«Em dol moltíssim que es digui gitano a algú que roba encara que no ho sigui»

Joan Garcia es va convertir en manresà adoptiu per la seva dona, filla de la ciutat, i des del 2010 és president de l’entitat Unió Gitana de Manresa, que ell mateix va promoure. Reivindica la fe de l’Església Evangèlica de Filadèlfia com un factor de cohesió no només entre els gitanos, sinó també entre aquest col·lectiu i la resta de la societat. La seva principal preocupació és que els joves gitanos estudiïn.

Clixés a banda, què és avui ser gitano?

No té res a veure amb els estereotips. Ser gitano és ser un supervivent que s’ha sobreposat a una llarga història de contrarietats, i tenir respecte a la gent gran. Ser gitano és saber respectar, i també superar barreres que et van posant per culpa de la ignorància. N’hi ha que ho han aconseguit completament. Fa 40 anys, a la nostra comunitat l’analfabetisme arribava al 80%. Avui pràcticament no n’hi ha, i hi ha gitanos universitaris. L’altre gran tret que ens distingeix avui és que som creients evangelistes.

Quin és el prejudici més estès?

El més habitual és que som gent que no te’n pots refiar. Gent que no paga, roba, enganya... A mi em dol molt que es digui gitano a algú que roba encara que no ho sigui. ‘És un gitanot’, diuen. Em molesta moltíssim. I quina falta de coneixement!

D’on creu que ve aquest clixé?

Del fet que fa 250 anys, en l’anomenada Gran Batuda, durant el regnat de Ferran VI, les autoritats ens van voler exterminar, i els que van sobreviure i es van quedar a Espanya tenien prohibit treballar i formar part de la societat. Per tant, es van haver de buscar la vida fora de la llei. Encara ho estem pagant. A Catalunya, i sobretot a Barcelona, ens vàrem poder reintroduir a la vida social abans que a d’altres llocs, perquè aquí hi havia feina i els gitanos es van poder guanyar la vida i viure en pisos com tothom, cosa que abans no era possible. No hi va haver igualtat d’oportunitats, però sí una vida millor.

Recorda alguna una situació que l’hagi ferit especialment a vostè?

Hi ha moltes situacions que ja ens hi hem acostumat. Per exemple, fa dos anys volia llogar un pàrquing a sota casa meva. Vàrem anar amb la meva esposa a veure una persona que en llogava un, vàrem quedar entesos i, quan sortíem, vàrem trobar al carrer una família gitana coneguda nostra que anava de dol. Nosaltres, quan estem de dol, anem de negre de cap a peus, amb els homes sense afaitar... fem una mica d’efecte. El propietari es va adonar que érem gitanos i, només per això, va resultar que no podia llogar-nos la plaça, quan ja ens havia dit que sí. Fixa’t quina discriminació.

Avui a Catalunya arrosseguen molts prejudicis els immigrants, sobretot els magribins. Com es veu amb la mirada d’un gitano?

Ho veiem amb solidaritat, perquè a ells també els miren amb una lupa que no s’aplica als catalans. I no hauria de dir als catalans, perquè jo soc català, parlo català i em sento completament català. Gairebé la meitat dels gitanos de Manresa som catalanoparlants.

Vostè s’ha dedicat a vendre souvenirs per la costa. No és una ocupació gaire habitual.

No. Quan els meus pares tenien la botiga de roba a Salou, jo veia que a les botigues de l’entorn els podia anar bé tenir petits records del poble per vendre als turistes. I em vaig inventar uns imants per a la nevera. I després d’aquell, en vaig fet també per a altres pobles. Agafava una foto d’alguna cosa característica, hi posava el nom del poble, i endavant. També vaig vendre ventalls, cendrers i encenedors. Els que duien una fulla de maria es venien molt. Vaig estar uns quants anys recorrent la costa, però quan van començar a arribar productes xinesos va deixar de ser un bon negoci i ho vaig deixar. Ja era una mica gran i em vaig dedicar a ajudar a la parada de roba del meu fill. Això també em permet dedicar temps a l’entitat, que porta molta feina i no hi ha gaire voluntaris per ajudar.

Com és créixer en una família gitana?

El que ens defineix és la unitat. A casa meva érem tres germans, però vivíem amb els meus cosins germans i no diferenciàvem els uns dels altres. Això neix també de les adversitats: vàrem haver d’anar molt units i ajudar-nos els uns als altres.

Una família extensa i jeràrquica pot donar molt confort i seguretat, però no pot ser també una mica opressiva?

