Quan a Manresa els morts s'enterraven a dins de les muralles

A la nostra ciutat hi ha (havia?) una expressió molt significativa per dir que una persona s’ha mort. Es deia: «Ha passat el pont». Es referien al fet que havia passat el Pont Nou, del segle XIV, per ser enterrat al Cementiri Municipal que està situat a l’altra banda del riu Cardener. També es deia: «El porten cap al Pont Nou».

Però aquesta «ciutat dels morts» es va construir al segle XIX. Fins aleshores, l’enterrament dels difunts era competència única de l’Església catòlica -llevat dels malfactors i infidels- i les necròpolis estaven situades al costat de la Seu, on hi havia la fossana més gran; a l’absis de l’església de sant Miquel i al davant del Carme i sant Pere Màrtir.

El creixement i densificació de les ciutats -encara emmurallades-; mesures higienistes i mèdiques que alertaven del perill de la descomposició dels cossos dins del recinte urbà van fer que es comencés a parlar de la necessitat de traslladar les inhumacions fora de les ciutats.

Una Reial Ordre de 1804 esmentava que «se deben construir los cementerios fuera de las poblaciones y a la distancia conveniente de estas, en parajes bien ventilados y cuyo terreno por su calidad sea el más a propósito para absorber las miasmas pútridas».

Tanmateix, van haver de passar uns quants anys abans no es comencessin a buscar terrenys per construir un nou cementiri lluny de la ciutat.

Durant el Trienni Liberal (1820-1823) s’intentà traslladar els cementiris que quedaven al nucli urbà als afores de la ciutat, ja que es considerava que els cossos en descomposició formaven els miasmes, que, difosos per l’aire, podien causar epidèmies.

El 1822 es van valorar uns terrenys a la partida del Pujolet sobre l’era de Cal Milord (actual zona de l’església de Crit Rei); més endavant es parlava de la banda nord del Puigterrà (actual plaça Onze de Setembre), però al final es van desestimar perquè no oferien prou condicions.

El 13 de gener del 1823 el governador civil de la província de Barcelona va ordenar per ofici i complint una reial ordre publicada que s’activés la recerca d’un lloc per construir un cementiri municipal «para evitar la fetidez que exhalan los cementerios, dentro del recinto de esta ciudad». El cementiri de sant Miquel va ser el primer que es va tancar; després es va suprimir el cementiri dels dominics i es va formar una nova plaça que es va batejar amb el nom de Zarzo del Valle, que era el cap polític de Barcelona.

El 1834 es va comprar una peça de terreny d’una quartera i mitja a l’altra banda del Pont Nou, al costat del camí de Calaf per Rajadell en terrenys de Martí Jaumendreu. Aquell any es va tancar en parets el terreny més proper al riu.

El tancament definitiu del fossar de la Seu el 1843 va accelerar la necessitat de tenir un cementiri d’una extensió suficient per a una ciutat en creixement.

Per això es va comprar el 1845 la totalitat de la finca i es va encarregar el projecte de cementiri públic a l’arquitecte barceloní, Antoni Rovira Trias, que ja havia fet algunes accions urbanístiques a Manresa com el Pla Geomètric de la ciutat i, més endavant, va fer les reformes del Palau de Justícia, l’edifici de Casa Caritat i el projecte del pont de sant Francesc.

El nou cementiri va ser inaugurat el 21 de novembre de 1847. El mateix any l’ajuntament va nomenar la Junta del Cementerio Público encarregada de gestionar tot el cementiri. Cal tenir en compte que amb la construcció dels nous cementiris civils els ingressos per a les exhumacions passaven de les parròquies als ajuntaments.

El cementiri es va construir sobre un rectangle de trenta-quatre metres de llarg per trenta d’ample en forma de pati porticat a les parets del qual s’hi van construir els nínxols de sis pisos d’alçada i mausoleus.

El pati interior té dos carrers en forma de creu grega -símbol del cristianisme- amb xiprers on es van anar edificant al llarg dels anys diferents sepultures i panteons familiars, la majoria de tipus monumental.

Subscriu-te per seguir llegint