-me significat mai, no sabies què podia passar». No té la percepció que la mort del dictador li canviés la vida ni personalment ni professionalment. «La vida va continuar perquè, en realitat, no va passar res».

Roser Farràs, cantant de l’Orfeó Berguedà: «Cantàvem en català i no ens feien callar»

El cas de la berguedana Roser Farràs és lleugerament diferent de com van viure aquell episodi la resta de testimonis: «Crec que des de les poblacions de l’interior, anàvem fent, sense estar massa al corrent del que succeïa a altres llocs com a Barcelona». Prova d’això, és que «aleshores tenia 18 anys i ja cantava a l’Orfeó Berguedà, i la veritat és que recordo que en moltes ocasions havíem entonat el cant de la senyera i no havíem tingut mai cap problema, no ens havia fet callar mai ningú».

Per a ella, que la mort del dictador succeís aquell 20 de novembre va ser una notícia positiva, principalment perquè «amb l’orfeó havíem d’anar a una trobada de corals al País Basc a principis de mes, i patíem perquè no coincidís la notícia de la seva mort amb el viatge. Abans no podíem sortir tant, i recordo que estàvem molt neguitosos». La repressió franquista també la va colpir en diverses ocasions, la que encara recorda perfectament és l’execució de Salvador Puig i Antich.

Subscriu-te per seguir llegint