Jo trobo que no. Jo ho enyoro. Voldria viure així: en un pis o una casa gran amb cosins, avis i tiets. I amb molt respecte, no pas amb opressió, ni molt menys. Quan jo era petit, a casa meva hi havia molta llibertat. Quan el meu avi deia mireu, ara hem de fer això o allò, ho feia amb amor, no com un patriarca autoritari. A la majoria de cases que conec això no ha existit. I de fet, l’avi dictava normes però... la veritat és que no les complia ningú! (riu).

El poble gitano és molt de festa. Per què?

Perquè, després de tant patiment, quan una gran família es reunia i estava bé, li sortia de dins celebrar-ho. La música i el cant han estat una manera de trobar alleujament davant les situacions de repressió. I d’això n’ha sortit un mon molt nostre que ara ja és una identitat. Potser no tenim l’afinament i la perfecció tècnica d’altres, però l’expressió és diferent.

Manresa és un bon lloc per ser gitano?

Sí. Hi ha hagut discriminació com a tot arreu, però aquí ja fa cent anys que la família del Tit, el Jesús Cortés, portava bestiar de Galícia en tren i tenia una carnisseria molt coneguda on anava tothom; aquesta figura va ser molt important per tal que els gitanos fossin vistos d’una altra manera.

El 77% dels joves en general acaba l’ESO, però entre els gitanos només és el 17%. Això passa ara, amb pares d’avui. Com és?

Es deu a molts factors. Hi ha influït que, encara els anys seixanta o setanta, un gitano anava a buscar feina i no n’hi donaven. Hem hagut d’espavilar-nos d’altres maneres, i pot passar que hi hagi qui pensi que ja tindrà una sortida sense estudiar si pot treballa amb la família. És evident que hi ha una història que ens pesa, però els gitanos hem de fer un esforç. Hem de fer veure que, si no tenim educació, la vida se’ns farà molt difícil. Si aquests percentatges es mantenen una altra generació serà un fracàs. Espero que no.

L’Església Evangèlica de Filadèlfia és molt nova, neix els anys setanta, i als vuitanta els gitanos ja s’hi havien convertit en massa. Com s’explica un canvi tan ràpid?

És un canvi tan gros que només es pot explicar com a misericòrdia de Nostre Senyor cap al poble gitano. Els avis eren catòlics creients, però molts no eren practicants del tot. I el que va passar va ser que uns gitanos de Balaguer van anar a França, on va néixer aquesta confessió, la van descobrir i, quan van tornar, van trobar un poble molt necessitat que s’hi va abraçar. Quan vius tanta discriminació i et ve la paraula de Déu dient-te que ell t’estima i que no et rendeixis, t’hi agafes.

Però això no ho diu també el catolicisme?

Sí, però hi ha una diferència en l’expressió. No és el mateix que et transmetin el missatge de Déu d’aquella manera que parlen els capellans, ‘no facis això, no facis allò’ (ho diu en veu molt baixa), o que s’adrecin directament al teu cor i que et diguin cara a cara que Déu té poder, t’estima i et salvarà. Canvia molt. A un culte nostre i no et pots avorrir; jo de petit a la missa catòlica m’havia adormit!

També hi deu influir que compartir una confessió pròpia cohesiona i dona identitat.

En un primer moment va ser per necessitat. Avui sí, avui la identitat és important. I també ens ha ajudat a viure millor tots, tota la societat, perquè quan has estat discriminat i exclòs es creen uns ressentiments que no poden ser bons, que et priven de moltes coses; l’Evangeli ens diu que si vols ser perdonat has de perdonar. Això és vital.

Com es nomenen els pastors que dirigeixen la comunitat?

Cal fer uns estudis a Barcelona i passar un període de cinc anys sent candidat. Ara, per exemple, un meu fill n’és. Un cop nomenat, el pastor és el líder de la comunitat. El paper que abans feien els gitanos de respecte ara el fan els pastors. I aquests pastors són els que voten el responsable de la zona, Catalunya..

L’evangelisme pot ser molt conservador en temes com l’homosexualitat, la transexualitat o el feminisme. El vostre també?

És així, sí. No es fa cap discriminació a ningú, i tothom pot venir al culte, però l’homosexualitat no s’aprova.

És habitual l’aparellament amb persones de fora del col·lectiu?

N’hi ha, però pocs. I, en tot cas, si algú no gitano s’aparella amb un de nosaltres, s’haurà d’adaptar. Però això ja és cosa de la la parella, que haurà de veure com s’ho fa.

O sigui que la comunitat no es va barrejant dins la societat majoritària.

No, jo crec que tenim una comunitat molt cohesionada, orgullosa i forta i em sembla que n’hi ha per anys. La possibilitat de diluir-se jo no la veig. D’aquí a molts anys no ho sé, però a curt termini no ho crec.

Subscriu-te per seguir llegint