«De vegades el metge ha de descobrir el que no li diuen»

Eduardo Naya del Río (Guitiriz, Lugo, 1953) va venir a Navarcles a fer de metge de capçalera perquè el seu pare en feia a Sant Fruitós. Duia la idea d’estar-s’hi uns anyets, però s’hi va acabar quedant quatre dècades. Ara, prejubilat des del 2019, es pot dedicar a la seva passió per la novel·la. El 2009 va publicar «El legado Göring», i acaba de presentar «El buen inglés», una trama d’espies durant la Segona Guerra Mundial. També té editat el conte «El dedo de los dioses» per al Centre de Recursos en Transtorn de l’Espectre Autista.

Què és més thriller, una pugna entre espies a Berlín o atendre 50 pacients en un dia al CAP?

Sense cap mena de dubte, és pitjor atendre 50 pacients. Jo he tingut la sort que em vaig jubilar abans que hi hagués la pressió assistencial que hi ha ara, però sí que, alguna vegada, havia arribat a aquesta xifra. Els companys em diuen que me’n vaig anar al moment oportú.

A banda d’estressant, deu ser dur.

Sí, i s’ha de dir que no prestes la mateixa atenció a les 8 del matí, quan estàs fresc, que al final d’una d’aquestes jornades. Si ve alguna cosa complicada, ja no estàs en bones condicions, i això és perillós. Ho passes malament. Fer de metge et dona grans satisfaccions, però de vegades també tens grans disgustos.

Amb més de 39 anys atenent els navarclins devia conèixer el poble millor que ningú.

Segurament. Calculant per sobre, dec haver fet més de 200.000 visites. Arriba un moment que coneixes avis, pares i fills, i t’adones que la genealogia influeix, cosa que també t’ajuda. Si passejo per Navarcles em paren constantment. És una gran satisfacció. El millor d’un metge de família és aquesta proximitat, la possibilitat de tenir la gent cara a cara i adquirir aquesta experiència que et permet intuir què li passa al que entra per la porta.

Quin és el principal aprenentatge que va treure de tots aquests anys?

Que cura més la paraula que la recepta. La gent ha de sortir de la consulta millor que quan hi entra. Has de deixar que s’expliqui i saber-hi parlar. Tècnicament dec haver estat un metge normal, però crec que això ho feia bé.

Precisament, ara el que es troba a faltar a les consultes és la paraula.

Sí, ara tot és tiquitiquitiqui picant a l’ordenador i demanar proves. La relació amb el pacient és bàsica i s’ha perdut. El meu pare també era metge i en aquella generació diagnosticaven amb el que veien, el que tocaven i el sisè sentit. Quan vaig començar també era bastant així, i teníem bastant més temps que ara, entre altres coses perquè la gent només venia quan realment calia. Això et permetia generar confiança i preguntar. La gent no ho explica tot, de vegades has de descobrir coses que no et diuen.

Vostè ha fet medicina pericial, que comporta fer una mica de detectiu.

Sí, fonamentalment feia temes d’accidents de treball, de trànsit i incapacitats, i tot això comporta diners, o sigui que m’havia de mirar les coses dues vegades perquè era habitual que em volguessin enredar. Una vegada em van voler colar una radiografia de 15 anys abans!

Parlant de novel·les: en feia falta una altra de la Segona Guerra Mundial?

Doncs mira: gaudia tant llegint Forsythe, Le Carré i la primera època de Follett que vaig pensar: a mi m’agradaria fer una cosa així. Per això vaig començar i per això aquests són els meus temes.

Als escenaris de la novel·la que ha visitat hi ha trobat algun eco d’aquell temps?

Sí. He passejat per tots els carrers de Berlín que esmento i em fa l’efecte que encara hi ha alguna cosa flotant en l’ambient. Per exemple, ho pots olorar al museu Karlshorst, on hi ha la sala i la taula on es va signar la rendició d’Alemanya. Vaig visitar arxius i museus i, per cert, a tot arreu em van atendre meravellosament. És molt encomiable que no pretenguin amagar el seu passat. Quan vaig visitar la seu de l’Stasi va arribar un professor amb un grup d’escolars. És el que hauria de passar aquí.

Com s’imagina els dos espies que protagonitzen la seva nova novel·la?

Són dues persones físicament normals, com han de ser els espies per passar desapercebuts. Res de pel·lícula. I l’un no és millor persona que l’altre; tant el nazi com l’anglès fan la seva feina. Els bons i dolents ja estan molt vistos.

Què l’ha sorprès del que ha descobert preparant el llibre?

¿Sabies que al Madrid de la guerra civil hi havia una brigada de porteres que explicaven a les autoritats el que passava a l’edifici? Una cosa semblant al que tenien a la RDA. I també em va cridar molt l’atenció el delegat de negocis espanyol a Budapest durant la Segona Guerra Mundial, Ángel Sanz Briz, que va salvar quatre o cinc mil jueus i seria el Schindler espanyol.

Els llibres es venen poc. No sap greu, tanta feina per tan poca resposta?

No, jo sóc feliç escrivint-los. Estic molt content d’haver creat aquests personatges i de que gent que llegeix i té criteri em diu que els ha agradat. Per a mi és una satisfacció molt gran.

Com a metge deu haver vist històries que mereixerien una novel·la.

Sí, he vist situacions molt difícils, però no m’agradaria escriure-les. I algunes costarien de creure. Per això prefereixo la ficció

Fer de forense hauria estat perfecte: metge i investigació de crims, tot alhora.

Sí, però no crec que ho hagués fet de gust. Ho he vist i et puc assegurar que és molt desagradable. A CSI tot queda molt bé, però no se senten les olors. Prefereixo els vius. n

Subscriu-te per seguir llegint